Relat del primer amor

No soc home d'explicar els meus amors, però Turguénev escriu en una llibreta, de la mà de Vladímir Petróvix, la seva primera història d'amor. I qui és ell per fer-ho i deixar-nos als altres sense l'oportunitat de relatar quatre mentides i una veritat en un full en blanc tacat per la fal·làcia de l'egocentrisme i l'arrogància?

Aleshores jo tenia setze anys. Això va passar la primavera de l'any 1996. Vivia als afores de Barcelona, amb els pares. Tenien una casa a prop de la muntanya i jo em preparava per a res, perquè la vida me la menjava de quarts a tres cada dia. I potser no va ser el primer. Segurament no ho va ser. Per què quin és aquell primer amor que ens acompanya tota la vida? Diu un d'aquests russos que parlen poc que el seu amor primer va ser la mainadera. No coincideixo amb ell, per a res. Però i els que diuen que el primer amor és la mare? O els que tenen una germana i se l'estimen fins a la mort? Com poden parlar d'un primer amor que els hi robés el cor si no n'han tingut mai perquè algú de qui no es poden enamorar els hi va robar?

Potser va ser abans i tot. Qui sap si aquella foto que besava amb ardor i innocència abans d'anar a dormir hauria d'ocupar aquestes línies. Aquells cabells rossos que tothom volia pentinar. Aquelles cames llargues que em despertaven cada matí entre somnis. Només volia tenir cotxe per arribar al centre i endur-me-la enllà. Desitjava viure una vida plena d'experiències úniques i poc mundanes. Però tot succeeix tan de pressa quan vius accelerat que la vida és mort i aquesta t'enxampa aviat. Segurament la incertesa d'algú que no se sentia res no va atreure aquella bellesa fora d'òrbita. Fos com fos, en van venir tantes com ereccions matinals van continuar. Totes amb la mateixa passió. Totes amb aquell ardor de qui espera la guillotina a trenc d'alba i s'esforça per allargar la nit més del que duren les hores.

Primer corria rere esferes buides, després sobre neumàtics inflats. Sempre fugint de tot i de tothom. La cursa que m'ha perseguit ha estat tan intensa que només de recordar-la ja m'he cansat. Em canso d'escriure la llista de noms que van seguir la citrina advocada del diable. M'esgoto intentant reviure ni que fos un instant d'aquells anys de fulgor i descontrol. Però sí, jo tenia setze anys i ella en tenia vint-i-un. Potser estava prohibit. En aquella època m'interessaven molt les lleis, però justament aquestes no. Recordo un dia que ens van dur en cotxe, no sé si conduïa una tieta seva o qui era. Tornàvem d'un bar que ella sovintejava. Allà havíem estudiat, ballat i netejat els gots dels clients. Estic segur que abans havíem anat a un altre lloc i que tornàvem per alguna raó de força major, mes és impossible recordar de què es tractava. Però el que tinc gravat a la memòria va ser com la suposada tieta li va qüestionar davant meu que fóssim parella. Ella ho va negar i jo no vaig dir res. Era absurd. Tothom ens havia vist. La tieta també. Cert és que només ens van veure asseguts l'un al costat de l'altre i menjant-nos la boca mentre ballàvem. Qui ho podia qüestionar? La meva mare segur que no. Però aquesta ja és una altra història.

Relat de llicències

Qui li haurà donat llicència per matar?
Qui li haurà demanat que faci el bes de la mort?

Al seu pas, crema el foc,
roent com és:
d’ales volàtils els observa
sense pressa.
Sota la seva mirada,
les preses no saben que ho són
cegues del bes sagrat.

Qui li haurà donat permís per mentir?
Qui li haurà aconsellat falsejar la cort?

Testa contra l’asfalt,
despentinat i arrufat front
de dolor i desesperació.
Prem fort les dents,
que se t’acaba la vida
i ni tan sols al joc
t’han convidat.

Han sigut ells dos els culpables de tot.
Han sigut ells dos els que adoren la sort.

Despullat, li clava el genoll.
Nu, rep l’envestida final.
Arrenca-li el braç.
Estira’l! Fals pèl-roig!
Castiga l’heretge pels seus pecats.

Qui li haurà posat el majestuós llorer?
Qui li haurà regalat la túnica sagrada?

Pecadors, baixeu!
Cercle rere cercle
us trobareu la pena que demaneu.

Relat del cangur

Aquest matí he rebut un correu electrònic molt rar. Una senyora, que no recordo si conec de res, em demanava un favor. Qualsevol podria posar-se les mans al cap i pensar malament, però no; no demanava favors sexuals ni res per l’estil. Aquesta senyora, o senyoreta, o dona, o noia, o noi; no sé… aquesta persona em demanava -després de presentar-se molt sòbriament- si jo podia ajudar-la a resoldre un dubte lingüístic que no la deixava dormir.

He tirar el correu a la brossa, naturalment; però al cap de dos quarts, quan ja m’havia avorrit de mirar pàgines pornogràfiques, he retornat el correu a la safata d’entrada. L’he llegit per segona vegada. I després una tercera. Encara anava amb el membre erecte i només vestia amb calçotets. Aquella missiva havia canviat completament per a mi. He pensat en contestar-li algun escrit calent. Posar-me a mil dient-li tot el que se’m passava pel cap -o el prepuci- en aquell moment. Ho he pensat i ho he fet. Mes no he gosat enviar-li. Ja tenia tota la carta escrita. Més de vint línies parlant-li de com m’agradaria tenir sexe amb ella, aclarint-li que no la desitjava ni se’m passava pel cap fer-li l’amor, només volia sexe. La tenia tota redactada i l’he esborrat. He preferit esborrar l’esborrany i tirar el correu a la paperera i buidar-la del tot. Fora temptacions. Però jo continuava calent.

Com ja era hora d’esmorzar m’he fet el cafè i me l’he pres mentre llegia un llibre d’un autor ucraïnès. El llibre es diu “Missives d’un altre planeta” i ja gairebé el tenia acabat. Només em quedaven vint pàgines! I ves per on… ha aparegut enmig del llibre una carta igual que el correu electrònic que jo havia rebut. He pensat aleshores que potser es tractava d’un correu tipus, una plantilla d’aquestes que usen els robots de la xarxa per obtenir les dades dels ciutadans anònims, com jo. He pensat això i més coses. I si m’espiava algú? I si tot plegat era casualitat? I si… I si valia la pena acabar el llibre i tirar-lo a la paperera tal i com havia fet amb el mail? I si no calia acabar-lo i podia tirar-lo per la finestra?

Diu el doctor que sovint perdo els nervis. Diu el doctor que no sigui tan impulsiu. Diu la meva ex dona que no és bo que actuï per impulsos. Diu la meva parella que pensi abans de fer res. Diu la meva ment que tots els consells que em diuen són molt bons però que ells no són jo. Així que he obert la finestra i he tirat el llibre amb totes les meves forces. He sentit un crit i immediatament he tancat la finestra. Com em moria de vergonya, però el meu cos necessitava satisfer la curiositat, he gatejat -sense miolar- fins al menjador. Des d’allà he espiat -sense que se’m pogués veure des del carrer- com una ambulància se situava entre la multitud que s’havia congregat al carrer. Han retirat un cos immòbil, no sé si mort. La policia ha començat a trucar tots els timbres. Els agents de la guàrdia urbana han picat el timbre de casa meva.

Diu la cançó que ningú pot anar més de pressa que el vent. Diu el poema que tot el que comença acaba. Diu el conte que el personatge ara és mort per no haver contestat el dubte filològic del seu amor vital.

Relat del bumerang

De les coses més fastigoses que et poden fer és no fer-te cas.
El meu pare deia allò que se sentia tant abans: el mejor desprecio és el no aprecio. I tot plegat es pot resumir en què si tu parles amb algú altre com a mínim li dones la mà perquè et pugui contestar. Si li negues la resposta, no.

Recordo el cas d’una noia que es va quedar penjada d’un gran membre fàl·lic. No se’l podia treure del cap, molta insistència i molta recepció. Va ser tanta la devoció que ni creuar tot el país amb el cotxe a tot drap li va semblar poca cosa. El cas és que ell va decidir no contestar-li res mai més. I ella es va quedar amb un pam de nas. Per poc temps s’havia vist encoratjada a fer de tot per ell. El que fos. Però de cop i volta va rebre el buit. I això li va fer mal. Tant de mal que mai més no va ser capaç de dir-li res, fins que passat molt de temps, una picor entre les cuixes de tots dos va dur-los a tirar a les escombraries tot aquell orgull que tenien. El d’ell perquè no volia res d’ella, el d’ella perquè s’havia sentit escòria per culpa d’ell.

Aquest tipus de mal es guarda. A vegades en una capseta. Altres cops en una bossa. Es guarda i quan és necessari es treu, amb ràbia, amb dolor, amb odi i rancor. I s’escampa a tort i a dret a canonades per intentar netejar aquesta capseta plena de bilis.

La història, em deia una professora de literatura, és cíclica. És un pendol que ara va i ara ve. Tot allò que escups et ve de tornada, com un bumerang.
El meu consell és que val més no anar escopint. Agafar aquelles mans que se’ns ofereixen. No trencar cap pont i intentar viure la vida amb alegria. Demà pot ser el dia que sàpigues que jo tingui una malaltia, o qui sap, potser tu. I el penediment seria altíssim.

Relat de Cavafis

Els fets que ara reproduiré venen d’una història antiga, gairebé tan antiga com la biblioteca alexandrina.

Jo acabava de follar dins d’un cotxe de dimensions reduïdes. Ben bé deuríem haver estat tres quarts d’hora jugant a fer-nos mal a base d’una orgia més sentimental que no pas racional. Els seients havien acabat tan xops que la biblioteca s’hauria salvat del famós - i dubtós- incendi que la va destruir. Havia de fer temps mentre esperava la posta de sol i, per desgràcia dels allí presents, vaig abandonar la primera idea que em va passar pel cap: masturbar-me a la vorera mirant com apareixia la guàrdia urbana i m'hostiava sense preocupar-se pel meu membre erecte.

Un cop abandonada aquesta primera intenció, vaig entrar a la biblioteca -la del meu barri-a buscar un llibre de Cavafis, un qualsevol. M'importava tan poc el títol que podria haver-lo triat a cegues. I així ho vaig fer. Vaig estendre la mà per sobre de la "C" i vaig tirar tots els llibres d'allà a terra. El primer que trobés seria l'escollit. Naturalment el bibliotecari es va aixecar de la cadira -on tot el dia hi seia- i va venir corrents. Sense haver vist res es va creure amb el dret de renyar-me. Naturalment li vaig dir que la culpa no era meva, sinó del prestatge, que estava mal collat. Mentre ell mirava els cargols, vaig aprofitar per sortir corrents d’allà, però havent enregistrat abans l’adquisició del llibre en una màquina dispensadora. 

Val a dir que ni tan sols me'l vaig llegir, la meva idea consistia en anar al lavabo de la biblioteca i descarregar tot el que havia menjat aquell dia; ja que no estava molt bé del ventre i necessitava evacuar-ho tot. Però, com és fàcil de suposar, aquesta jugada no la vaig poder realitzar.

En sortir de la biblioteca ja era fosc, així que jo havia acomplert el meu objectiu. Ara ja podia posar-me a dormir i esperar que es fes de dia lluny d'aquell lloc on jauria. Ah, que no he dit on vaig anar a joc. Doncs a la meva habitació del meu pis del meu carrer, en aquell mateix barri, el meu barri.

No esperava però que tot succeís com us diré, amb una ombra dormint al meu costat, prement el meu coll amb força. Deuria ser la fase REM, o què sé jo. Deuria ser un somni molt real, perquè la recordo cridant-me a l'orella: “si no seràs ric, seràs home mort”. Aquelles paraules haurien espantat a qualsevol persona, però ja m’ho deia el meu pare: “no seràs mai persona”. Encara que, potser sí, potser sí que em vaig espantar una mica. Sobretot quan aquella ombra va desaparèixer i em vaig tornar a quedar sol a la meva habitació. Sempre dormia amb la persiana oberta, fet que provocava l’entrada d’una llum càlida i tènue que em relaxava. Més aquella nit la llum va crear-me una sensació totalment contrària.

Por, esgarrifança. Tenia la pell de gallina i em sentia indefens. Just quan l’ombra m’havia abandonat tot un conjunt de sensacions ben rares s’apoderaven de mi per crear-me un malestar general.

Encara no sé com vaig poder, però els meus ulls -cansats de mantenir-se oberts buscant l’ombra maleïda- es van cloure i altre cop vaig dormir profundament. Pel matí no hi havia rastre de tot el que havia passat i, naturalment, vaig pensar que es tractava d’un somni. Però aquell somni -o fet real- es va anar repetint durant tots els dies d’aquell mes. Jo cada cop dormia menys. Em col·locava al llit esperant el moment en què, un cop entraria en la primera fase de la son, l’ombra es posaria al meu costat per escanyar-me ben fort. El cansament era tan gran pel matí que sovint no em despertava quan sonava el despertador. O marxava de casa vestit en pijama. Pocs cops recordava dutxar-me, i encara menys afaitar-me. El meu aspecte físic es va anar deteriorant tant que em van acomiadar de la feina.

Sense feina i sense forces la meva vida va caure en un espiral huracanat. Vaig descuidar encara més els hàbits higiènics i la meva figura es va anar deformant. No em vestia, no em dutxava, no menjava; només esperava la nit i aquell moment insofrible que m’agafava per sorpresa -per molt que jo ja sabia que passaria-. L’únic color dins de la meva ment era el negre de l’ombra. L’únic to de la meva pell sortia de la foscor de l’ombra. L’únic matís de les meves mans s’adquiria amb l’obscur de l’ombra.

L’únic nom pel qual em reconeixia en mirar-me al mirall era L’ombra.

Relat de l'aclariment

Crec que tot aclariment mereix unes línies clares per saber què passa, però com els somnis mai no ens brinden cap oportunitat, car ens brinden només amb vi i cava del priorat, buscarem altres vies per aclarir quines són les causes que ens van dur a creuar terres i terres desertes i ermes, terrats plens de plantes malaltes i teulades sense xemeneies, per on no sortia el fum perquè no els calia cremar ni llibres ni pergamins, puix res era escrit amb la sang que brollava dels llapis que els hi havien robat un dia com avui, fa ja tants anys, quan encara no havíem nascut, ni tu ni jo, però quan la literatura era encara més dura que tota l’existència que ens podia esperar a nosaltres, els qui seríem després, un cop nascuts, encaminats a la mort, per un sender tan diferent al dels altres, però tan proper als qui ens rodejaven com dues línies rectes paral·leles; ambdues encaminades al cementiri, en cas que s’enterressin els morts un cop deixessin d’estar vius, com ens va passar a nosaltres; a qui aquí ens volgueren enterrar tot i que la nostra voluntat era molt diferent, molt llunyana, no en distància, però si en creença, perquè desitjàvem ser cremats, tant fa si junts o separats, a sobre d’una barbacoa repleta de llenya del bosc d’aquí al costat, el que ens rodeja quan plou i neva, quan fa sol i ens quedem sols, no nosaltres dos, sinó tots aquells qui venen a veure’ns per estimar-nos, segons diuen; perquè per ells estar amb nosaltres és estimar-nos, tot i que en moltes cultures estar no és estimar, seria més aviat el contrari: no estar és estimar, arribar més endavant -en el temps, en la distància, en l’amor-, fins arribar directament on volíem tu i jo: a una mort que no fos del tot segura, una mort lenta i pausada, acaronada per les lletres d’una poesia plena de melancolia i nostàlgia de l’aigua salada que ens va banyar els mesos d’estiu, abans que ens amaréssim d’alcohol i de saliva en plena traïció, tot just abans de crear aquesta maleïda IRA.

Relat de voler

I volgueres creure que la veritat oculta,

la que s'adorm i et desperta, 

tenia unes cròniques amb les que

aniríem plegats, sense endur-nos l'espill

daurat o no. Potser aquell que la mare,

abans de morir, va trencar quan va caure

escales avall, vida cap al fons.

Aquelles escales les pujava de tres en tres,

jo, no pas ella; que ella no podia; 

ni aleshores ni mai, perquè duia sempre,

i quan dic sempre és sempre sempre,

coses a sobre. Tal vegada un cafè, 

que transportava, sí,

com jo pels passadissos de l'institut,

d'un costat a l'altre. Tal volta una munió

del que fos, coses, pensaments,

preocupacions, rituals, caixes,

ampolles, vaixella, o la mort.

Perquè duia la mort a sobre, 

com tu, que llegeixes pensant que no,

que el final de la vida no és per tu,

però sí. Quan toquen les campanes al poble

és per algú, per qui sigui. 

Un tros de pols, un record,

cendres que no volien ser-ho,

mes ja ho són.

O algun homenot vell i rabiut,

enfadat amb la vida i desitjant la daga al coll.

I és que les escales, sigui a cant de Ferrater

o de qui vulgui baixar-les, ens duen

In eternum a cavalcar amb el Comte.

Serem nosaltres, doncs, qui cridarem

mentre caiem, i no callem, si volem,

de forma indefallent, el verb

o la carn, o l'hòstia que es va alçant.

Relat de la finestra

Vols veure què escric avui? Si em dius una paraula t'escriuré les escales. Un per un, tots els graons que porten de pis a pis. Un per un, tots els verbs seran saltar, volar, viatjar... Per creuar aquesta distància absurda entre finestres llunyanes.

Vols veure què llegeixo avui? Si em dius una paraula, t'ensenyaré la portada, el llibre, i tot el que hi ha a dins. A dins, a dins.

Núvols enfurismats que porten llamps i trons. Èol empeny tan fort que les branques cauen. Quin mal es faran els amants. No són al carrer, però els seus missatges corren per l'asfalt, arrossegant-se entre gotes perdudes. No arribaran avui, massa pluja entre lector i escriptor. Qui els haurà manat demanar-se ajuda des de tan lluny?

Senyora, deixi'm pas. Senyor, és vostè qui truca cada nit a la porta? No som nosaltres ni són ells. Són les pàgines que corren veloces com Pegàs abans d'enlairar-se en la foscor del camí errant.

On aniràs avui? Aquí, entre lletra i lletra t'hi trobaré si em vindràs a buscar. No crec que vingui, ni avui ni demà. La solitud ens acompanya, no preguis a ningú per mi. Jesús va ser el meu guia i vaig perdre les sabates. Jo les compraré per tu. No les vull, ni aquestes ni d'altres. S'acaba tot tan bon punt comença. Però és bo llegir per pensar que no.

Relat d'ells dos

Ell es deia Marc; ella, Marta. Mai no es van conèixer. El concert va ser un fracàs. Els músics van sortir plorant de l'escenari. El públic va enrabiar-se tant que en poc més d'una hora ja havien cremat totes les instal·lacions. Ni guitarres, ni pianos trencats; només cendra rodejant el gran buit del silenci que fa el ferum de rostit.

Ni el Marc ni la Marta van poder gaudir aquelles tristes notes que esperaven darrere dels teloners. Ni ell ni ella van poder beure's aquelles cerveses fredes que els esperaven entre cançó i cançó.

Chicago ja té aquestes coses, és una ciutat fosca; tot i que ells dos vivien a Barcelona, al centre, al costat d'aquell immens passeig que hom anomenava Rambla, però no la famosa, sinó la del Raval, la que deixa encara que els passats de voltes s'asseguin i romanguin tot el dia cremant la pell al sol de la Ciutat Comtal. Palmeres i mexicans, vídeos amb el volum a tot drap, crits i alguna trifulga. Tot sona com cal mentre les seves vides segueixen sense trobar-se.

I una nit, quan les prostitutes rondàven la filmoteca, sota les estrelles que mai no es veuen a la gran ciutat, la policia va irrompre al bar on havien quedat els amics d'ell i els d'ella. En un principi només havien d'entrar, demanar els papers al Flipi, que portava ja massa dies escalfant la clientela de la seva rossa; però el Grassonet i el Marró no estaven d'humor i van crear un altre punt i final pel Marc i la Marta.

Cançons de cops de puny, culs movent-se davant de genitals bruts, cadenes al vaivé del ritme enllaunat que acompanya una veu trucada. No hi ha moment de discoteca que no s'endugui un cubata al cap del més pesat.

La Marta es mira la creu amb els ulls plorosos. No ha sigut mai devota ni fidel cristiana, però li han comentat que el Marc sí que ho era. Li hagués agradat parlar-ho amb ell, discutir sobre la veritable creació de l'Univers i l'ésser humà. Li hagués agradat jeure despullada al seu llit i parlar de la creació de la vida. Mes ara continua estirada sobre una llosa de pedra al cementiri de Montjuic. Li han dit que allà a sota hi ha el seu Marc, el que no ha pogut conèixer. Ni tan sols sap si és aquell el seu nínxol, ni si està resant per un Déu que no existeix sobre el cos podrit d'una persona que no ha conegut.

Demà, la Marta s'alçarà i es dutxarà. Es vestirà i s'arreglarà per anar a la feina. Com cada dia, la tipografia serà diferent.

Relat del cavaller

Atès que estava al supermercat, no he pogut evitar passar per la secció de congelats, obrir el compartiment i quedar-me una estona allà al costat pensant en les meves coses. L'aire fred fa caliu, si més no durant aquests dies de tenebrosa canícula. Allà hauria romàs tot el dia si no fos per una noble escena que m'ha pertorbat la ment.

Ha sigut a tres quarts d'onze en punt; ho sé perquè, avorrit com estava de restar al costat dels pèsols congelats, he mirat el rellotge més de vint vegades.

En aquell precís instant, un home ha creuat el passadís dels detergents, duia una capa i una espasa i s'ha agenollat davant d'una prestatgeria, on ha quedat immòbil resant. No he pogut evitar moure els llavis a mode de somriure, però aquest fet no ha sigut res al costat del que ha esdevingut després. La meva veïna, la que viu a la porta del costat, la que veig per la finestra del pati interior quan es canvia, la mateixa que em regala els seus formosos pits cada matí mentre estic al lavabo exercitant la musculatura del braç dret; estava asseguda al terra amb les cames creuades a l'estil indi. El primer que he pensat ha sigut que es trobaria malament, una baixada de tensió, potser. Però no, ella somreia i mirava com el cavaller del supermercat resava amb mirada celestial. Al cap de poca estona, la veïna ha cridat la seva filla, una nena malcriada que sempre em molesta amb la seva música adolescent. La filla s'ha apropat a la mare, ha escoltat el que li deia i immediatament ha anat a cercar un coixí a l'altre costat del súper. Quan li ha portat no li ha donat a la seva progenitora, sinó que l'encarregat de rebre tal acomodació ha sigut el portador de l'espasa. Ell, noble i corpulent, ha donat les gràcies a la petita i, després, ha girat la cara per creuar una mirada ardent i de satisfacció amb la meva veïna.

M'he sentit traït. M'he sentit a baix de tot dels túnels que duen al metro d'aquesta infame ciutat. El meu cos sexual, aquella morbositat veïnal, amb qui mantenia una relació onanista periòdicament, s'havia venut a un simple portador d'armes: Un cavaller davant dels papers de vàter.