Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris torre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris torre. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de febrer del 2022

Relat de la torre

Com si fos un senyal demanat a crits,
com si fos l'eternitat, que separa cos i ànima.

Només un reclam, una raó,
ja valdria per fer entendre
qualsevol malànima.

Cauen les hores, cap al tard,
com cau la torre, adormida,
tant de temps, que l'he obviat.

Ara es desperta, a tota hora,
per veure l'arena, sota els peus,
obrint forats, que no he esperat.

dimarts, 16 de novembre del 2021

Relat d'Adalés

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

La història a narrar se situa enllà en el temps, més enllà del futur que no del passat, en aquella època que per creuar terres es feien servir carros i cavalls, que per lluitar es construïen fortaleses i castells, que per vigilar-ho tot s’alçaven miradors i torres, que per castigar qui les profanava en feien presons, que per controlar les terres es proclamaven reis, que per tenir descendència parien fills i filles, que per haver nascut li posaren Adalés, que per haver estimat li digueren Abdalà.

Abdalà, el príncep que tot ho tenia arribà amb el seu seguici. Arribà després d’una llarga travessia per mar i també per terra. Arribà després de creuar comtats i regnats de tots colors i banderes. Arribà i deixà petjada als pobles que creuà. I és que diuen que, per on ell passava, els poblats pintaven les persianes de les cases amb or i li oferien els millors cants. Fet que no ens ha d’estranyar si som coneixedors de la seva riquesa i generositat. Arribà i instal·là la seva cort a dalt del turó, on el castell romania intacte guardant la petita aldea.

Com era costum en el passat, i també ho era en el futur; el Duc de la Sal, amo i senyor del castell i les terres del voltant, li oferí tots els serveis sense miraments. Abdalà era lliure d’escollir i, com ens podem imaginar, va escollir bé. Dia rere dia s’aprofità de la gentilesa del duc i menjà i begué el que no està escrit -fins ara, clar-. Es feu fer les millors vestimentes i ordenà massatges i banys amb els vins més cars.
Tot transcorria amb l’anormal normalitat amb la que els senyors viuen i el duc no tenia cap problema amb el seu nou invitat. Però una nit, quan un vigilant feia la guàrdia, veié unes ombres amb sigil moviment. S’hi acostà poruc de trobar-se algun vilatà emprenyat de pagar tants impostos, mes hi trobà dues persones ben enganxades; una de genolls i l’altra dempeus: Unides per una boca del ducat i un membre morè.

Oh, carter, no em portis males notícies, t’ho demano, no deixis aquella postal de comiat. Oh, carter, passa de llarg i no em facis la vida impossible. Ja porto masses dies sense tenir cap notícia i ara les diràs totes de cop. Oh, carter, aquesta carta no és per a mi; si us plau t’ho demano, no vull rebre un adéu ara que m’havia tornat a apropar tant…

I el carter va deixar la carta, la va deixar a casa del Duc. Una carta amb un dibuix del vigilant, que resultava ser un dels millors pintors de tota la contrada. I quin dibuix! Va retratar la filla del Duc amb una precisió excelsa. Quins llavis! Quines pestanyes! Quin detall en la roba interior -que era l’únic que portava-. I el Príncep Abdalà semblava un model. Un Influencer. Un heroi! Els braços marcats, les abdominals ben estructurades, el membre ben dur. I tota aquella llet sortint i esquitxant la cara de la petita. Quina brillantor, quin domini del llapis.

Però clar, el Duc no va apreciar aquells trets artístics i va fer matar el guàrdia que havia dibuixat els dos enamorats relacionant-se d’amagat. I després? Després va fer fora al moro -a partir d’aleshores ja no era Príncep, ni ric, ni benvingut, sinó moro- i va tancar la seva filla a la torre més alta del castell. La va tancar sense veure a ningú i va ordenar que ningú li portés ni  beure ni menjar.

Passades quaranta hores, els corbs van colar-se entre les barres del finestral i en tragueren un fèmur i un radi ple de sang. Els vilatans van celebrar aquell esdeveniment i van organitzar un ball en honor al Duc i a la seva raça, que havia estat salvada del càstig celestial per tenir una filla tan enamorada i feliç.

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

divendres, 16 de juny del 2017

Relat de petits i grans

Les grans idees surten dels més petits. Els més petits tenen el cor més gran. A vegades el cor i les idees van separades, però quan van juntes són més grans i fortes que no pas les grans persones, o que les persones grans.
Així, què som? Grans o petits? Què hem de fer? Empetitir? Empetiteixo cada cop que el cor se'm fa més gran. Qui l'infla? La brisa que bufa fort. Sóc globus, sóc aire, tot prestat, res en propietat.
I per la ràdio sona altre cop "Trapped". L'apago, no vull escoltar-la més. Aquí dins de la torre tot és veu, tot és música. Ressonen les notes per fer-me explotar el cap. Provaria de sortir corrents si no fos perquè m'he quedat atrapat un altre cop.

Atrapat als teus silencis
carregats de dolor.
Atrapat als teus somriures
portadors de remor.
Atrapat pel temps
que imagino i que no arriba.
Atrapat per fets
que no s'han dibuixat encara.
Seguirà l'arena caient
mentre les dagues continuen clavant-se 
entre maig i juny, com deesses amagades.


divendres, 2 de juny del 2017

Relat de cavallers

Perdre o guanyar? No hi ha victòria en l’horitzó que s’esvaeix més enllà del mar d’esperances. Parar o continuar? Amb el sotrac per res esperat que cau sobre les ànimes. Tot el que era tot passa a ser poc; tot el que era or esdevé ferro. Desfà la calor el metall per convertir-lo en un toll insegur i tou. Ja no aguanta la torre ferma aquell vent que ve del nord un dia rere l’altre.
Tornaran les aus a visitar-me? Reviuré la trista melodia del cavaller sense cavall? Per cada pregunta que es fa el meu cor desesperat, una volta més executa la sina embogida. “És de bojos, és de bojos”, crida el foll enmig del poble. “Tot en ordre, tot en ordre”, exclama la majestat del regne.
I mentre els núvols cobreixen el pati de la cort, una boira espessa dificulta la visió dels aldeans. Ell corre, jo corro, ella també, i l’altra. Tots provem d’escapar, però només l’alta torre donarà una sortida noble cap al sol.
Escales abruptes, graons alts amb pedres trencades, passadissos foscos protegits per parets plenes d’humitats. És un camí solitari, cal fer-lo sense ningú al costat.
Per les finestres de la torre entra una brisa fresca, nova, atraient; amb ella se sent la melodia d’una cançó antiga, entonada per una deessa vinguda a la torre per endur-me al cel.
Graó a graó, ascendeix el cos cap amunt; buscant un Déu amb el que no creu, creient amb una esperança que no espera. No hi ha consells que valguin quan el cavaller ha deixat la llança i només lluita amb el cor.

divendres, 3 de juliol del 2015

Relat d'ivori

Entre les valls més llunyanes de les nostres comarques, allà on el fred no deixa mai pas a la calor; hi reposa una torre d’ivori; majestuosa, alta com ningú mai no hagi somniat; imponent pels seus colors espectaculars quan el sol la pot il·luminar, fràgil com una gota a punt de caure al mar.
Hi ha, entre la multitud dels nostres veïns, una opinió corrent que no se sap si és certa o fictícia, però que col·loca, a dalt de tot d’aquella torre, un vell geperut, barbut, de cara arrugada i vista cansada. Diuen que allà pensa només amb ell i la seva elit, que no és capaç de moure’s per baixar a les terres planes, per relacionar-se amb la plebs i saber quines coses passen fora dels cànons establerts des de l’antiguitat. Li diuen l’home sense temps, parlant d’ell com si no fos d’aquest món.
Tot això ho diuen uns i altres, sense conèixer res d’ell, ni tan sols sabent si existeix de veritat. Formen cues i cues per criticar-lo al mercat, mentre compren peix barat i diuen que és del car. Entre els veïns hi ha qui té fortuna i, després d’haver alimentat la llegenda sense fonaments, rep un cop de sort, un vent ple de bon atzar i buit de contingut, una ajuda apadrinada de les que sempre havia renunciat. Aleshores, a poc a poc, no lluny de casa dels veïns, construeix una torre ben alta, que vol emular la del vell rondinaire. No té vori, ni marbre, ni pedres precioses; usa fang extret de la terra mullada.

Com tot el que s’alça del no-res, amb el temps acaba perdent volada; un altre cop de vent, sense padrins ni bons amics, i la torre cau. A vegades cal que passi una temporada, tot sovint esdevé anys després; però el mal ja està fet. És responsabilitat tant dels qui van aportar aquell fang brut i poc cuidat, com de qui va viure en aquella torre falsa, recoberta d’altaveus en els que els esperits que enviaven falsos somnis al món exterior.