Fa temps que no li escric a la meva mare, crec que aprofitaré aquesta trista cançó per redactar quatre notes i fer veure que és aquí amb mi. Sí, aquí al costat, bevent un cafè com fèiem sovint anys enrere. L'un ben a prop de l'altre, era igual a on. Al bell mig de les escales, sobre la lleixa de la cuina, a la sorra de la platja, estirats sobre l'herba... Aquell olor de cafè matinal i les quatre passes entre el silenci que només podem sentir els que patim insomni. Aquelles paraules que ens creuàvem durant hores. Perquè el cafè no dura molt, però les converses que genera sí.
Tinc els sins paranasals inflamats, maleïda sinusitis. Aquest cop sembla que no marxarà tan fàcilment com d'altres vegades. Diu el doctor que se m'ha creat el buit a dins. Quina metàfora... el buit. Aquest número que girat és l'infinit. Aquest número que en lletra no és no-res. El no-res que tant m'envaeix una i altra vegada. No m'envaeix per qui ja no hi és, ni pel mal que genero als que tinc al costat, ni per no saber cap on errar en aquesta i en les meves altres vides. M'envaeix perquè el buit és un número constant. Ve i va, torna a venir. Ocupa el cor i s'infla. És difícil saber com marxa, però a vegades és fàcil saber quan no hi ha sigut present. Aquells records que no vols que marxin. Els que demanes a ningú perquè no s'evaporin. Però la vida és goma d'esborrar i, a cops d'hòsties, anem suprimint tot allò que és bell per fer-ho més vell.
Altre cop agafaré la galleda i caminaré fins el pou. Tinc força estona abans d'arribar-hi. Aquí al desert tot és lluny d'un mateix. Quan hi arribi em sentiré feliç d'haver-hi anat. Baixaré la galleda fins a baix de tot, faré que s'ompli fins a dalt de tot. La pujaré i miraré aquella aigua clara i neta. Quan torni cap a casa no podré vessar ni una gota. Cada gota compta per omplir el cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada