Relat del bastó

Peguen els nens amb totes les seves forces, sota el cel estrellat. Peguen imitant els grans que, altre cop, riuen i es riuen d'ells. Les monedes cauen de la taula i rodolen riu avall. Riu de joves i de nens, quan la casa fa pendent, per excessos i per supèrbia natural. Les il·lusions no han sigut mai el camí de les monedes, però hom les segueix, després de riure i de pegar.

Bastons i cançons, és Nadal i a la ciutat no hi ha neu, ni volves, ni pastanagues al nas. Només un solitari fum que rega l'habitació dels solitaris. Sentiran aleshores les nadales dels veïns, com si haguessin d'entrar fent mal a qui no les canta, sentiran doncs la felicitat en ones hertzianes. Murs que tanquen els ulls, parets que neguen el vers. La solitud és la virtut de l'home estàtic, el que no canta ni pega, ni riu ni balla. I em pregunto per què, per què ho hauria de fer si res ni ningú no li ho ha demanat.

Relat d'elles, vives!

Aviat les fulles cobriran els carrers. Aviat l'asfalt serà una moqueta d'extremitats mortes. Aviat, les seves llàgrimes relliscaran per l'avinguda de la nostra ciutat més gran.

Recordo quan era petit, els crits venien de lluny, els sentia, els notava, entraven dins meu i em posseïen fins que el meu cor els expulsava amb batecs somorts que ressegaven la llum de la lluna.

De nit, les rates s'amaguen sota el clavegueram. Alguns cops deixen entreveure les seves cues, petites, movedisses, llefiscoses. Algunes vegades, se les sent bellugar-se entre la fullaraca que cobreix les reixes del pas a les cloaques.

Un esglai, un crit. Un reclam d'ajuda. És allà, al fons del carrer, on la llum il·lumina però els llums són tènues. Tres joves caminen a la vora, però no es giren, només parlen. L'espai no és anormal per qui ha normalitzat el cop sec d'una mà a la galta femella.

Un braç que s'estira, unes cames mullades, un cos sobre un toll de por. La bèstia agafa la seva presa i l'estira, l'arracona. Se sent viva, poderosa, forta. Se sent morta, víctima, fluixa. I entre tots dos no es coneix cançó que canviï el guió de les negres nits que porten llamps, trons i tot un seguit de cops coberts de morats amagats.

Pocs cotxes circulen ja a aquestes hores pels barris baixos, però tampoc pels de dalt. Diners amunt, diners avall; tant dóna les pedres dels anells quan les estrelles només escolten una sola veu, la d'elles, les oprimides, les esclaves, les que no poden lluitar contra els animals ferotges que han deixat escapar de les gàbies endimoniades.

Però sortiran rebels, vives i fortes. Totes juntes eixiran de les cambres fosques amb espelmes plenes de cera cremant, amb la veu forta de les que sempre acaben guanyant. Ens volem vives i rebels, diran!

Relat d'esperança

Fa dies que l'Albert no puja les escales de dos en dos. Recordo aquells bots que se sentien des de dins del meu pis. La veïna de dalt a vegades sortia al replà i l'esbroncava. De baixada encara era pitjor, l'Albert saltava i picava fort al caure sobre les rajoles blanques que il·luminen els nostres tristos passadissos fraternals.

A dalt, just quan s'acaben les escales, hi ha un petit racó apartat de la sortida del terrat. Les nits d'hivern li servien per anar a llegir els seus inacabables llibres d'autors russos. Però ara ja no hi va i aquella cova lúgubre s'ha convertit en un cau d'escarabats. Quan sigui estiu, si tot segueix igual, ningú no aprofitarà el terrat per portar-hi les xicotes, les cerveses, la música i la poesia. Quin buit quedarà entre els ocells que venien a parlar amb ell. El recordo besant-se amb una noia de la seva edat, rossa, alta, prima. De ben segur que era estrangera, feia tota la pinta de ser alemanya. Es besaven com si el món s'hagués d'acabar. Jo estenia la roba i no podia resistir la gelosia de la seva edat, del seu caràcter, de la seva força. Al meu costat, l'àvia Cisqueta, que ja estava a punt de morir, li va tallar el rotllo amb un crit dels seus: "Que t'ofegaràs, nen! Respira una mica!".

Sembla que els perdedors tenen el llit preparat, algú els ha invitat a la cambra a dormir. No és hora de sortir al carrer, no és moment d'alçar la veu, diuen. Malgrat tot, encara ressonen pel pati d'illa els seus crits de llibertat, la seva alegria, la seva esperança. Potser algú els senti i els torni a cridar, per a ell, per a tots.