Relat de la taula

Era ahir quan era avui, fent exactament les mateixes coses, sentint les mateixes precises veus. Era ahir quan esdevenia avui, sense veure el demà diferent al d'ara.

Tancats, cansats; vam preferir semblar a ser per tornar a confinar-nos en la desesperació. Com un creuer de nit trencada en l'obscuritat, sento silenciada l'alta temperatura del glaç que solidifica la sang.

Apareix un fantasma als meus somnis. No són eròtics, no són sensuals. És una cambrera que recull les coses de la taula, primer els coberts, després els plats i, finalment, els gots. Ens quedem sense res més que les estovalles.

Per molt que et preguntin si estàs bé, si tu et sents incòmode seguiràs pensant en aquella frase que et torna el cor inquiet.

M'agradaria que em servissin carn guisada, potser galtes de porc. No s'oblidin de les patates rosses. El seu fill, sempre tan atent, cuidarà la cuina, modernitzarà els plats; però qui sap si podrà mantenir l'encant de la seva mare i la seva tieta.

Se sent el remor de plats i forquilles, s'olora la llenya cremada. El restaurant és el punt de parada per amants del bon menjar i de les orgies prohibides.

És cert, sembla un prostíbul, només seure ja tens cuixa per provar, embotits, tomàquet i aperitiu... Com quan les meuques t'ensenyen les cames i es pugen la faldilla demanant-te que pugis al primer pis.

Aquí es pot beure a porró, embrutant-se, però amb el gust de sentir el rajolí xocant contra les dents.

Hi ha comensals d'edat avançada, però també algun pitram dur i ferm que passa de la talla cent. Pocs són els nens que hi vénen, tot i que quan n'apareix algun el cuiden amb uns plats de canalons o macarrons que els deixen adormits. Aquests fets no passen per alt pels pares, que preparen la llenceria boja que provoca el vi de la casa. No és bo demanar un vi en concret, perdria l'atractiu de tornar-se boig i fer caure tot coll avall.

Relat de Sant Antoni I

Si algú vol menjar bé, al barri de Sant Antoni, i a bon preu, cal que passi per l'Antic Magatzem. Cuina casolana amb menús de migdia que deixen la panxa més plena del que un s'espera en entrar per la porta.

Les parets plenes de retrats dibuixen el pas del temps, en una amalgama tan variada que inclou des de futbolistes a cantants de segona i de primera fila. Tot i que a vegades, un troba a faltar la foto de la tieta Enriqueta, lluint un gran cigar i saludant al fotògraf mentre pensa en l'home que s'endurà al llit.

Les portes que separen el menjador de la cuina tenen dues finestretes circulars que recorden els ulls de la mestressa; petits, rodonets, curiosos. El cert és que un no sap si estan fetes perquè els cambrers es puguin veure els uns als altres a l'entrar i sortir, o si les van crear per intimidar al comensal; que ha de menjar intentant no mirar-les fixament.

Així se sent el Robert, intimidat. Ell ha vingut a menjar amb un company seu, el Pau; els dos són comercials d'una empresa tecnològica i els hi ha tocat aquesta zona de la ciutat, la fan encantats, saben que el que es viu en aquell barri no es viu enlloc. I és q la densitat de tarats per metre quadrat és, a Sant Antoni, més alta que en qualsevol altre part de la ciutat.

A la taula del costat una parella no es deixen anar les mans ni per menjar. La situació incomodaria a qualsevol. No és molt pràctic haver de menjar amb una sola mà; però ells es miren amb una cara d'enamorats que justifica qualsevol estupidesa.

De cop i volta se senten crits, dos homes es barallen davant de la porta de l'establiment. Pel que es pot entendre, discuteixen per una rosa que s'estiren l'un de l'altre. La mestressa calma els comensals amb comentaris agradables, surt al carrer i els hi regala una planta de plàstic a tots dos. Se'n van contents i ella torna a entrar, amb tota serenitat, per tornar a consultar als clients si necessiten res més. La vida a la ciutat ha començat.

Relat de cambreres

Al Martí li agradava dinar sempre a la mateixa taula. Entrava al menjador del restaurant i la cambrera rossa, prima i més afectuosa de totes l’acompanyava fins al seu racó preferit. El propietari del local estava segur que el Martí es delia per les vistes del seu negoci.

Feia tanta calor que quan es masturbava s’havia de despullar del tot. Començava vestit, és clar, però a mesura que sacsejava el seu membre, primer de forma lenta i després a ritme accelerat, la pell se li omplia de suor i se li enganxava la roba de forma molesta. Per això, amb la tanca del lavabo posada, es treia del tot els pantalons i els calçotets, després la samarreta. Tancava els ulls i es deixava anar pels records que inundaven la seva ment amb perversió.

La cambrera li servia, al Martí, sense deixar que ell es mirés la carta. Al poc de seure ja tenia tota la taula plena de menjar. Des del seu racó, podia contemplar tant la verda vall que es veia a través de les finestres, com la resta de comensals que acudien a aquell restaurant.

Amb el membre tan dur que li feia mal, notava la seva mà comprimint-lo com si fos la d’una altra persona. Hauria fet el que fos per quedar-se assegut, o de peu, i que fos una altra persona qui li prengués el mànec per fer-lo embogir. Ni tan sols volia un coit. Ni tocar res. En aquell precís instant el seu desig més profund es basava en una altra mà movent-li l’entrecuix a ritme frenètic.

El primer plat, cada dia, era el mateix: amanida verda amb formatge de cabra fos per sobre. El segon variava, cinc dies té la setmana, cinc plats diferents. Tots ells, però, amb unes patates fregides d’acompanyament. Cap altre cambrer que no fos ella podia acostar-se a aquella taula, col·locada estratègicament al racó més fosc del restaurant.

Notava que volia escórrer-se. Però necessitava evitar-ho. Premia fort endins, es relaxava, es deixava de tocar. Respirava profundament. Més cada cop que els seus dits s’acostaven al seu membre, per dins seu viatjava una excitació major.

Quan arribaven les postres, ell ja solia estar a les portes del deliri. Agafava la cullera tremolant i la clavava al flam, després se la posava a la boca i notava aquella olor que tot el menjar del restaurant feia. La seva cambrera, abans de servir-li res, escampava el seu olor vaginal per tot allò que ell s’havia d’endur a la boca.