Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris orenetes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris orenetes. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de desembre del 2019

Relat del pintallavis


He provat l’alcohol guarnit amb vidre mòlt. Deixa les dents roents i el cor glaçat. He vestit les ferides amb notes dolces de tardor caduca. 
Pinta els llavis de roig carmí. Els volia cirera o rubí. No ho sap ni ella. Ni tampoc el pintallavis que duu amagat entre els secrets dels seus texans.
El Capità Jack torna a alçar la vela. Volarà el vaixell més enllà del blau cobalt. Ell pensava en un reial o marí. No sap ben bé què vol. Però de colors es desfà la nit quan els records són en blanc i negre.
No tornaran les orenetes, els han prohibit el vol. El gris seguirà sent el seu color, dia rere dia, en un cercle abstractament dibuixat pel cec que ha perdut el control.

diumenge, 28 de juliol del 2019

Relat de les paradoxes

Només els sentiments ens pertanyen a nosaltres, i quina paradoxa... són cap als altres!

Crida el corb al bell mig del camp, serà part de la seva cultura. No crida l'oreneta més que quan s'està morint.

Una mirada i veure que allò que estimes ja ho has perdut... un bes i notar que sí, que l'estima és gran però que el foc ha desaparegut.

Un gat treu el cap per l'escletxa, mirarà alguna cosa; alguna cosa serà mirada. Serà el gat que ho fa, o la cosa que es deixa fer?

És hora que volis, algú t'ha de treure del fang del pou. El teu lloc és l'univers, mira si ja tens astronauta; pren la nau, condueix-la ben amunt. Allunya't de qui t'ha fet mal.

Les quatre de la matinada i un ull obert, no pot mirar res; però imagina. Imaginar és pitjor que veure? Segur que no, però dins de cadascú és tan real com fer-ho.

El futur és el present amb una cançó que comença a acabar-se. Posa'n una altra abans que el disc es ratlli.

dijous, 2 d’agost del 2018

Relat del rosari

A so de quarts de sis, les campanes demanen un crepuscle silenciós, però amb records d'orenetes sortint del niu  per saludar les primeres mirades curioses dels finestrons. No són moltes, ni les orenetes ni les mirades, tampoc les campanades; però semblen suficients com perquè ella es desvetlli i aixequi la mirada.
Al seu costat, com cada matí, jeu l'home brut que per la nit se l'ha fet seva a la força. Les primeres nàusees matutines demanen sortida amb arcades profundes. Allarga el braç i busca per sota el llit el cubell que hi guarda per les emergències diàries. L'agafa amb força i se'l du a ras de boca. Tot fora. Gairebé no sopa mai, ja sap que pel matí ho traurà tot. Respira profundament, esbufegant. Es neteja els llavis amb els llençols llardosos. Evita la mirada cap al costat, mou les cames al lateral i, després de deixar el cubell a terra, s'alça del llit.
A la tauleta hi ha una foto, no és de matrimoni, no és de família; són dues monges que curosament se la miren cada dia. Va col·locar aquella foto, de les monges del poble, per intentar que Déu l'ajudés cada dia. Deu estar massa ocupat, pensa.
En direcció al lavabo, mira el mirall i veu el reflex d'ell. La seva postura és perfecte per executar el seu somni més preuat. Ho pensa altre cop, com cada jorn, només li caldria anar a la cuina, agafar un ganivet, aprofitar el moment somnífer i executar el cop letal al bell mig d'un dels dos pulmons. Ho ha pensat tantes vegades que té clar que no li clavaria al cor, no deu tenir cor, és impossible, o el deu tenir tan petit que no el trobaria, fallaria i ell se n'adonaria.
És ara, doncs, enmig d'aquest sàdic pensament, que recorda el moment en què va conèixer el seu veritable amor: aquell que morí poc després de fer-li el primer petó. Sonava una cançó tradicional, eren les festes del poble, era estiu, talment, com ara. Comença a plorar, no a raig, ni amb sanglot, simplement amb el lliscament suau d'una gota densa que avança cara avall. S'eixuga els ulls feixucs, feixucs de tant esperar una vida normal, i corre cap a la cuina. Sense fer soroll obre els dos calaixos dels estris de cuina, compara ganivets i agafa el més llarg. 
Ho té clar, es vestirà de dol, com quan va assistir a la missa del seu enamorat, es col·locarà al costat del seu marit i resarà per sota del llavi. Ara ho fa. Ara és el moment. Però es tira enrere, no vol matar-lo així, seria massa covard, massa poca cosa. Ell ni se n'adonaria. Cal que es desperti, vol veure'l morir amb els ulls oberts. 
Fa un petit soroll amb la boca, res. Pica amb un peu el terra, suaument; res. Ara amb l'altre, més fort, res. Li dona una puntada al llit, es fa mal al peu, i res. Crida el nom del seu home, res. Amb compte de no clavar-li el ganivet, li dona un copet a la cara, res. Età nerviosa i li tremolen les mans, ja no està segura del que està fent, té por. Deixa el ganivet a la tauleta de nit. Usa les mans per moure-li la cara, res. Sacseja el seu marit, res. Li clava bufetades i res, res de res.
Per la finestra se sent la banda del poble, tornen de festa i els és igual que tothom dormi. Toquen a tot volum entre les queixes dels pocs veïns que surten als balcons. Ella sent la música i plora. El tancaran en un taüt sense que ella hagi pogut venjar-se. Haurà mort en tranquil·litat, somiant algun dels seus somnis absurds.
La vida és un rosari que es trenca, els grans dels quals surten disparats per tota l'habitació. El dia de l'alliberament no és el de la mare de Déu del Roser.

divendres, 3 de novembre del 2017

Relat del forat

-Veig ocells picant a la porta.
-Jo no els veig.
-No portes les meves ulleres.
-Deixa-me-les, si us plau.
-Aquí les tens.
-Doncs sí, piquen a la porta. I piquen molt fort.

Quan truquen a la porta, cal pensar si obrir o deixar-la tancada.

-Tornaran aquelles orenetes a la primavera? No sé què pensar ara mateix. Fa un fred que pela i la ciutat sembla mig morta. Els homes caminen sense aixecar el cap de terra. Els gossos no lladren a mitja nit. La lluna no s'atreveix a sortir sola quan es fa fosc.
Els cotxes deixaran de tenir gasolina si no comencem a fer els nostres pous.
-Perdona? Què vols dir?
-A tocar del carrer Sant Pau hi ha un hotel. No és un hotel de luxe, però sempre s'hi pot veure gent de nivell econòmic alt. Recordo com fa temps eren carn de lladres adolescents que corrien de matinada. Ara ningú no gosa robar ni el DNI. Tota la calma imposada s'està enganxant als nostres vestits.
-I què hem de fer en aquest hotel, si es pot saber...
Mira, en aquesta cruïlla jo hi portaria un parell de sacs, sacs d'aquests que estan plens de ciment. Tinc un amic que té una furgoneta, no és una furgo de les cares, però l'utilitza per treballar. No té seients posteriors i hi podríem carregar de tot. Primer un parell de sacs, després unes pales, o un morter, un d'aquests que vagin amb un generador elèctric. També hi cabrien unes cintes de plàstic, uns ferros amb espines enrotllats, pólvora...
-Ep, què vols fer? No t'entenc...
-Home, hem de fer un forat molt gran, el forat més gran de la ciutat. Necessitem molt material.
-Però material per a què? Em perdo... Aquest forat és per enterrar-hi ningú?
-Si no ens afanyem a fer forats aviat ens els faran a nosaltres.
-Home... vols dir?
-Mira, jo aniré a buscar la furgo, tu parla amb els veïns, hem de ser molts, hem de fer-ho entre tots.
-I com vols que els convenci? La gent treballa, la gent té fills...
-Precisament això els hi has de dir, que ho facin per la seva feina, pels seus fills!
-Però em diran que no volen, que no volen perdre-ho.
-Tot ho perdrem si no fem res. Avisa'ls, crida'ls, arenga'ls! El nostre crit ara és d'ajuda, si fem tard serà de dol.

divendres, 23 de juny del 2017

Relat de l'adéu

Adéu brisa, adéu huracà.
El vent esculpeix la pedra.
El vent purifica l’ànima.
Una ventada et pot tirar a terra. 
Un cop d’aire et pot fer mal.

Seguiran les orenetes anant al poble,
continuarà el fred venint glaçat;
però mai ningú no podrà dir-me
que no ho hagi intentat.

Adéu brisa, adéu huracà.
El vent diu que se’n va.

dimecres, 22 de juliol del 2015

Relat de pobles

Quan les orenetes emprenen el vol, fa dies que no hi ha rastre de la neu. El vent bufa, però ja no amb aquella força que feia tremolar les branques nues dels arbres. El blau del cel es mostra sense aquells núvols que semblen cotó, però tants de cops els crida altra vegada per venir a descarregar. És aleshores, quan la pluja ve a ruixar els camps verds, que les aus aprofiten per mullar-se les ales abans de refugiar-se als seus nius.
És la vida que torna al poble. Un període de tranquil·litat, de vitalitat. Tornar a ser per esdevenir. I ningú no es pregunta si allò ja ha ocorregut abans, si només és un cicle que torna i torna sense aturador. El blat verd acabarà sent groc aviat, marró quan estigui a punt de ser segat, lligat en bales, exportat. I el camp desert esperarà l’hivern, que regressarà al lloc de partida, a l’origen, al camp desèrtic, ple de terra remoguda, prompte bruta de la neu caiguda. I de la mort en farem un paisatge melancòlic, rural, silvestre, pintoresc. Però en el fons, no serà res més que vida acabada, vida a punt de néixer.