Qui ets tu quan hi ha boira?
El camí a la casa era sinuós i la carretera lluïa envoltada d’arbres. Aviat vaig comprendre per què m’havia cridat, precisament a mi, el meu cosí. Ningú com jo podria entendre aquella rara situació que havien viscut durant les anteriors dues setmanes. I quan dic rara no és per crear un misteri previ a tot el que t’estic explicant, amic meu, sinó per una raó clara de lògica mundana: el meu cosí era mort, però ell m’havia avisat que l’anés a veure, justament, el dia després que el metge en certifiqués la seva defunció.
El metge em va rebre en estranyes circumstàncies, a tan sols dos quilòmetres de la casa on havia d’anar. El cotxe havia patinat per culpa del glaç que romania a l’asfalt i havia tingut un accident prou considerable. El capó va resultar destrossat pel xoc amb un arbre, el vidre de davant esmicolat i les meves cervicals tocades per culpa de l’impacte. Van tardar en venir-me a socórrer, i encara gràcies que un dels homes vells del poble havia sortit a passejar, coses que fan els vells que viuen en viles i no els que viuen a les grans ciutats -serà per això que viuen més anys?-. El metge em va acostar una fusteta impregnada d’un líquid especial i em vaig despertar. Tenia la cara amb sang, una petita ferida a la cella n’era la culpable. Aleshores, tan bon punt vaig recuperar la consciència, vaig demanar al metge si em podrien portar urgentment a veure el meu cosí.
-Gairbé el veus del tot. Que no saps que la carretera és plena de glaç? Cal conduir en compte. Entre la boira i el gel acabarem per matar-nos tots aquí.
Certament la boira era tan intensa que em costava veure més enllà del que hi havia dins del cotxe. L’airbag, la meva sang, el reflex de la meva cara al mirall interior i la cara del metge a prop de la meva. Vaig dubtar si fer-li un petó. Però, per què li hauria de fer? No m’agradava, no en tenia ganes. El vaig empènyer com vaig poder i, després de descordar-me el cinturó, vaig eixir del cotxe.
Per uns instants el centre d’atenció dels aldeans va recaure a sobre meu. Tothom parlaria de mi, tothom em posaria per davant del meu cosí. Mes quin sentit tindria que fos així. No podria permetre-ho, jo no volia usurpar-li el protagonisme al meu cosí. Quina classe de família seríem si ens tractéssim així.
-Doctor, deixi’m alguna de les seves eines afilades. La que faci servir en cas d’extrema necessitat per acabar amb la vida dels que pateixen, la que usaria vostè per matar algú com el meu cosí.
El metge no va dubtar ni un segon i, de dins de la maleta, va treure un tros d’acer rovellat i escapçat per la punta. Encara tenia la sang seca de l’últim assasinat. Aquell instrument no podia ser mèdic, era impossible. Però seriviria, si més no, per clavar-li al doctor amb força just després que me’l donés.
