Relat dels descomptes

Busco la font de la vida que sadolli la sequedat dels meus ulls plens de decepcions.

Busco aquelles llàgrimes que quan queien feien mal a les parpelles.

Busco la meva mà esgarrapant-me la pell de matinada.

Busco la ferida als artells sagnant a raig.

Busco la paraula morta.

Però no trobo més que el buit que m'atrau sense esma ni forces.

Dona'm aire ple del gust del mango madur.

Lliura'm l'esperit de l'aire que omple els pulmons de l'olor del gessamí.

Entrega el meu cos al batec constant d'un cor embogit.

Regala'm el tacte dels dits fervorosos tocant la meva llengua tova.

Vull oblidar-me del tro i el llamp, si aquests no porten pluja mullada que amari el meu cos inert.

Desitjo sortir de la cristal·lina gàbia que m'ofega nit i dia, atorga'm el dret a sentir un aire fred i uns llavis calents.

Senyora de llarga capa blanca, mestressa de la capacitat pròspera per esdevenir real allò imaginari, llum que emergeix de les tenebres; em rendeixo i m'inclino als teus peus per sacrificar el meu destí. Obsequia'm amb amb una brisa suau d'esperança.

Les ofrenes estan de rebaixes, un descompte o la mort. Una salvació divina o ja mai més.

Relat de Sant Antoni VIII

Corren temps difícils en el món laboral. No se sap cap a on corren, ni cap a on van, però els temps passen volant i aviat ningú sabrà de què treballa. Es premia el cop de colze, la traveta ben feta. Tot s’hi val per avançar posicions i deixar enrere els companys. Des de dalt, segurament, tot es vegi amb una altra òptica, però per molt que la gent es renti les mans amb sabó, els costarà netejar-se la consciència.

El barri és ple d’empreses petites, de locals on l’empresari és botiguer, dependent, administratiu i el que faci falta. Però també és ple de treballadors anònims que, dia rere dia, van a la feina pensant que fan el que han de fer. Clar que cohabiten amb els que hi van rumiant totalment el contrari. La reflexió, en aquests últims, és diària. Per què fer una cosa que no es vol fer? Per què anar a una feina que no es desitja? Per què suportar un cap que s’odia? Per què perdre tant de temps en unes accions que no aporten res més que crispació?

El fet és que gairebé tothom, quan passeja, pensa. Ni que sigui de forma vaga, però pensa, rumia, reflexiona, en algun fet, esdeveniment, relació, persona,  sentiment... el que sigui. Tant és així que és conegut que alguns grans pensadors han tingut les seves millors inspiracions caminant. També es coneixen detalls de celebritats empresarials i polítiques que, tot fent una passejada, dialoguen amb els seus invitats. Caminant, hom esdevé moviment. I dins del moviment, apareixen les flors. Aquí, on es creuen Ronda Sant Pau i Aldana, és normal aturar-se i deixar de pensar, per pensar en d’altres coses. Olimpia és una floristeria que omple el carrer de flors, no només en dates assenyalades, sinó que ho fa cada dia. Entrar-hi i descobrir l’humor dels seus dependents ja és un altre tema -caldria recuperar l'inici del relat-, però prémer el fre de les nostres sabates i aturar les agulles del rellotge és obligat en passar-hi per davant.

Per a cada flor, un amor passat; per a cada planta aromàtica, un record oblidat. Tot retorna vestit d’aromes, ningú s’atreveix a dur-li la contrària al subconscient.

Relat de fosc

L'Eric feia dies que suava. El seu cos era tan moll com les notes del vell piano del pis de dalt. La humitat calava al seu cos, quedant-se enganxada, sense possibilitat de treure-se-la del damunt.

Des de fora el veien per la finestra, no tancava la persiana mai. Era objecte de mirades, d'anàlisi i d'introspecció. Poques vegades mirava cap enfora, però sabia que ells estaven allà. Menjant els seus plats dolços per esmorzar, bevent begudes alcohòliques per dinar i sopar. Comentant totes les accions de l'home moll.

No passaven ni dues hores que ja s'havia de canviar, fora pantalons, fora samarreta, fora mitjons, fora roba interior. Despentinat, barbut, mig brut i disgustat per no saber-se orientar. De nit tot era tan fosc com de dia. Parpelles mig tancades i el passadís massa llarg. Anar d'un costat a l'altre crea dificultats extremes per qui no controla els sentits. Estirat a terra sap que és objecte d'admiració. Té a dins quelcom que el crema, no sap què és. Desitja acabar amb aquell moment i el desig és tal que viatja molt més enllà, sense llums, sense dia ni nit.

Petita ferida al cap, petita gota de sang al front. El dit índex repassa el lloc de l'obertura. Ja torna a estar entre els mortals. Se sent millor. Percep aquell monstre interior a dins seu, però dormint, relaxat, ja l'ha ferit, ja en té prou, per ara.

Relat d'alens

Poca llum per veure-hi menys. No adquireix importància la vista quan el que s’ha de veure són les olors. En Joan es posa al costat de la Filipa i li pregunta com es troba. Ella li contesta un xic nerviosa, li diu que està bé i que ja està preparada. Ell vol mostrar-se afectuós, per això li acaricia la cama. Ella va nua de cintura cap a baix. Completament despullada. No porta ni calces, ni mitges, ni faldilles. Per això nota la seva mà amb forta presència. La carícia que ha rebut a la cama, just per sobre del genoll, li ha causat un fort contrast. En Joan té les mans calentes i ella, ara mateix, té el cos fred. La pell se li posa de gallina. Un fet que no escapa de l’atenció de cap dels dos. La dona s’avergonyeix. L’home somriu, creu que li ha agradat. Abans de moure’s del seu costat, torna a fer-ho per comprovar si realment ha encertat. El melic d’ella, aleshores, s’endinsa a l’interior de la panxa. No és que ella tingui motlles, sinó que el seu moviment, de contracció pelviana, fa moure tota la zona abdominal prement cap a l’esquena. Altre cop, això sí, la pell de gallina.

Conscient de la seva força, aquest cop en Joan ha allargat més la seva carícia, situant-se amb comoditat a l’interior de la cuixa. La Filipa ha optat per tancar els ulls. Si els obrís tampoc veuria gaire; l’habitació és a les fosques. Així que escull veure-hi amb els altres sentits. Escolta els dos passos que fa ell per col·locar-se davant seu. Nota les seves mans prement els turmells i obrint encara més les cames. Sent l’aire que surt del seu nas topant contra el seu entrecuix.

“T’has arreglat per mi?”, li pregunta el Joan. “Com cada cop”, contesta ella amb seguretat. Segurament, si obrís els ulls i el mirés a la cara no s’atreviria a contestar-li així, però quan la foscor s’apodera de la vista, la vergonya s’oblida de la consciència.

En un primer moment, l’aire que nota entre els seus pèls ben curts i els seus llavis vaginals és constant i pausat. Però a poc a poc es torna més accelerat. Sobretot a mesura que els raigs sanguinis treballen de valent per inflar el seu òrgan més íntim. El clítoris desperta i demana pas, eixint com ho fan les flors quan inicia l’època primaveral. La boca inferior també s’obre, a ell no li fa falta ni tan sols apropar els dits per augmentar el canal. L’alè d’ell exalta els ànims d’ella. L’olor d’ella anima els moviments d’ell. No s’atreveixen a apropar-se més, fins que ella oblida el seu signe zodiacal, abandona la seva condició de dona casada, abdica de la seva religió i agafa amb les dues mans el cap d’en Joan. És un mer instant, lluny de la consciència social, és un moment crucial en el que ella prem fort el cap d’ell contra el seu entrecuix, deixant que la llengua prengui el protagonisme que tots dos estaven esperant. Les olors abandonen el combat, és hora del gust i el tacte.