Relat del torn

Bukowski em regala mongetes,
el sol em cega per la finestra.
No vull res més que una llum rogent.
Un boli trencat no em serviria,
però el teclat encara funciona.

I surt un iaio amb una veu
de mecànic negre
el veig a la pantalla
i em recorda que tot passa.

És el torn de nit,
tota la nit ho és.
I es baralla amb el Charles.
No era una puta,
sí ho era.
Mentia, fingia, no sentia.


I entre tots dos
surt la meva veu,
que calla,
que demana silenci,
que mira una senyora esperant el bus,
que observa el marró
menjant-se el verd
dels arbres caducs.

Altre cop els plataners
m’avisen que tot passa,
fins i tot els huracans.
Només la C segueix,
dins meu, amagada,
esperant el seu torn.

És el torn de nit, diu el de NJ,
Ha follat tota la nit, diu el de LA.
No penso fer-los cas,
sembla que demà va ser ahir.
Continuarem esborrant...

Relat de l'al·licient

Arribo tard a la cita, m’he posat les calces de la meva germana. Ella no ho sap. No ho he fet per res en especial, però m’agrada notar la suavitat de la seda per sobre del meu membre. Vaig trempat. Camino amb passes llargues i començo a notar la suor omplint les aixelles. Merda. Segur que faré mala olor i causaré una impressió pèssima. Clar que… no deu ser tan important aquesta cita si jo no la volia. La meva mare és una pesada, va insistir perquè vingués a veure la filla de la seva amiga: La Cristina. La veritat és que està bona. Té els pits molt ben posats i uns llavis que semblen senegalesos. El dia que la vaig conèixer li vaig dedicar tres palles en arribar a casa. Una després de l’altra. Ja la veig, m’està mirant amb cara d'arribes tard, no suporto aquesta mirada. Crec que la cita acabarà aviat. Hauré d’explicar-li el meu secret, segur que si li explico surt corrents. Quina mania té la gent en anar perdonant la vida, eh! Això sí, els dos petons que m’acaba de donar són mitja vida. Així que la perdono. Amb una mica de sort m’oblido de tot i acabem al llit. Fa menys d’una setmana que vaig tenir sexe amb la meva ex. Ens veiem de tant en quant. Prenem una cervesa i pugem a casa seva a follar. Ella viu amb els seus pares encara, però em truca quan està emprenyada i sola. Jo no dubto mai en assistir a les seves cites. Ella sí que sap posar-se bé al llit. Em diu tot el que vol, gaudeix i crida. La Cristina em sembla a mi que no ha tingut un orgasme de veritat en tots els anys que fa que trepitja la terra. Bé, potser aquest pot ser l’al·licient d’avui. Podem prendre un gintònic i anar a algun lloc a cardar. No recordo si viu sola. Necessito un pis immediatament. No pot ser això d’haver de suplicar als amics que et deixin un llit, ja tinc una edat. Començo a estar preocupat. Aquest gintònic està carregat, com se m’adormi després… quin merder. Hauré de dir-li que me’n doni una mica. Ho sabia. Sabia que s’enfadaria. La Cristina és d’aquestes persones que no permeten que se’ls porti la contrària. Bé, ara de morros dos minuts, trenquem el gel amb la meva història i sortirà corrents. Si es queda, és que vol anar al llit. Clar que aquests dos minuts se’m poden fer molt llargs. Amb un n’hi ha prou. 

Escolta Cristina, vols que t’expliqui un secret? Saps per què tots els del barri em diuen el Negre? No, no. No és perquè sigui bru de pell. No pas! Mira, tots tenim un passat fosc, i el meu ho és molt. No sé si tu saps que un dels teus veïns va morir fa uns quants anys. El recordes? Sí, el Josep. Doncs bé, el Josep era amb mi el dia que va morir. Havíem quedat per fer unes copes i sortir de festa. Les copes les vam fer, però ell mai no va arribar a sortir de festa. Jo sí. A mi em van estar investigant durant un any! Un any! Saps què és això? Un any amb els policies mirant què fas i què deixes de fer… No podia anar a cap club nocturn, ni conduir begut. Un drama. Al final no em van poder declarar culpable. Tot i que el comissari em va dir que ell sabia la veritat. Per sort el comissari ja és mort. Era un home vell. Fumava i bevia molt. Era normal que el seu cor acabés aturant-se. Cristina, m’estàs escoltant? Sembla que t’avorreixi la meva història. No vols que continuï? Ah, d’acord. Que ja ho saps tot i que no t’importa una merda. I què vols fer? D’acord, demanarem sopar i soparem. I després ja veurem on anirem. No t’enfadis. No ho deia per dur-te al llit. Escolta, Cristina; tu mai no has tingut un orgasme, oi?

Relat de baba

Noto les teves ungles clavant-se sobre la meva pell. Noto l’agulla del disc girant que grava la teva suor al meu cor. Obro els ulls i ja no hi ets, camino fins la porta i no tinc cap altra sensació que el buit a les ungles dels meus peus. 

Mites emmascarats i homes de llavis inflats. Han vingut tots a buscar-me, casa meva és una festa. Porten els seus llibres relligats i les seves plomes amarades de tinta. Vull la protecció de les teves mans. Aquests dits prims i llargs que recorren les meves venes quan no hi ets; aquestes cames molsudes que m’envolten quan t’envàs. Vull el teu pubis sobre la meva boca, inflant-me de joia i omplint-me de baba. Baba de tu, baba de lluny de mi.

Cauen les llàgrimes enllà dels contes que ens separen. No hi ha ni creu ni amo que pugui aturar la cua de sofre en el pensament obscur en aquest ritme sense compàs. Tornaran a lluir les ànimes amb trompetes i trombons de la mort. Tornaran a casa quan surtis per la porta. Negaré haver sentit el jazz decadent de la meva història, ho negaré amb l’advocat que subscriu cada una de les meves cròniques.

Pels segles dels segles, follem. 

Relat d'esbandir

Digues un vers que esbandeixi la boca: follar.

I un que la netegi del tot? Morir.

Si morim sense rentar-nos, acabarem
com vam venir, sense paraula, sense verb.

Relat de Donosti

Sembla estrany que ningú es posi a pensar en tot plegat sense, abans, no haver pensat en res. Això pensava, segons el que podem saber, en Mikel, un vell conegut dels carrers de Donosti.

Per les nits caminava del centre de la ciutat a l’escullera, aturant-se a cada bar, parlant amb tothom. Com deia ell, la Concha era molt més que la platja, molt més que Igueldo, calia sentir-se ben humit per entendre com riu i mar follaven, davant de tothom, sense que ningú no s’escandalitzés. I allà al final, entre les gotes caient sense molestar cap ciutadà, les llums de les casetes, que el cridaven, una vegada i una altra, perquè arribés al port i s’estirés al costat de l’aigua bruta.

Els crits no criden ni quan es parla fort ni quan no es parla. La veu es queda muda sota el cel tapat. Se li van trencar les cordes i va seguir xerrant. Se li va trencar el cor i va seguir estimant. Era una roca dura, forjada a partir d’una desgràcia impossible d’assumir. Les llàgrimes que va gastar, després de la mort de la filla i de la dona, es van convertir, a ulls de molts, en cargols caiguts del seu cervell.

Caminava sol, sense que ningú més que la solitud l’acompanyés. Ni tan sols quan sortia massa ebri dels bars, quan els cambrers li oferien ajuda perquè no s’aguantava dempeus, ni tan sols aleshores acceptava cap guia en el seu religiós camí cap a la foscor il·luminada.

Volia ser sense deixar de ser. Tenia fam, però només bevia. Escrivia mots morts amb la intenció que fossin vius, però quan els veia bellugar-se els sentia morts. Els matava, els revifava. Escrivia de matinada, begut. Esborrava el que podia, quan emmalaltia. No hi ha pitjor malalt que l’home sa mirant-se al mirall. En Mikel corria el greu perill de ser recordat, quan ell només volia oblidar-ho tot.

Relat de voler

Volia follar, i em vaig masturbar.

Volia passejar, i em vaig assentar.

Volia estar amb tu.... i em vaig quedar tot sol,

amb els meus llibres, les meves cançons, els meus olors i les meves pertorbacions.

Volia cantar, i em vaig afinar.

Volia menjar, i vaig defecar.

Volia besar-te fins l'infinit... i em vaig mirar al mirall, amb els meus ulls, les meves mans i la meva tristesa personal.