Relat d'Odile

Havia escoltat la cançó de la papallona quan… Calla, beu, seu. No, no. Sí, Sí. La raó de les matemàtiques rau en saber si són reals o no els números. Ell diu que no. Per què ho diu? Qui es creu? Som molts els que sortirem al carrer, els que protestarem! Fumarem marihuana, esnifarem cola i ens tirarem per la vorera mentre passegin els gossos. Bordaran, ho sé. Haurem de sortir corrents. Volant. Volarem com papallones. Serem papallones. Ens convertirem en cucs… vull dir, ens arrossegarem com cucs. Serem Cucs. Ens convertirem en papallones. Volarem! Alt! No volen alt les papallones. Moren aviat. Tenen una vida molt curta. Però plena de colors. Els colors de la papallona els veuen els altres. I si passen per un mirall? Es veuen? Poden les papallones veure les seves ales acolorides? Tenen el gaudi del cromatisme produït pel seu aleteig? I si plou? El mirall estarà brut. Tant si és brut com trencat… si plou no podrem volar. Les papallones no volen si plou? Qui ho diu això? Els Ramones. Els Ramones? En quina cançó? No ho sé, però diria que ho diuen. I si no ho diuen, per què t’ho inventes? No és una invenció, és la meva vida, és la meva imaginació. Jo controlo el meu camí. Tu el teu. Sí, però si tu dius una cosa bé hauré de pensar el mateix jo, oi? Per què? No tens la teva personalitat? Sí, clar. Massa que en tinc. Massa? De massa no se’n té. O se’n té o no se’n té. Recordes aquella cançó? Ei, nena, vull ser el teu xicot… Les guitarres ressonant a través d’una bateria potent i constant. No m’agraden els Ramones. Ja ho saps. Sí, t’agraden. T’he vist ballant molts cops els Ramones. I jo t’he vist a tu fent equacions i no t’agraden les matemàtiques. Odio les mates. Veus? És el que et dic. Però el que tu dius no té cap sentit. Una cosa és fer una equació i l’altra ballar. Per què és diferent ballar de sumar? Quan balles produeixes combinacions numèriques. L’espai és ple de números. Tot el que fem té una conseqüència que es pot representar… Calla! Odio les matemàtiques. Callo, odio quan et poses així. No t’hi posis tu. Jo? Si ets tu. Qui ets tu?

I don’t care, he don’t care…

Relat de l'aixeta

L'aixeta de sang

brota fins trobar la papallona.

Mourà les ales?

Sortirà volant?

A vegades tanca els ulls,

però els torna a obrir,

quan riu

i il·lumina els ulls

dels altres,

mentre clama:

la meva vida és una incògnita.

Relat de les aigües

Quan Moisès va obrir les aigües no s'esperava que, dins del diluvi letal, aquells aiguats li caurien a sobre fins ofegar-lo com si fos qualsevol peix sense bronquis ni nom propi.

Aviat les llàgrimes seran bales. Com si fos una crisàlide, la mutació esdevindrà dramàtica, però ha finalitzat a temps. 

Quan Jesús va repartir els pans no va tenir en compte que, per molta gent que l'estimés, ell era un tros de pa qualsevol, no pas el sagrat que tant predicava.

Aviat els plors seran riures. Ben al contrari del traç de Kafka en aquella habitació horrible; un cos mig mort, que es cobria amb el coixí del dol, ballarà ara la dansa de la llibertat, nu, sobre arena i pedra; sobre aigua clara i fresca; amb plaer de joventut.

El dia que va perdre la seva estrella, entre plors, va veure com un altre la va trobar. Brilla estrella, brilla, que algú et veurà.

Relat de la papallona

Sobre la tija de la rosa reposa la papallona estant. Mou les seves ales amb alegria, pensant que tot el que li queda de dia serà virtut de pol·len ensucrat. L’humit aire preveu una suau pluja, que no espanta l’insecte de vius colors. Per cada moviment de les seves ales, un pintor mor de delit al comprovar la naturalesa dels tons que dibuixa. Les seves dues antenes són negres com el fi perfil dels traços que ressegueixen les zones colorades.

Deu ser primavera, del cel clar i lluent al gris fosc i trist en qüestió de minuts. Alguns ocells se n’han adonat. Els arbres frondosos els serveixen de refugi, sota grans fulles que es converteixen en paraigües. Però ella, la papallona rosa, no sent ni el canvi de vent, ni la brisa, ni les primeres gotes que cauen amb força sobre les fulles dels arbustos que la rodegen.

Aleshores apareix ell, amb les seves ulleres de pasta, el seu vidre gruixut i les seves ganes de salvar el món. No li importa acabar amarat fins als genolls, la seva roba és lleugera i li agrada mullar-se de dalt a baix sota la pluja primaveral. Allarga el braç, col·loca el dit índex a prop de les sis fines potes d’aquell bellíssim animal i espera que ell pugi. Com si ho haguessin fet més de mil vegades, així succeeix, tot i ser el primer cop que es toquen. Es miren, se saluden, se senten.
Ràpidament ell se l’endú a refugi, dins d’una cova de pedra d’un antic pagès. Ella voleteja sense allunyar-se d’ell. Balla a la foscor deixant-lo embadalit. S’esvaeix la gana i la set, desapareixen els minuts i les hores, s’esfumen la pluja i la cova. Sembla que el sol els il·lumini només a ells dos, però quan prova d’acariciar-la, amb les seves maldestres mans li desfà les ales.