Començarem a sentir-nos vius
quan et posis al meu costat i ploris
fins que Noè, salvació divina, hagi de pujar al vaixell
per salvar-te a tu i a mi, com dos animalons
perduts, dins de la fosca marinada
que ens ha allunyat.
Mentrestant, seré una tecla més del
teu teclat absort; un llaç trencat
a qui no podràs castigar amb la teva regla
dura i roent, que pica fort sobre
l’escut del altres, sense adonar-se
que el teu s’està desfent.
Agafa els llaços i comença a fer nusos,
que la brisa te’ls pot fer veraços.
