Recordo el primer dia que vaig prémer el gallet. El recordo i em ve al cap la imatge del mossèn donant-me l'hòstia a Sarrià.
El sentiment de culpa només provoca un formigueig si t'has entrenat lentament rebent la galeta sagrada.
Va, que passi el següent, i tu penses: "ah, ja està, fàcil". I el dimecres que ve altre cop a passar per allà. Aviat t'oblides de tot plegat: De si actues malament o bé. El teu cos s'ha acostumat. Ja no et persegueix aquell neguit que et privava de dormir. Tens la consciència tranquil·la, però sobre teu reposa més sang que a la copa menstrual.
Com pots parlar amb tanta vehemència? Com pots semblar un àngel descendint les escales de dos en dos? Ahir vas cometre un crim, i avui, i cada dia. I el pitjor de tot és que no tens cap intenció d'aturar aquesta massacre infernal. T'agrada l'ambient sanguinolent, la samarreta esquitxada i les vísceres escampades pel terra. Et sents viu a cada punyalada, el motor et va a mil quan fots una gran queixalada.
Netejar l'escena i deixar-ho tot recollit quan ve la policia, quin plaer, quin deliri! Sentir-se viu és enganyar, matar i pensar en seguir enganyant i matant el que duri l'eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada