Relat de veïns

Ben d’hora s’han llevat els nens de matí. Deuria ser quarts de set quan un dels dos ja ha començat la festa matinal. Tanta xerinola no pot ser bona, pensa el pare. Hem de descansar, rumia la mare. No es diuen res, només tanquen els ulls i esperen que fill i filla no trenquin res. Però se sent un crit molt fort precedit per un cop molt sec. Tot plegat molt tràgic i espantós. Molt, molt, molt tot.

Els pares no s’aixequen del llit, romanen estirats, cadascú cap al seu costat. Si es torna a sentir un crit, algú s’alçarà i arreglarà l’escampall que hi ha al menjador. Però com no es produeix cap soroll ni cap so gutural major, la son envaeix les seves ments i tot torna a ser obscur i etern.

Al pis de sota, ja fa estona que la Marta es mossega els dits. Mira les fotos de l’Instagram impulsivament, sense ni prestar atenció al que fa. Ha repassat les històries de tots els amics, ha entrat al perfil de tots aquells nois guapos per qui sent atracció i encara li ha sobrat temps per perdre’s amb la lupa investigadora.

La pell dels seus dits es cau a trossos, té forats a cada una de les puntes. Les ungles semblen serres petites preparades per tallar troncs i fer-ne tions. Pensa en mil coses i en cap en concret: quina serà la nota dels seus últims exàmens, com podrà acabar els treballs en tan poc temps, què hauria de fer perquè els nois que li agraden li facin cas, per què encara no l’han trucada de la Universitat per enllestir les pràctiques que està fent…

La mare de la Marta entra a l’habitació i la renya, ja podries dutxar-te, gandula. Cada dia dia comencen la jornada a crits. La filla deixa la progenitora parlant sola a l’habitació, però sent de fons com li recrimina que es passegi en calces pel pis. Són tots família, però s’hauria de tapar. O no. Un cop aquesta discussió ja s’ha superat, en comencen d’altres. Avui en són menys, ja que comença les pràctiques més d’hora. Es vesteix ràpidament després de la dutxa. Adeu, mama; crida mentre mossega un brioix que ha robat de l’armari de la cuina. Adeu, malcriada, ja podries comprar-te tu el menjar; se sent quan tanca la porta.

Baixant les escales la Marta es troba amb el seu veí, l’Oriol. Sempre s’han desitjat, però mai no han aconseguit ni dirigir-se una paraula. Ni tan sols es diuen bon dia quan creuen les mirades pel passadís. Ell és mecànic i sovinteja els mateixos bars que ella. Els dos saben de les seves vides amoroses i de les seves relacions sexuals. Quan un dels dos té sexe amb algun amic, crida ben fort perquè el senti l’altre. Tan de bo, fossis tu Marta. Tan de bo fossis tu, Oriol. I sense dir-se res, aixequen la mà i la cella i ja no es tornaran a veure fins que la coincidència els obligarà a retrobar-se.

Relat de l'amargor

Crec que era un dia de blau fosc,

horitzó mesclat de cel i mar

i les teves cames junt les meves

entrant dins la cala sense far.

 

Parla tant com vulguis,

fes créixer les paraules de cent en cent

com quan ens adormíem

l'un sobre l'altre;

no pas damunt la gespa

ara cobrint l'arena

amb la tovallola entre la gent.

 

Aquests ullets que miren desconfiada

són els que odien la confiança trencada.

Trista és la nostra vida,

amargor en tota la drecera sembrada.

 

Aquells ditets que busquen el meu llom

són els que han traït tantes vegades

no a mi, sinó el teu destí.

Creu-t'ho d'una vegada, hauria estat genial

besar-te sense estar pendent de les mirades.

Relat d'encaix

Pren la seva cua amb força,

Acarícia els seus llavis amb el dit

estirant-la cap enrere,

apropant la cara

jau posseida, no per ell, 

com qui juga al puzzle,

sinó per ella:

sensual, però controlat.

La passió, que crida, gemega...

Com la rosa busca el ventijol

i demana més i més,

ballant amb la música d’Èol

mentre ell es buida, del tot,

una tarda de primavera

esperant que ella s’ompli, del tot,

quan tot són mirades

com versos perduts en

complicitats...

un llit ple de sexe i d’excitació.

A vegades, quan dues persones es troben, encaixen.

Relat de gats

Una nit d'estiu, no molt calorosa, però amb l'aire prou càlid com per tenir les finestres obertes, estava jo llegint El gat negre quan una ombra va ocupar part de la visió nocturna de la marquesina.

Entendrà el lector que la llum de la lluna era prou forta com per il·luminar tot allò que no podria passar desapercebut. Lluna plena, cap núvol i, de fons, els Perseids caient a comptagotes.

M'agradaria aturar-me en la descripció d'aquella ombra perquè va provocar, fet que no succeïa mai en mi, que deturés la meva lectura i col·loqués el dit índex sobre una de les paraules del conte. Ho vaig fer per no perdre'm en la lectura; un simple gest que més tard m'adonaria que hauria estat premonitori. El dit assenyalava el nom del felí fictici, del borni endimoniat, de Plutó. I mentre allà seguia el dit, la meva vista es dirigia cap a l'única sortida de la meva habitació. Aquella finestra oberta per on m'agradava notar l'aire calent entrant a batzegades. Allà vaig veure'l, mirant-me, amb un ull obert i l'altre tancat. El seu pèl negre, més fosc que la nit que l'envoltava, lluïa uns detalls blancs frontals. De principi no vaig poder endevinar què simbolitzaven, però a mesura que vaig obrir les pupil·les i el vaig veure millor, em vaig adonar que els pèls blancs formaven una forma característica, singular, peculiar; totalment volguda per qui li hauria dibuixat amb pintura blanca. Podia llegir la lletra R, la mateixa lletra per la que començava el nom de la meva dona.

Espantat, vaig provar de treure el dit de sobre les lletres d'aquell conte, però no tenia prou forces per fer-ho, m'havia quedat bloquejat. Tenia la necessitat imperiosa de tancar el llibre i sortir corrents a buscar la meva amada. Necessitava abraçar-la, besar-la, dir-li que l'estimava per sobre de tot. Per un moment m'havia imaginat que el gat venia a anunciar-me qualsevol mal i, ben mirat, jo encara no estava preparat.

Sentint només els batecs del meu cor i amb la vista clavada sobre aquell ull brillant que em mirava fixament, vaig moure la mà esquerra buscant alguna cosa amb la que defensar-me. Em sentia totalment indefens, atacat, ultratjat, violat. Algú, alguna cosa, un gat misteriós, m'estava violentant amb la seva mirada inquisidora.

Després de tirar el pot amb els llapis que sempre guardo a l'escriptori, per si em ve de gust escriure històries de por a mitja nit, vaig trobar alguna cosa dura, la procedència de la qual no sabia d'on sortia. De tota l'habitació els meus ulls només podien mirar aquella silueta sinuosa clavada a la finestra. Vaig canviar aquell objecte pel meu dit índex i per fi vaig tancar el llibre. En fer-ho, quina alegria, em vaig sentir capaç de girar el cap i abandonar aquell ull que em perseguia. Aprofitant el moment de gran valentia, vaig córrer cap a la porta i vaig sortir de l'habitació. Els meus peus volaven de tant com corrien, el meu alè sortia disparat entre els meus llavis secs, el meu collar em premia amb força i m'ofegava per instants, però el meu objectiu seguia allà, a la seva cambra nupcial. La porta era entreoberta i vaig col·locar-hi una de les meves extremitats suaument per poder-la obrir del tot.

De cop i volta, la meva respiració tornava a ser normal, em sentia alleugerit. Ella, la meva estimada, seguia estirada sobre els seus llençols de seda negra. Encara duia el seu pijama blanc, ple de botons i traus. Els seus ulls romanien tancats i els seus llavis eren morats.

Endut per la passió que sempre em creava, vaig acostar els meus llavis als seus. Olorava tan bé que no podia evitar acariciar-la amb la cara. Estàvem els dos tan junts, tan units, que la meva llengua se sentia més atrevida que mai. Vaig llepar-li les galtes, el coll, els pits... Vaig acostar-me a la seva blanca mà i, a la vegada que tancava els ulls amb força, vaig mossegar-li l'únic dit que li quedava.

Per les meves dents rajava la sang de la donzella del castell, el meu amor, la meva Rosa sense espines. El seu dit, com si fos una branca d'un roser, lluïa entre la meva afilada dentadura. M'agradava sentir-la meva, m'agradava endur-me-la a la meva cambra. D'un salt, vaig baixar del llit i, a quatre grapes, vaig retornar al meu racó de lectura, on m'esperava el conte, el gat a la finestra, i el punt de llibre del dit de la meva estimada.

Relat d'avorrits

Els més il·luminats diran que està mirant les estrelles, que cerca a l’Univers la bellesa de la infinitat humana. Nosaltres no ho sabem, però segur que algun que altre atrevit gosarà dir que s’avorreix. Però si s’està divertint és impossible que s’avorreixi. Per això, ara que resta estirada boca amunt, mirant la càmera del seu telèfon mòbil, passa l’estona pensant en quelcom que li fa un nus a l’estómac. No ho hauria de fer, però ho fa. Es mira, però no es veu. Sinó que s’imagina qui la mira. I riu, somriu. Els seus llavis de noia entremaliada la delaten. És conscient dels seus actes inconscients. Juga amb foc, un foc tant ardent com els seus ulls, un foc tan exaltat com el seu cos.

I mentre el foc crema la foto que es fa, una mà sobrepassa els límits de la realitat. Lluny, a prop. Les distàncies no existeixen quan un es posa a pensar. El dit índex recorre la seva cara, posant-li els cabells per darrere de l’orella. Després rellisca pel coll fins arribar al teixit que separa allò sensual d’allò carnal. Com si fos un ganivet, que talla les fronteres prohibides de la societat, segueix cos a baix, obrint la camisa i deixant al descobert el cos del pecat.

No hi ha qui apagui aquella escalfor, que s’intensifica amb un bes suau al melic.  Aquella cintura dóna vertigen, li caldrà molta paciència per no menjar-se-la de cop. Però lluny de descontrolar-se, segueix la carretera sinuosa del seu cos, descordant-li els pantalons, que baixa suaument. Són dos cossos nus. Ningú els vindrà a salvar. Passaran la nit junts, mirant-se, besant-se; unint-se l’un amb l’altre. Algú dirà que s’avorreixen, segur. Però ells es divertiran, com sempre, dins d’una foscor prohibida i salvatge.

Relat de teclats

L'oficinista fa mitja hora que no tecleja res. Ella, que està acostumada a picar i picar tecles sense aturar-se mai, ara mateix resta immòbil, pensativa, dubitativa...

Els seus companys, que normalment s'han de posar taps a les orelles per no sentir el remor del seu pitjament digital, ara es mostren sorpresos de no sentir res al voltant seu. 

El seu cap, que habitualment somriu quan la veu prémer a velocitat mortal aquell teclat d'última generació, es toca el seu bigoti amb un dels seus dits bruts de tinta.

El dit índex de l'oficinista s'acota lentament a l'ordinador. S'apropa molt i de cop torna enrere. Pensa i retorna altre cop a avançar lentament cap a la computadora. No sap si fer-ho, li cal? Ella creu que sí. És el moment, ara o mai. Es toca el cabell amb l'altra mà. Es mossega el llavi inferior. Mou els dits dels peus. Sospira.

Abaixa les parpelles, deixant els ulls mig clucs i prem el botó de reinici.