Relat del circular

Deia Dante que el pas a l’infern era circular, crec que no va baixar mai a l’inframón de plaça Espanya.

Quan els ossos comencen a rostir-se, quan per la pell rellisca la suor enganxifosa, quan els cabells s’ericen, quan les aixelles pateixen, quan el cor s’accelera... el túnel avisa: el que veuràs a partir d’ara no ho voldràs recordar ni ahir ni demà. 

Entre les vies gastades, que emanen aquella olor de vici a l’scalextric, les fustes corcades serveixen de trampolí als petits ratolins que vénen a visitar-me. Si en veus un, esdevindrà la sort minut a minut, per això els caçadors de benaurança abandonen les carteres, les motxilles, les tristeses de la llar i les alegries familiars. Només hi ha un punt de concentració, un únic objectiu a la vista, poder captar aquell moment en el que les petites potes transporten el diminut rosegador entre els tubs trencats.

Aleshores arriba l’aire, l’aire calent que avisa del motor en marxa, i t’apropes a la via i mires com entra a tota velocitat aquella màquina. Una màquina que no només transporta per entre les entranyes; sinó que em transportaria allà on ningú no em trobaria.

Blanc, estrèpit, xoc, negre. I Dante no coneixia la força de les rodes clavant-se sobre les vies.