Relat del 2222

Feia dies que Thomas rondava per la primera planta de l’edifici vermell. Anava d’un costat a l’altre amb una cigarreta a la mà dreta. Una cigarreta apagada i pintada de roig, com si algú l’hagués llepat amb tinta d’un retolador escolar. Per moure’s usava una bicicleta plegable, que mai no plegava; ni tan sols per cap d’any. I és que just el dia que van transcórrer aquestes escenes era l’últim dia de l’any, l’any 2222.

Carquinyolis de vinagre:

-Aviat cauran cases sobre els nostres lladrucs, estimat. Aviat ens veurem lligats als ossos de la façana com si fóssim vulgars cavalls.

-Quan dius que ens veurem mai no sé endevinar a què et refereixes…. creus que ens posaran miralls davant nostre per poder-nos veure? Però si és el cas, pensa que jo ja m’he vist moltes vegades. Tantes com has vingut tu a veure’m i a dir-me el mateix fotut discurs dels ossos.

-A tu no t’importa el que em pugui passar, oi? Tens la vida solucionada. Des que vas tornar amb el teu coet espacial que no dius altra cosa que fotut, fotut, fotut. Fotre és el que et caldria. Un polvo darrere l’altre, amb les grapes ben enganxades al cos i movent-se…

-Calla, per Déu, quin fàstic. D’on vinc jo no les fem aquestes coses. Ni caminem a quatre potes. Tens menjar entre les dents, prova de beure aigua, per favor. Que encara vomitaré.

Bròquil per tot Déu:

-No necessito ningú amb qui parlar. Sóc jo, l’home. El mascle. Tinc el meu ganivet esmolat. Presumeixo de la meva vanitat, però no sóc vanitós. Oh, no. Malgrat tot, parlo com si tingués audiència, malgrat tot encara penso que algú m’escolta. I per què ho faig? Quina pregunta més ben feta, quina retòrica que tinc; caldria molta llengua per poder-me igualar. Jo, el vegetarià que menja només carn. Hamburgueses, botifarres, fetge… tot per mi. En la soledat 

m’ompliré de greix i proteïnes. Al costat d’un vell tros de paper pintat amb els colors de la remor del vent passat, seuré per gaudir del més bon àpat del segle. Porteu-me els plats, traieu les safates. Servents, esclaus; obeïu-me! Que la solitud no us faci por. Són punts i seguits, no pas punts i a part!

Canalons de tinta sense romesco:

Aquí hi hauria d’haver un diàleg entre dues persones d’uns trenta anys. Un dels dos era ros, l’altre també. Un tenia els ulls marrons, l’altre segurament també, tot i que no es pot afirmar amb absoluta certesa. Esquena recta, peus disposats l’un al costat de l’altre. Cadira de fusta i mans que es toquen de tant en quant. Era una conversa amb molta gesticulació. Braços amunt, avall, esquerra i dreta. Aleshores ajuntaren el polze i l’índex, tocaren el colze amb el palmell de la mà, mogueren les falanges com si escarbotessin… Seria com jugar a l’Enredos sense taulell als peus, sinó a les mans. Ja és prou estrany que cap dels dos no es quedés enredat a l’altre. Qui sap sí va ocórrer. No es pot saber. No se sap res del que va passar, perquè els llavis no podien jugar. A vegades, les normes es trenquen i quan només valia no parlar, es van besar.

Gall de vaquer i vinagre amb sifó:

-Acaba la nit quan les lletres dibuixen el meu somriure complaent.

-Acaba la nit quan m’abraces en aquest sofà tan atent.

-On aniràs aquesta nit quan tanqui els ulls i viatgi a l’infinit?

-On aniré no t’ho haig de dir mentre m’acariciïs amb el dit.

-Mira la paret de davant i digues què veus.

-Miro la paret mentre et despullo començant pels peus.

-Treu-me tota la roba menys la corbata, si us plau.

-Treu-te-la tu, que no sóc pas el teu esclau.

-Començarà el joc quan deixis de besar-me i em follis fort.

-Comença el joc si acceptes que no ets res davant del mirall tort.

Braç de paio cantant una rumba etíop:

-Amor.

-Amor.

-Hem viscut tots aquests anys…

-Sí…

-Ara ens toca morir.

Relat d'any

La gèlida febrada ha desaparegut dels carrers de la ciutat. A dalt, a l'àtic, el pis resta endreçat com si hagués de venir un cònsol a examinar l'estat de les coses. Cada prestatge té el seu objecte encarat a les ordres del fengshui. Cada color és triat per a un millor relaxament cerebral. Cada espai ha estat pensat per acomodar-se i viure en harmonia. A l'habitació de matrimoni tan sols hi ha una cadira, una làmpada de peu, un armari encastat i un llit de grans dimensions. Quan la Maria vivia les seves èpoques més lliberals, aquest llit havia estat ocupat per diferents nois, fins i tot a la vegada. Alguna nit, entre fum de porros i gots de tub, ella s'havia assegut a la cadira per veure com dos amics seus la seduïen ajaguts a sobre del llit.

Ara, sense llum solar ni caliu humà, la cambra espera que el Josep entri i li digui bona nit. Ja han sopat, cadascú al seu moment, cadascú al seu racó. Gairebé no han embrutat res. De poc han parlat.

La Maria fa estona que s'ha tret els texans i la samarreta que ha dut tot el dia. Sense mudar-se de roba interior ha preferit no posar-se el pijama i s'ha vestit amb un camisó llarg. Tot i el fred que gela la casa, fa el cor fort i espera sobre els llençols. El Josep entra a l'habitació i sospira. Es desfà el nus de la corbata i se la treu per sobre del cap. En poc més de mig minut ja s'ha tret l'esmoquin i s'ha posat el pijama. No hi ha paraules, només mirades. Després comencen les carícies i els besos. Acabaran l'any cridant tant que els veïns tornaran a parlar de l'escena veïnal. Esgotats, suats i buidats d'amor s'estiren cap amunt. Miren el sostre i s'agafen de la mà. El pis resta sense llum i aviat dormiran.

El Josep s'aixeca de cop i volta, ella -sorpresa- li pregunta a on va. A tancar la porta, ja saps que no m'agrada dormir sense passar la clau. I al cap de poc ell torna a ser a la fosca habitació. Per culpa de no veure res del que té davant es dóna un cop al cap. Els dos fan un crit d'exclamació. Els veïns segur que pensaran malament. Ella es fa la graciosa i li pregunta com es diu. Ell li contesta que el seu nom és Robert.

Uns segons sense resposta permeten sentir els cotxes passar a gran distància d'on ells són. Després ella li diu somrient que si no sap com es diu serà perquè s'ha fet molt mal. L'obscuritat de la cambra torna a restar en silenci durant una petita pausa. Ell somriu i li respon: més malament deus estar tu si no saps amb qui dorms. 

Relat del ning-nang

No hi havia una sola nit que no es presentés amb el rímel corregut, sempre amb vestits llampants i sabates altes; encara que no les duia mai posades, les portava penjant de les mans. Baixava per les escales somrient. Ens miràvem als ulls i ja sabíem, en menys d'un segon, si ens havíem de discutir o si ens podríem abraçar. Oh, Marie, podries dir-me el teu nom? Quina ets tu avui? La de les sabates gastades o la del caviar en safata?

I de lluny se senten els petards. Com qui no vol la cosa, els sent tothom. Es trobaran en ambients diferents, amb crits, amb plors, amb joia i cants. Sembla que brilli tot quan ella apareix, sembla que les escales es moguin, sembla que res no sigui el que sembla, perquè en una nit com aquesta tot és com les altres. I el temps demana pas, demana permís per seguir endavant, però res del que pot succeir està escrit, res no pot ser com ha estat planejat.

Els gats surten corrent pel jardí. Les fulles recorden qui va ser i qui serà. Els subjectes es tornen tan el·líptics que ella ja no sap ni a on és, ni qui és, ni què fa. Però de cop i volta, tot torna a girar... una cançó, una copa a la mà, i aquells peus descalços movent-se sobre el gèlid marbre infinit. Caurà? No se sap mai què pot passar entre aquelles parets màgiques i escarpades. Compte amb els graons! Compte amb la vida, que està feta de petits singles mortals! Un altre salt endavant, un altre cop de sort i la cançó ve per acompanyar a tots els presents, siguin cent o siguin dos.

I arribat el moment, com qui viu del passat, treu la paella, agafa un tros metàl·lic gastat, i repeteix les mateixes ximpleries de sempre. Què simple pot resultar ser feliç, què senzilles poden sonar les campanades d'una cullera de fusta i una xapa atrotinada.

Alguns tirarem el raïm com si fos una batalla campal, d'altres s'ompliran la boca tant com podran. Ell plorarà. No podrà fer altra cosa. La tindrà al costat, com sempre, agafant-li els morros amb la mà. Li farà un bes i la sentirà, altre cop, respirar, descalça, amb el vestit mig descordat i aquells ulls petits recordant-li qui l'ha estimat.

Relat de 2016

Era la nit plena de gràcia i de joia. Riures entre els presents i begudes pels absents. Molta cordura prèvia al moment de la disbauxa, quan encara no han sortit tots els cavalls a cavalcar, però sí es preparen els genets per afrontar la dura batalla contra l'enemic letal.

Abraçades amb veus entretallades, silencis amb secrets de fenicis. Mentides absorbides per vides alterades i tanta sang per brollar que sovint eix en forma de llàgrimes. Besos regalats i petites carícies. Tan aviat com va començar la funció, els espectadors ja sabien on acabaria el taló.

Un presentador, amb vestit de festa, anunciava que tot era iniciat, però que tornava al principi. Allà on els gemecs dels nens demanaven aire per viure. La nuesa de la innocència, tants cops tacada pels vestits de la societat endiablada sota tabús de llargues vestidures.

Diuen els homes que entre éssers de la mateixa sang mai no hi pot haver més disputa que comptar un grapat de diners. Conten els homes que quan la dalla se sent afilar és millor deixar-los de comptar.

Llarga com era la taula, podien cabre més d'una desena de deixebles. Si hi haguessin anat, clar. Però no era terra de Déu allà sota la muralla de l'antic port romà. Als pobles s'hi cultiva el culte al foc, no pot apagar-se la flama mentre hi hagi gent que s'estimi, ni que s'odiï a mort o tingui una estaca clavada al mig del cor. Hi havia molt de menjar, tant que no es podria encabir en una llarga llista de pecats mortals. Per molt que hagués vingut el mossèn a revisar el comportament catòlic dels petits dimoniets, per molt que hagués comparegut amb la tranquil·litat que sustenten els de la creu alçada, no hauria pogut beneir tanta menja profana.

Van ser més hores que no pas les comptades en un dia normal, va ser més un regal que no un present, va ser més un passat que no un futur. Agermanats per uns instants, només tacats per una petita punxa de bosc. Ja se sap, al camp s'hi troba una rosella i un card, ambdós sense molestar-se, però pel calmat excursionista no tenen mai el mateix significat.

Jugaven els nens com si fossin nens, lluny de la llarga falç en la que pensaven els adults. Entre música i ginebra succeïa el sant miracle, sense Jesús nat, sense la creu santíssima ni els profetes encomanats; entre tot i això i allò un sol rogenc cremava les cares per fer-les felices per uns instants. Galtes mullades d'aigua amb sal, cors rejovenits de tant bategar.

No tothom pot veure-hi sense els ulls, hi ha qui es nega a tancar-los i sentir allò que és a dins, hi ha qui mostra el rancor quan se sent el fuster adornant el taüt. Potser els plors esdevindran després, quan la pols sigui humana i l'home sigui pols, però l'ocasió perduda, al so de la vida que s'acaba, mai no el podrà recuperar qui entre els vius ha fallat més que entre els morts.