Relat del mal

Un dia el tic-tac s'acabarà; el cor s'aturarà i ja mai més tornaré a sentir aquest petit buit entre batec i batec. Serà aleshores que vosaltres, tot el món, podreu descansar en pau. Per fi algú maligne haurà abandonat aquest costat de la vida i deixarà de fer mal. I és que no fa mal tothom que es porta malament, no. La gent, en general, s'equivoca, erra en els seus actes i -a causa de fets prou importants per a ells- s'obliden de respectar els altres. Per tant, poca gent és dolenta. Poca gent, o gairebé ningú. Mes alguns hem vingut només per destrossar les vides dels altres. Clavar un ganivet ben fort i remoure'l mentre sentim el xisclet suau i trist d'una vida que plora. I quan Sant Pere em pregunti per què, la resposta serà senzilla: perquè sí, perquè soc així, perquè gaudeixo amb el dolor dels altres. El mal és inherent en mi.

Relat de morfina

Amb la cambra fosca, amb el silenci regnant a l'habitació, així va caure la nit aquell mes d'agost. Recordo que m'ho va explicar ell quan ella ja no hi era. Recordo que vam xerrar durant hores en aquell bar del barri de moda de la ciutat. Ell no plorava ni reia, tan sols es cenyia al guió establert per recórrer amb tot detall una història que, per sort, jo he aconseguit adaptar dins del meu cap, evitant rememorar aquelles situacions que m'agradaria no haver sentit. Igual que jo, suposo que els clients de la taula del costat també a hores d'ara es mengen amb diferent regust la síndria quan algun cambrer els hi serveix per alleugerir la calor. I és que mentre jo sentia aquell relat, tots els allí presents teníem a la taula grans trossos de síndria freda banyats amb alcohol del fort.

Va parlar-me d'ella, de la seva obsessió per recargolar-se i trobar el gest adequat que li calmés el dolor. Jo no sabia res de medicina, ni ell tampoc, però no calia tenir gaires coneixements per saber que les medicines ordinàries ja no li feien efecte. Algunes tardes venien infermers especialitzats i la banyaven amb dosis altes de morfina. Ella descansava, ella flotava. Sempre tan lluny de la terra i en aquell moment, just aleshores, segur que hauria volgut navegar menys pels aires. Però allà dalt no notava res i, desgraciadament, ara ja no volia dissimular.

A l'habitació la llum era molt tènue, tal i com em va dir, es feia difícil de posar-se a caminar sense entrebancar-se amb res. Hi havia un petit graó que encara dificultava més el pas i, per acabar-ho d'adobar, l'ordre havia desaparegut completament. A ell no li importava que tot estigués tirat o que fos una tasca complicada arribar fins a ella, sinó que només es posava nerviós amb el gran ventilador que rodava sobre dels seus caps. Era vell i estava descollat, calia que algú el collés aviat o aquella casa viuria un ensurt. En dir-me això va somriure i amb el seu humor negre característic va acabar amb un afegitó que deia així: l'ensurt el sabíem tots, però a saber si seria en un acte de diferent escenari.

Estava tan prima que, en agafar-la, segons em va dir, hom podia témer que es trenqués a trossos. Tot allò els superava, la seva mirada, el seu plor trencat, aquella mirada de desesperació... Aleshores va sonar aquella cançó, no pas al bar on ell li explicava, ni tan sols a la cambra on ell l'ajudava, sinó en el seu cap mentre dormia. Era una lletra absurda i sense sentit, feta de pressa i corrents per algú que no tenia la sensibilitat esperada, però era emotiva. Ho era, com sol passar, perquè hi havia una vivències compartides, era quelcom subjectiu, un moment únic, un sentiment que res no té a veure amb la superficialitat d'una cançó d'estiu. L'havien compartit, l'havien viscut, era d'ells dos i de tots amb qui havien estat units. Era part de l'eternitat que a partir d'aleshores podria recordar en mirar al mar.