Relat de l'eruga

Potser el cuc fa la feina bruta,
potser la tempesta s'endú l'aigua eixuta.

Has vist mai l'odi entrant per dins?
No calen ulleres ni miscrocopi:
Mira als ulls dels teus afins
i veuràs el soroll de l'opi.

Has sentit mai l'eruga pels narius?
No fa remor ni prega a crits:
Escolta el so mentres rius
i esguarda el seu brogit.

Has notat mai l'ungla als intestins?
porta una daga i derrotem les nits.

Relat del bumerang

De les coses més fastigoses que et poden fer és no fer-te cas.
El meu pare deia allò que se sentia tant abans: el mejor desprecio és el no aprecio. I tot plegat es pot resumir en què si tu parles amb algú altre com a mínim li dones la mà perquè et pugui contestar. Si li negues la resposta, no.

Recordo el cas d’una noia que es va quedar penjada d’un gran membre fàl·lic. No se’l podia treure del cap, molta insistència i molta recepció. Va ser tanta la devoció que ni creuar tot el país amb el cotxe a tot drap li va semblar poca cosa. El cas és que ell va decidir no contestar-li res mai més. I ella es va quedar amb un pam de nas. Per poc temps s’havia vist encoratjada a fer de tot per ell. El que fos. Però de cop i volta va rebre el buit. I això li va fer mal. Tant de mal que mai més no va ser capaç de dir-li res, fins que passat molt de temps, una picor entre les cuixes de tots dos va dur-los a tirar a les escombraries tot aquell orgull que tenien. El d’ell perquè no volia res d’ella, el d’ella perquè s’havia sentit escòria per culpa d’ell.

Aquest tipus de mal es guarda. A vegades en una capseta. Altres cops en una bossa. Es guarda i quan és necessari es treu, amb ràbia, amb dolor, amb odi i rancor. I s’escampa a tort i a dret a canonades per intentar netejar aquesta capseta plena de bilis.

La història, em deia una professora de literatura, és cíclica. És un pendol que ara va i ara ve. Tot allò que escups et ve de tornada, com un bumerang.
El meu consell és que val més no anar escopint. Agafar aquelles mans que se’ns ofereixen. No trencar cap pont i intentar viure la vida amb alegria. Demà pot ser el dia que sàpigues que jo tingui una malaltia, o qui sap, potser tu. I el penediment seria altíssim.

Relat del vaixell

 Seu a la roca, seu;

contempla el vaixell com va

mar enllà, lluny d’aquí.

S’enduran les orenetes

aquells records que vas esborrar?

Portaran les onades

el buit que vas deixar?

Segueix assegut a la roca,

continua mirant l’horitzó, 

que ja no tornarà.

Haurà el patró virat

per rumiar-se si tornar

o s’esfumarà amb l’odi,

el rancor,

el ressentiment,

i tot aquell aire podrit 

de qui no ha estimat?

Relat de la perfídia

Les estrelles no són el que eren
expliquen els nens als seus pares
entre rialles de veïnes i tomaqueres
que no donen fruits ni
arbres sense arrels
perquè ningú les rega
i quan les reguen
les ofeguen fins
quedar-se tan seques
que de falses es creuen
bones per ser natura.

I són natura

com la roca dura que

pica dia a dia

sobre la perfídia

de la poncella florida

que no creix al jardí

de les fal·làcies

que m'han dit a mi

per veure'm odiar

com l'odi més dur,

el que parla d'amar

entre cossos mutilats

per dagues en el mur

de les nostres llengües

encarades i gastades.

Somia, entre els núvols

que vas tenir, apagada

quan tot funcionava

i només creies en dols

tristos i amargats

per l'enganyifa

dels crits que em dedicaves

firmats amb aquella ironia

tan teva que feia mal

més enllà del dia

que vas jurar lleialtat

creuant els dits

perquè m'odiaves.

Relat de l'aclariment

Crec que tot aclariment mereix unes línies clares per saber què passa, però com els somnis mai no ens brinden cap oportunitat, car ens brinden només amb vi i cava del priorat, buscarem altres vies per aclarir quines són les causes que ens van dur a creuar terres i terres desertes i ermes, terrats plens de plantes malaltes i teulades sense xemeneies, per on no sortia el fum perquè no els calia cremar ni llibres ni pergamins, puix res era escrit amb la sang que brollava dels llapis que els hi havien robat un dia com avui, fa ja tants anys, quan encara no havíem nascut, ni tu ni jo, però quan la literatura era encara més dura que tota l’existència que ens podia esperar a nosaltres, els qui seríem després, un cop nascuts, encaminats a la mort, per un sender tan diferent al dels altres, però tan proper als qui ens rodejaven com dues línies rectes paral·leles; ambdues encaminades al cementiri, en cas que s’enterressin els morts un cop deixessin d’estar vius, com ens va passar a nosaltres; a qui aquí ens volgueren enterrar tot i que la nostra voluntat era molt diferent, molt llunyana, no en distància, però si en creença, perquè desitjàvem ser cremats, tant fa si junts o separats, a sobre d’una barbacoa repleta de llenya del bosc d’aquí al costat, el que ens rodeja quan plou i neva, quan fa sol i ens quedem sols, no nosaltres dos, sinó tots aquells qui venen a veure’ns per estimar-nos, segons diuen; perquè per ells estar amb nosaltres és estimar-nos, tot i que en moltes cultures estar no és estimar, seria més aviat el contrari: no estar és estimar, arribar més endavant -en el temps, en la distància, en l’amor-, fins arribar directament on volíem tu i jo: a una mort que no fos del tot segura, una mort lenta i pausada, acaronada per les lletres d’una poesia plena de melancolia i nostàlgia de l’aigua salada que ens va banyar els mesos d’estiu, abans que ens amaréssim d’alcohol i de saliva en plena traïció, tot just abans de crear aquesta maleïda IRA.

Relat d'ambigüitats

Estava clar que l'odi era més gran que l'aire que respirava. Era clar i net el dia. El sol, els ocells... el dol i els anells.

"Ni una paraula, tot el rancor", pensava l'ocell mentre mirava el rellotge de l'estrella.

Roman en silenci per precaució. No vol fer-li mal. El que fa mal és perdre-la de vista... perdre aquella mirada, aquell sentiment; però... tot el que digui serà mort en la penombra.

Entre parpelles veig la cançó que escolten els meus ulls cansats de tan plorar per frases tan ambigües com "esto no se para".