Relat del tres

Aquest matí, a dos quarts de deu, m’he trobat un full entre les fulles d’un arbre mort. El full no estava mort, però les fulles sí. Semblava com si tot fos part d’un decorat preparat; però era a cent quaranta hores de qualsevol civilització i ningú no ho hauria pogut preparar.

Durant tres anys m’he arrossegat per terra barrejant fulles i full, m’he embrutat tant com he pogut entre el fang que les cobria i m’he sentit altre cop allà on hi vaig anar quan tenia poc més de catorze anys. Aleshores he experimentat una sensació estranya: Era viu o era mort? No ho sé. Com havia arribat tan lluny? No ho sé. No notava els braços ni les cames, per què? No ho sé.

He agafat el full entre les mans i m’he amagat en una ombra inexistent entre els raigs de sol que em buscaven per on em movia. La carta estava escrita a llapis, ocupava només mitja pàgina. La firmava un tal Johnny. La destinatària era una tal Mary.
Qui eren? No ho sé? Els coneixia? No ho sé. Volia llegir què hi posava? Naturalment. Així que he començat a endinsar-me en unes vides que no eren meves, però que, en acabar de llegir la missiva, ho serien per sempre més.

“Estimada Mary,
He arribat aquí per un procés sideral que desconec. No sé com ho he fet per aconseguir aquest full entre les fulles. No sé com ho faré per fer-te arribar la carta. No sé si estic viu o si estic mort. No sé per què els raigs del sol em persegueixen fins i tot quan em creo una ombra per amagar-m’hi. No sé qui ets tu, ni qui sóc jo, però t’escric per si algun dia puc conèixer-te i, finalment, conèixer-me a mi mateix. T’escric amb la intenció que em diguis, d’una vegada per totes, si jo soc digne de tu i si tu ets digne de mi. T’escric per esbrinar per què mai no vam arribar a trobar-nos. T’escric i no m’endevino entre els meus pensaments. Has sigut tu qui m’ha regirat la vida? Has sigut tu qui m’ha dut entre les estrelles? Has sigut tu qui un cop navegava entre els astres m’has portat en un forat negre?

Estimada Mary, sembla que senti els teus riures cada vegada que provo d’escapar d’aquest forat. No sé si ets tu o si soc jo que, un cop topo amb els límits inexistents, riu i plora a la vegada. Sanglota i s’ofega, es perd i no troba el camí de tornada. De tornada o d’anada.

Mary, tan sols vull sortir d’aquí; canta ni que sigui per última vegada”.

Relat del colom

El sol brilla i la llum rebota sobre el blanc gastat del pas de vianants d'una de les principals vies de la ciutat. El nombrós pas dels vehicles deixa un soroll ensordidor amb poc espai per a la pausa i el silenci. Els ciutadans passegen aliens als problemes més profunds de la societat. Homes i dones amb bosses de la compra, canalla jugant a bàsquet en una pista a tocar del carrer, gent gran asseguda als bancs i el fum entrant pels narius de tots i cada un dels habitants de la ciutat.

Dos homes es recolzen sobre el mateix tronc d'arbre, un plataner amb la majoria de les fulles verdes, tot i que ja comença a lluir algunes de seques en diferents tons de marró. Cap dels dos es mira a la cara, sinó que dirigeixen les seves mirades (i l'orientació dels seus cossos) cap al mig del carrer, per on circulen motocicletes, camions, cotxes, bicicletes i autobusos de línia.

 

-Mira el colom com cau mort sobre l'asfalt.

-No cau, resta allà, immòbil; però no cau.

-En algun moment o altre haurà caigut.

-Però que ho hagi fet en algun moment en concret de la història no vol dir que ho estigui fent ara.

-A mi em van ensenyar que, mentre no es demostri el contrari, quan les coses passen sempre de la mateixa manera no hi ha cap motiu per el qual pensar en altres alternatives.

-Deixa de pensar en els els filòsofs i centra't en aquest colom. No veus com ens mira? Em fa pena.

-Dubto que ens miri.

-Ho dubtes perquè no li mires els ulls.

-No li miro els ulls perquè és mort.

-Si li miressis veuries que ens està mirant.

-Si és mort no pot veure-hi.

-I això ho podríem posar en dubte?

-Veure-hi és una capacitat. Només som capaços si som, i només som si som vius.

-Aleshores els nostres estimats morts ja no són res per a tu?

-Són en tant que nosaltres els recordem.

-I per què els vols recordar si, en el fons ja no són?

-Perquè mentre els recordem seran.

-Quan dius seran és perquè acceptes aleshores que són. I si són... són capaços, tenen capacitats.

-Els meus estimats morts poden veure-hi?

-Tu te'ls estimes?

-Sí, perquè jo sóc viu i puc sentir.

-Si, tu pots sentir. Te'ls estimes, però ells a tu no.

-Evident, ells són morts.

-Estimes a gent que no t'estima?

-Ells no poden estimar-me, són morts.

-I com són morts, no són capaços.

-Exacte.

-Aleshores, a veure si ho he entès bé, t'estimes a gent que no t'estima perquè no és capaç d'estimar-te.

-És una forma de veure-ho.

-És la teva forma, no pas la meva.

-I quina és la teva?

-Jo només m'estimo gent que sigui capaç d'estimar-me. Per què hauria de sentir res per algú que no és capaç de sentir res per mi?

-No ho sé, és la teva forma de veure-ho.

-Si algú no és capaç, jo tampoc.

-Aleshores, el colom és capaç de veure'ns?

-No, és mort. No hi ha dubte.

-I tu pots veure'l?

-Clar, l'estem veient ara mateix tant tu com jo.

-I com pots veure'l si ell no és capaç de veure't?

 

 

Relat de Noè

Començarem a sentir-nos vius

quan et posis al meu costat i ploris

fins que Noè, salvació divina, hagi de pujar al vaixell

per salvar-te a tu i a mi, com dos animalons

perduts, dins de la fosca marinada

que ens ha allunyat.

Mentrestant, seré una tecla més del

teu teclat absort; un llaç trencat 

a qui no podràs castigar amb la teva regla

dura i roent, que pica fort sobre 

l’escut del altres, sense adonar-se

que el teu s’està desfent.

Agafa els llaços i comença a fer nusos,

que la brisa te’ls pot fer veraços.

Relat de lladrucs

Posem un exemple absurd, que lluiti contra les indicacions reals del que s'espera que pugui passar en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Posem per exemple una carretera sinuosa, plena de peixos, grans i petits, amb fortes onades, entre núvols i llamps, movent-se segons el vent bufi cap a un costat o cap a un altre. Posem per exemple que la carretera sigui fosca i s'il·lumini quan un no s'ho espera, amb un llum directe als ulls, encegador, gairebé tan fort com el soroll d'una campana, que apareix i desapareix, deixant el silenci de descans com un breu sospir en el que sentir-se perdut.

Posem per exemple que la Mare de Déu camina nedant braça i sense ales, però buscant una sortida que no doni al final. Se sentirà sola? Buscarà ajuda? Repudiarà les veus desconegudes que sonin com timbals distorsionats?

El pastís de pastanaga pot tenir color taronja o marró, però no ha de semblar que estiguis rossegant l'hortalissa, ni tampoc que llepis mantega barata. Ara podria demanar-me un pastís de formatge. Ella també, però la Mare de Déu desconfia de tot allò que no triï ella. I el que tria no ho pot aconseguir, perquè no esdevé verb, ni paraula, ni tan sols so, però dins seu circula en forma d'imatge abstracte, encara que de fàcil percepció, per ella, és clar. I entre revolt i revolt, les línies rectes són pendents pronunciats directes a l'abisme. Intenta frenar, amb els peus, amb les mans, però els seus ossos són tan delicats que tot el que toca és una serra mecànica. L'escorxador treu la destral i comença a picar fort. No la talla a trossos, tot i que ella s'ho pensa. Es mira els peus, tan delicats, tan fràgils, els veu separats del cos. No hi ha sang, només uns membres que ballen sols al compàs d'una música espantosa que li posa la pell de gallina. Les seves cames, tan primes, sense carn i amb la pell penjant, no la poden sostenir. Ella crida, vol que algú l'agafi, qui sigui, encara que no es deixaria ajudar per ningú que no conegués. I en aquest poblat, dalt del mar i sota del cel, ningú dels que veu són ja seus, són dels altres.

Sona una vegada i una altra el timbre, l'escola és buida, els professors seuen al banc, no hi ha alumnes. La Mare de Déu els veu, s'hi acosta, ells marxen. Aviat serà estiu, la calor del mes d'agost no vindrà sinó acompanyada de lladrucs llunyans de gossos estranys, de grills salvatges que espanten les mosques tontes, de vius que moren travessant un oasi infinit a ulls dels porucs.

Relat de banyeres

Ja fa uns dies que la banyera és plena fins a dalt de tot. Al principi l'aigua era calenta, tan calenta que no es podia ni tocar. Sortia vapor cap amunt i entelava els vidres i els miralls, i omplia les parets de gotes que no eren suor, però el seu cos sí que en tenia, de suor i de llàgrimes, que queien i s'esborraven, perquè es diluïen entre el vermell tacat de l'aigua neta i plena de tot allò que li havien tret.

Va néixer mort, però era viu. Sobrevivia. Vivia. Se sentia més fort que fluix. Era allà davant seu, observant el cos intacte que jeia igual des de feia tantes hores que el sol havia vingut i marxat més de tres vegades.

L'aigua era ja freda, ho sabia perquè la tocava i la notava. La sentia, l'olorava i l'escopia quan se la posava a la boca. A ella no la gosava ni tocar, ni escoltar, ni sentir ni, encara molt menys, escopir; tot i que podria haver-ho fet, perquè no es movia ni sentia ni escoltava ni, clar, tampoc escopia. Tenia els ulls fixos, mirant endavant, directes a la carxofa de la dutxa, aquella carxofa que tants de cops havia caigut a terra i s'havia escantellat.

La música sonava a l'aparell del menjador, els veïns feia temps que no els veien. Ells seguien allà, junts,  estimats, amats, robats, de cor i de cos. Era impossible que ningú els hi hagués negat l'existència, perquè de vida es van amar més del que els van permetre; i de mort hi van arribar de la mateixa manera que els vius no s'atreveixen a viure.

Relat de brams

Vaig sentir com els animals bramaven de nit. Vaig sentir-ho amb el tacte dels dits afilats que pentinaven uns cabells a punt de caure. Vaig escoltar-ho amb uns ulls tristos que volien tancar unes parpelles cansades. Vaig notar l’espessor de la fulla grisa i afilada del ganivet mortal de la vida.

Però a l’endemà, quan pensava que la tempesta ja hauria passat, sentia els seus esforços per respirar. Li costava tant obrir els pulmons que, a mi, se m’obturaven les vies respiratòries.

Vam mirar el mar durant llargues estones, contagiant-nos de la serenor del seu blau fort, pla, immens. No ens calia dir res, ens ho havíem dit tot. La carrera llarga de la vida, feta en companyia, és un no parar de sentir, d’estimar. Però quan la daga salta de finestra en finestra, buscant un coll per tallar, tothom tanca les persianes, es refugia a casa seva, sota els llençols, sense treure el cap, dins d’un llit ple dels orins de la por.

És clar que a algú li toca, no sempre es pot viure d’amagat. És clar que en el llunyà horitzó, que separa el cel del mar, hi ha l’eternitat, un lloc inexistent, només vàlid pels que estimen, pels qui recorden. Allà, lluny de promeses falses de jardins celestials, reposen les ànimes dels profans.