Relat del circ

Guarda un espai al cel, guarda'l per a mi. El circ ha començat i no hi ha res a esperar. Han vingut els elefants coixos i les girafes escapçades. Els ratolins sense bigoti persegueixen els tigres desdentats. L'os mut escriu a la pissarra i el domador resta amb els braços lligats.

Ja sé que tot el cel és roig i que cauen míssils firmats per tu. Ja sé que fora la lona tothom està cridant. Però no hi ha posta de sol quan l'espectacle ha començat.

Cada vegada que hem sentit un espetec ben fort, part el públic ha sortit corrents. Ens hem quedat ben sols. Construirem el no-res buit d'esperança, només jo i jo. Fabricarem aquesta aigua seca que ens mulla, només jo i jo.

A cada braçada s'ofega més l'ànima. A cada volta, tot torna a començar. No hi ha esperits en aquest món. Però sota l'aigua els veig més clar.

Aviat tancarem les portes del circ. No deixarem sortir ningú més. Ens hem quedat ben sols, jo i jo. Tanmateix aconseguirem que no s'escapi mai més ningú d'aquí.

Els coloms em venen a buscar. Soc fusta sobre arena. Els tinc penjats del braç. M'han posat en creu. Esperaré totes les hores que no vindran mai. Totes aquelles promeses ja no serveixen de res. Tots aquells plors de nen s'han esvaït.

Memòria trencada. Fragments sense cua. Aquest puzle no s'acabarà mai.

Relat de direccions

Viatjava sempre en direcció contrària.

Al tren, veia passar el paisatge dient-li adéu.

Tota aquella gent que em mirava

dempeus, sense rostre,

eren la meva ànima esmicolada.

Turbant al cap davant de gorra mal posada,

l'home ronca amb els pantalons esparracats.

Serà la sintonia pròpia la que no em deixa viure dins dels altres?

Lleva't el jersei a poc a poc; no tinc pressa

veient com el teu cos és teu

davant les mirades de tots els que et desitgen amb fermesa.

Les claus són al contacte, gira-les;

comença a moure't o rebràs de valent.

Les hòsties les dona el mossèn

fins que el puto crida dona-me-les.

Has vist el sol marxar a mitja tarda:

has notat l'aire entrant de cop

per acariciar la suor impregnada

entre els pèls que t'he tret

un a un, mancat de basarda.

Hem dormit junts on no dormen ni els ocells:

Hem plorat les llàgrimes caduques 

per mentir-nos tots els mesos

que falten a cada any.

No hi haurà estrelles més enllà

del forat negre -que és la vida-.

Relat dels guàrdies

La nit i el joc, el destí i el passat; la muntanya que baixa de la font per sortir brollant cap a hores inverses. Aquelles flors que s’aixecaren a mitjanit, aquelles tiges que subjectaven fort i dur tots els pàmpols i els capullos. Aquella herba sobre el terra aspre. Tota la primavera, florida i a ple sol brillant. Cap núvol sobre un paisatge creat a partir d’un somni il·lustrat.

I què hi ha darrere? Pregunta el rodamón que camina tort i aguanta una cervesa buida. I què hi ha darrere? li contesta en forma de pregunta el seu col·lega estirat sota la copa d’un arbre sorgit al bell mig de l’asfalt. Alguna cosa se sent ressonar entre tanta pregunta, són els crits dels ocells que no els volen deixar parlar. Però les converses només s’aturen quan hi ha passes i minuts entremig. I ja se sap, no tot és com sembla, a vegades el quitrà és pols en el camí, tot sovint, el verd primaveral són fanals en l’obscuritat de la carretera.

Els dos borratxos ja no beuen, se’ls ha acabat l’alcohol però no l’embriaguesa. Cantaran i dormiran entre les crítiques dels assenyats senyors del barri. Roncaran amb el cos mig caigut esperant una pilotada al cap. No hi ha canvi de guàrdia, només hores esperant el fred vent de la nit. Però la canícula és dura quan són les dotze. Ho seran, segur. La forma de les agulles es torçarà per recaure altre cop en quarts de no-res. Quan siguin les buit en punt l’aire no tindrà més que un forat negre marcant les hores mortes. Ni flors ni muntanyes ni paratges llunyans. Tot és aquí i allà quan la goma esborra i les preguntes es tornen a dibuixar. 

Amb llapis de carbonet i en blanc i negre, l’organització de les teves sabates depèn dels peus que hi vulguis posar. Col·loca un mirall, pentina’t i torna-la a cantar.

Relat d'ambigüitats

Estava clar que l'odi era més gran que l'aire que respirava. Era clar i net el dia. El sol, els ocells... el dol i els anells.

"Ni una paraula, tot el rancor", pensava l'ocell mentre mirava el rellotge de l'estrella.

Roman en silenci per precaució. No vol fer-li mal. El que fa mal és perdre-la de vista... perdre aquella mirada, aquell sentiment; però... tot el que digui serà mort en la penombra.

Entre parpelles veig la cançó que escolten els meus ulls cansats de tan plorar per frases tan ambigües com "esto no se para".

Relat de jardins

Quan de nit les gavines mortes volen sobre l’àtic de la meva nòvia, sento les cuques de llum aletejar els antics amors que m’havien omplert el cor de corcs.

Aviat tanco finestres i portes. Les claus són les parets dels fortins de la ciutat. Els timbres, sense corrent, no donen pas a possibles visites inesperades. La soledat ve a buscar-me i m’aïllo amb ella. Necessitaré només un parell de taronges, una mandarina pelada i una galeta encetada. No he de menester cap altre luxe que el record d’aquells crits glaçats. Pregaré per tu, per mi, pel Déu que se’t va endur ara ja fa vint anys, quan tots dos érem joves banyant-nos al llac de la muntanya.

Els records inunden els meus ulls. Ho fan amb aquella aigua dolça amb la que ens esquitxàvem. Van dir que mai més ningú no et trobaria. Jo ho sabia. Sabia on eres. Vam jurar que no ho diríem, que ens amagaríem del nostre secret. Han passat tantes pors i tants esglais des d’aleshores que, malgrat la vida se m’ha girat, encara noto les teves mans sota l’aigua, buscant la meva pell; cercant els meus ossos.

Cridaran les gavines pels morts a la muntanya, cridaran i les sentirem des de la ciutat. Tots dos aquí, ajaguts l’un al costat de l’altre, sota l’humida capa verdosa del Jardí de la Mort.

Relat de distàncies

Situats en el parc de Viferbrisne, una parella d'ocells estan ubicats cada un a la copa d'un arbre. Els arbres no estan lluny, potser només els separa una distància equivalent a mig món, però la frondositat que llueixen impedeix els ocells veure's amb fluïdesa.

Per la nit, la gespa és humida i les fulles contenen grans gotes que rellisquen fins caure al terra, on xoquen i es divideixen en gotetes més petites. 

Un dels ocells treu el cap entre les fulles i mira, com si busqués alguna cosa. Torna a amagar el cap. Però al cap d'una estona ho fa una altra vegada.

L'espai entremig és cada cop més gran.

L'absència de verb ofega el pit que no escolta l'ocell com somriu. Aleshores pensa que ballarà en d'altres jardins, més joves, més plens, com ha de ser; però l'espai entremig comprimirà els sagnants pulmons que desesperen. Desesperen per saber-ne més de l'ocell i del seu cant; per saber-ne més del camí que fa.

I mentre el desesper creix, les gotes continuen caient de les fulles, impactant contra el terra, explosionant i dividint-se en d'altres més petites.

Relat d'obsessió

Un ocell es va trobar el sol menjant de forma obsessiva.

-Què fas que menges tant?

-No ho sé, de cop i volta m'ha vingut la gana.

Ahir van anar volant els coloms fins trobar les orenetes. La sirena del mar va escoltar la sirena de la fàbrica.

-Ara serem amics, ara ho he entès tot.

I la mar, amb aquell acompanyament subtil de la brisa, es va endur les fàbriques i els seus treballadors. L'aigua va pujar de nivell i es va inundar la ciutat.

El sol seguia menjant i l'ocell el va calmar. Aviat la calma serà la normalitat. Tan d'hora, tan tard. Comprendre les coses les fa més relatives. 

La sirena mirava el sol des de la nova platja. Les hores havien canviat d'estació de l'any i el tren ja havia passat, ara estava a una altra estació i ningú no podia ja fer res.

No poder fer res permet a l'home, a la dona, al sol i a la sirena entendre que no cal preocupar-se per trobar l'impossible. Simplement, és inabastable. 

Relat de l'estaca

Aquest matí no té ganes de fer res,

el ventilador no vol girar,

els ocells canten per rutina,

avui la sal colpirà el desencís.

És aquella estranya sensació

en la que és impossible encertar res,

faci el que faci, xiuli el que xiuli,

l’arena seguirà caient entre les mans.

Hi ha algú clavant l’estaca,

picant tan fort que la fortor

del cor se sent arreu.

Aviat passaran els minuts, i les hores,

i tot seguirà igual, mirant l’horitzó,

sense entendre per què l’aigua és clara i ell no.

Relat de la brisa

Dolça brisa, 

sota els ocells cantant, 

has arribat per despentinar-me,

per moure'm d'aquest lloc estant. 

Margo Timmis entonant el meu cafè despert,

provaré de mirar els arbres

 i no veure com els ulls em duen cap a tu.

Les fulles han decidit ballar sense mi,

les admiro i em vénen ganes de besar.

Aviat la lluna ja no es veurà,

el sol ha decidit il·luminar-me

en el reflex de la llunyania que ens separa.

Ales movent-se  al compàs
d'allò que encara no ha passat,

però que tu ja has viscut.

Porta' m altre cop al centre de l'huracà;

guia'm al marge del cingle d'un glop;

no esperis que l'endemà vingui a trobar-nos nus

a l'arena del pecat.

És tan curta la vida i tants els camins de la muntanya,

que aviat em faré rei del meu regne,

destruiré el temps i escamparé la pols del rellotge

entre els dits de les meves mans.

Relat de coloms

Més de cent ocells l’acompanyaven quan ella obria la porta. Es movien al seu voltant formant un túnel mòbil. Ella seguia el seu pas, com qualsevol peregrí en una processó. Confiava plenament en aquelles aus, que venien a dir-li el Bon dia cada matí.

Vestia de negre, mai no lluïa un sol color més que el castany-roig del seu cabell. Anava de dol dia sí, dia també. Però aquesta condició no renyia amb el seu amor interior, al contrari, l'alimentava i el feia créixer.

El so de la porta, vella i tants cops arreglada, provocava en mi una reacció gairebé instantània. Col·locava el meu dit índex sobre la paraula que estava llegint, movia la cadira, que es desplaçava lleugerament gràcies a les rodes instal·lades a les potes, i enganxava el meu front al vidre de la finestra. De seguida veia qui abandonava el nostre edifici. Segons qui fos, la meva curiositat desapareixia instantàniament. Però d'altres vegades, em quedava una estona observant la persona que creuava el carrer, just davant de la meva atenta mirada. La senyora dels ocells era una de les escollides, però només de bon matí i quan era festiu. Ja que era el moment en el que portava menjar als seus estimats coloms, que venien a rebre-la com si fos la missatgera reial. Totes les aus de la plaça volaven ràpidament fins a sota del meu observatori i protegien la missatgera. Un cop ella estava a l'altre costat del carrer, buidava el contingut de la bossa que duia i deixava que els animals es reunissin en forma de cercle. Ella abandonava l'escena, desapareixia en silenci, sense ni tan sols mirar com els seus pupils menjaven. No esperava un gràcies ni una recompensa, ni tan sols alimentava el seu ego amb una mirada de complicitat. Després de donar-los el menjar, iniciava el seu recorregut habitual cap a la dreta. Jo de seguida la perdia de vista i seguia atent als moviments dels piconadors.

Aviat el cercle màgic s'esvaïa. Els animalons s'expandien buscant més menjar, però advertien que aquell àpat havia acabat. Així que alçaven el vol i tornaven als seus llocs d'origen. És curiós, però els primers en fer-ho eren els més solitaris. Cap dels seus companys els seguia. En canvi, quan algun líder iniciava el vol, un bon grapat de súbdits continuaven el seu camí. La vorera es buidava, el pas de la gent ja no estava interromput. Les branques dels arbres tornaven a recuperar els seus observadors zenitals. Uns observadors que, com jo, presenciaven només el que volien.

Tot sovint, a l'ampit de la meva finestra acabava algun del líders volàtils. M'agradava que es col·loquessin al meu costat. Ens separava només el vidre. Ens miràvem i, quan jo seguia amb les meves lectures, ells seguien amb els seus cants. Heu sentit mai el cant d'un colom? És com el que fan els amants quan volen alt.

Relat d'equilibris

El cos no es mou, tothom el mira, però no hi ha silenci. Un cric-crac intermitent acompanya l'escena. És ell, amb la seva mirada perduda, els seus gestos repetitius i el ganivet tocant el moble bar del costat del llit del difunt.

Ara faríem una cervesa, jo me la prendria de bon grat, una de ben freda i escumosa, que em deixés els llavis blancs i el nas amb un perfum belga inexplicable. Però no podrem treure res d'aquella nevera gastada, perquè ell ens ho prohibeix. Ni tan sols ho ha dit, però la meva germana ha mogut un centímetre la seva mà i gairebé perd un dit.

El capellà deu estar a punt d'arribar. Fa estona que hem sentit les campanades, la missa és ja dita i no queden feligresos a la plaça. Sense pressa, estarà de camí, rossegant un tros de pa, mig tou, mig dur. L'acompanyaran els ocells que preguen a Déu, els altres estaran voltant el cementiri, esperant que aviat vingui un cotxe amb un cos a abandonar. Ni tan sols el posaran dins del forat. No caldrà. Les últimes voluntats eren clares. Com clar serà el cel demà, quan el ganivet resti dins d'un calaix i ja no li deixin agafar.

Relat de nocturnitat

Canviava el semàfor de verd a vermell sense parar. No aprofitava el pas quan era verd, tampoc quan era vermell. Esperava no sabia per què, però es mantenia ferma en el seu propòsit. El so a aquelles hores de la nit el presideix el silenci, entretallat de tant en tant pel pas d’un cotxe passatger o, altres cops, per les converses pujades de to dels joves embriagats que es muden d’un local a un altre.

Entre els que pugen de to n’hi ha dos que entren al portal. Se saluden amablement i es pregunten què faran. Després de mirar-se directament als ulls i degustar un silenci incòmode, un dels dos proposa veure una  pel·lícula porno. Definitivament ha trencat el gel. Riuen, somriuen, comenten el que ha dit i , finalment, decideixen a on aniran a veure-la.

Han escollit un pis abandonat, per entrar-hi han hagut de forçar la porta amb un tornavís. Un cop a dins intenten no fer soroll. No fos que els veïns sentissin que algú a profanat el temple abandonat. S’asseuen al sofà i ella engega el televisor. Busquen un canal on poder veure continguts per a adults i comencen a xerrar.

Per distreure’s, ell proposa apagar el volum i produir ells mateixos les veus. Dit i fet. Ella es posa en escena, li agrada actuar. Ell se la mira i comença a vocalitzar un diàleg inventat. El joc és divertit, però perillós, en menys de dos minuts l’originalitat del guionista els porta a acabar la conversa. Estan els dos en roba interior, ella porta un conjunt de flors bordades; ell ja fa estona que no porta ni calçotets. L’oratòria ha mort. La sensualitat ha desaparegut. Els col·loquis han fracassat... Imitant els actors, no poden fer cap altra cosa que masturbar-se l’un a l’altre.

Relat de finalitzacions

Semblava que sí, que s'havia acabat el partit. Havien xiulat el final d'aquell encontre i cap dels dos havia guanyat. Ningú veia l'àrbitre, però tots haurien escoltat el so del xiulet en el moment final.

Els dos equips es van retirar, camí del vestidor, sense passar pel mig del camp i fer el clàssic intercanvi de salutacions. Cadascú es va recloure al seu santuari.

Els capitans d'ambdós equips no es mostraven gens segurs de com havien afrontat aquella situació. Jugades complicades i moviments d'estratègia que havien fallat. Però, no els preocupava tant el resultat, que desconeixien completament, com el moment final del matx.

Els dos entrenadors van actuar de la mateixa manera; com un calc perfecte, van entrar a al vestidor per animar cada un dels jugadors. Copets a l'espatlla, quatre paraules engrescadores i un discurs final; curt però concís: "El partit s'ha acabat? Potser sí, jo no ho sé, però el que està clar és que nosaltres l'hem jugat".

Relat de connexions

El problema més gran de la missatgeria a l'època feudal era la incertesa del final de connexió. Si dues persones usaven el tradicional enviament de missives, a través d'ocells ensinistrats, les seves cartes arribaven més aviat que no pas amb el trasllat a peu. En canvi, quan es realitzava a cavall hi havia un fort paral·lelisme. Clar que per terra era més fàcil que la carta es perdés o que algun bandit interceptés el carregament, enduent-se, sense voler, unes cartes que de ben segur poc li interessarien.

Així, els ocells eren més fiables que no pas les persones. Imagineu-vos un carter de fa molts anys, sobre el cavall, anant d'un castell a un altre, aturant-se a totes les tasques del camí. Penseu que la carta arribava sempre a la destinació? Hi havia molts números que aquell paper tacat de tinta acabés usant-se de sotacopa o de diana pels concursos de fletxes. Ara bé, tot i la fiabilitat del mètode, aquest no era infalible. Caçadors que erraven el tret i feien caure l'ocell, animals desnodrits que no arribaven a la fi del camí, aus rebels que marxàven a conèixer tórtores, etc. I doncs? Què passava quan de cop i volta es tallava la comunicació? Ho tornàven a intentar? Molts cops sí, però clar, l'home, per naturalesa, dubta. I els dubtes molts cops s'imposen. I si el receptor ha rebut el missatge i no vol contestar? Guerres entre diferents estats, divorcis portats a terme, excussions letals al mig de la plaça del poble, herències cancel·lades, famílies destrossades... 

Cada cop que cau un ocell, el caos s'apodera del món.

Relat de teclats

L'oficinista fa mitja hora que no tecleja res. Ella, que està acostumada a picar i picar tecles sense aturar-se mai, ara mateix resta immòbil, pensativa, dubitativa...

Els seus companys, que normalment s'han de posar taps a les orelles per no sentir el remor del seu pitjament digital, ara es mostren sorpresos de no sentir res al voltant seu. 

El seu cap, que habitualment somriu quan la veu prémer a velocitat mortal aquell teclat d'última generació, es toca el seu bigoti amb un dels seus dits bruts de tinta.

El dit índex de l'oficinista s'acota lentament a l'ordinador. S'apropa molt i de cop torna enrere. Pensa i retorna altre cop a avançar lentament cap a la computadora. No sap si fer-ho, li cal? Ella creu que sí. És el moment, ara o mai. Es toca el cabell amb l'altra mà. Es mossega el llavi inferior. Mou els dits dels peus. Sospira.

Abaixa les parpelles, deixant els ulls mig clucs i prem el botó de reinici.

Relat d'idiomes

Havia estudiat grec i llatí, els entenia amb dificultat, però els entenia. Entre les seves llengües natives s'hi trobava el català i el castellà. Mentre dins dels seus extres lingüístics dominava l'anglès i l'italià. Si anava Portugal podia fer-se entendre perfectament, entenent les paraules si li parlaven a poc a poc.

Però allò que va viure aquella tarda el va descol·locar. Tants estudis per a no res, no entenia ni una sola paraula del que deia aquella persona. Era una llengua diabòlica, es movia amb perspicàcia i convertia els assistents en joguines de teatre.

Parlava i parlava, tothom se la mirava. Ningú li duia la contrària. Com ho anaven a fer! Si tot el que deia semblava correcte! El seu posat hi ajudava. Ell, que havia estudiat oratòria, era conscient, molt conscient, de la importància de la gestualitat. Aquelles mans movent-se amb control, aquell cap altiu i aquell somriure que creava un estadi previ de benaurança a les seves oracions... tot plegat formava part d'una lliçó magistral. Els alumnes no van aplaudir, perquè no es van atrevir.

Abans d'iniciar la classe alguns ja preguntaven coses, al finalitzar també. Era perillós mirar-la als ulls, ja que no només dominava les llengües parlades, sinó que també mostrava capacitats per a la hipnosi. Una conversa mirant directament als ulls suposava entrar en un difícil món on es perdia la consciència del que es parlava.

Després, el buit. L'aire movent-se per la ciutat. L'absència de sorolls. Només alguna fulla queia tard de l'arbre i convertia el seu suau aterratge en un fort cop estrident per a les seves orelles. Com el borratxo maleeix la ressaca, ell se'n penedia d'haver-la escoltat, havia caigut al seu parany altre cop. Podia jurar-se el que volgués, que de ben segur altra vegada aniria a sentir-la parlar, ja fos a les seves classes com al mig de l'illa de les sirenes.

Relat de dubitatius

Després de fer un llarg sospir; diu: "D'acord, tiro la tovallola". El Jan tanca l'ordinador i marxa de casa seva. No mira per la finestra, no mira al seu voltant. Marxa ell sol. "Per què no ho hauria de fer?" es pregunta quan creua el carrer. 

No s'ha cansat, però no vol molestar. Segur que l'ocell que el venia a rebre cada dia deu parar a algun altre niu. "És un ocell, ha de ser lliure! Ho haig de respectar" es repeteix mentre trepitja els característics panots de la ciutat. "Són flors?" Es qüestiona.

De lluny es mira l'edifici on viu. S'ha deixat la finestra oberta. No sap si tornar i tancar-la. Es queda dubitatiu i, per culpa de la distracció, ensopega amb un home. "No mires  per on camines?" li espatega. Ell no sent el que li pregunta. L'única qüestió que té al cap és si cal tornar a casa o no. Decideix que no escull res. Tria no triar. Té clar que l'ocell ja no vindrà més per aquella finestra, i tampoc té ganes que se li col·lin altres aus. 

"Els animals voladors sempre van més enllà. Són tan lliures... la seva llibertat és el seu encant! Si ara paren a d'altres finestres, faran feliç a una altra gent". -Pensa això, com pensa tantes altres coses, sense estar segur del que pensa.

Relat d'arbres

-No trobes a faltar les nostres converses? -Li pregunta amb veu tremolosa.

-No ho sé. No n'estic segura. -Li contesta sense dubtar.

Sota l'atenta mirada de les estrelles, els dos animalons es miren per última vegada. Ells no ho saben, però en qüestió de minuts una forta ventada apareixerà i se'ls endurà d'aquell arbre en el que parlen. Aquí, sobre una de les branques més dèbils, han mantingut converses tan banals que els van semblar del tot importants. 

-Ho eren, segurament. -Interromp la narrativa un dels ocells.

-Ho eren? Eren banals? -Pregunta l'altra au.

-No, no. No eren banals, eren importants. O això semblava, quan les teníem.

-I ara? Què creus? Eren importants o només ho semblaven aleshores?

-No ho sé. No n'estic segura.

Els dos noten com una suau brisa creix per sota les ales. És el preàmbul de la gran llevantada. Intenten agafar-se a la branca. No es diuen res. Només es miren. El canvi de temps ho canvia tot. Muda les persones a un estat més natural. Muta els animals a un estadi més personal.

D'una direcció a l'altra en pocs segons. D'una intensitat lleu a un gran vendaval. S'acaba aviat tot plegat. Altres arbres acolliran les aus, que amb total normalitat recordaran el passat.

Relat de gravetat

A vegades no sabem què dir. Ens esperem callats. Mirant a qualsevol lloc, com si busquéssim alguna cosa. Ho fem pensant que els altres ens observen i es pregunten si estem mirant res o no. Del contrari no actuaríem així. Quan estem sols i sabem que ningú no ens pot veure, ni cal dir res a ningú, ni és important estar callat o mantenir una conversa, no forcem l'acte, ens deixem anar i gaudim del plaer del buit absolut. 

Floten les coses a l'univers, sense gravetat, sense pressió. Naveguen sense la fricció que ens frena a qualsevol lloc de la terra. La naturalitat de la natura ens condiciona tot sovint. Per això sovintegem pensaments que ens aturen, que no ens deixen avançar. 

Dos homes esperen callats. Estan asseguts en el mateix banc. Un d'ells mira la gent passar, l'altre observa els ocells fent nius dalt dels arbres.

El dia passa i els homes segueixen callats. No es diuen res. Ningú els impedeix fer-ho; ni tan sols la gravetat.

Relat de passerells

Aquesta nit la lluna vigila tot moviment circular i perpendicular que es produeix als carrers de la ciutat. Des de dalt  de tot observa amb deteniment com les fitxes es mouen de blanc en blanc.

El guardià de la finestra vetlla perquè les ànimes perdudes trobin el camí de casa. No és feina fàcil. Es distreu sovint escoltant com la picardona no para de parlar amb el passerell. No cal saber-ne molt d'aus per conèixer la història d'Àustria o d'Austràlia. Total, es tracta d'un joc de daus i, per tant, mai se sap quin número sortirà.

De nit, totes les ombres desapareixen. No compta la història d'aquells que no van dir res. No s'escriu sobre el no-res. Quin món més fantàstic pot creure amb res? Hem de creure en tot. Ni que no existeixi. Hem de beure'ns-ho tot, ni que no n'hi hagi. És el so dels ocells banalitzant sobre la vida. És la cançó d'estiu que sona a l'hivern. El gelat que es desfà a ple sol. La trompeta que sona a orelles d'un sord. El cel blau davant del cec. El vaixell d'Ulisses sense mar. El somni dels morts. La mort dels somnis.