Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corb. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corb. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 de novembre del 2023

Relat de la torre de cristall

Escolta, oh, penosa nit! No has aconseguit que la dalla em tallés el coll mentre dormia. Tu, que em converteixes en esclau dels teus deliris. Tu, que em transmets la paüra dels qui ja no hi són. Tu, que no goses dir-me el teu nom. Tu, seràs pols eterna entre les meves mans.


A poc a poc, com un record oblidat, gra a gra, d'un fruit podrit, tot el món s'ha enfonsat. Ho he vist. He vist la Torre de cristall. L'he vist tan lluny que m'he sentit a prop de les desgràcies que li anaven a succeir.


A dalt de tot, a cada pas que donava, Cassandra rebia un cop més fort. Jo cridava sense veu, ella volia parlar-me sense auspicis. Qui t'ha robat la paraula? Qui n'ha fet silenci del teu verb? Res del que preveus val ni una molla de pa. Tan penosa has esdevingut que ja ni tu et creus les teves profecies! Torneu-li, si us plau, el mirall de la mort trencada perquè jo m’hi pugui comunicar.


En acabar l'apocalipsi, entre les runes, m'he trobat el cadàver d'un infant amb el rostre cremat. No sabria dir-vos si era jo o la meva maldat, però aquells ulls tan tristos i perduts m'han dut al llit on dormia entre crits ferals. Per un instant he abandonat el somni fet realitat i m'he despertat en un somni impostat. Jo era allí, dormint plàcidament, quan algú entrava a la meva cambra i la meva ment s'activava lentament. No podia moure els braços ni cridar. El meu cos inert reclamava auxili urgent. Mes entre els morts no hi ha qui es mogui si Morfeu està actuant. Tot i voler-ho evitar, he tornat a notar aquelles mans fosques entre les tenebres prement fort el meu coll i, quan per fi veia Caront demanant la meva mà, quan ja em creia que la barca em salvaria d'aquell atroç moment, l'aire ha entrat  a raig i m’ha cremat la gola com àcid mortal. No! Altre cop era viu entre somnis i no podia morir per viure despert.


Tot continuava igual entre les tenebres brutes que rodejaven aquell infant cadàver que reposava sense calma ni repòs etern. Aleshores, aquell cos tan tristament abandonat entre pedres sagrades del que un dia va ser l'imperi més gran del meu món s'ha partit en dos. Ha esdevingut així perquè la meva navalla afilada m'ha suplicat obrir-lo en canal. Quina ha sigut la meva no sorpresa en observar un bec menjant-se esquifits cucs a dins de les seves entranyes. Amb un plomatge tacat de sang, ell era allí dins, sense gàbia ni amo que el manés. Tan sols amb la llavor implantada per la pena dels seus pares, la seva mirada desafiant em parlava sense nom, terror de sintaxi que em cremava les orelles. Terrorífic instant en què sense voler-lo escoltar l'he sentit des de dins del nen, i des del més enllà. L’he sentit afirmar "Mai més" i m'he posat a plorar.

divendres, 16 d’octubre del 2020

Relat pouat

Feia dies que no baixava al pou del tros.
No caminen les oques fins allà,
fa temps que un home se les va emportar.


Provo de viure a cops de destral,

tallant-me les mans si cal

en un paradís merdós.


Digues, hi ha res per beure quan,

amb la boca seca,

s'acaba la set matinal?


Sense daus ni ganivets es fa, ara,

difícil jugar a la vida que mor;

mira'm, semblo un trist sospir que se'n va.


En aquesta plana no hi ha sotracs

per qui plorar, per qui cridar.

Pols als ulls i sense sang al cor.


Serà un minut etern, allà dalt del turó,

albirant els corbs sobre la figuera,

serà una hora infinita esperant els dracs.


Vaig obviar la paraula dels Déus,

em castiguen, m'obliguen

a la desídia dins la foguera.

diumenge, 28 de juliol del 2019

Relat de les paradoxes

Només els sentiments ens pertanyen a nosaltres, i quina paradoxa... són cap als altres!

Crida el corb al bell mig del camp, serà part de la seva cultura. No crida l'oreneta més que quan s'està morint.

Una mirada i veure que allò que estimes ja ho has perdut... un bes i notar que sí, que l'estima és gran però que el foc ha desaparegut.

Un gat treu el cap per l'escletxa, mirarà alguna cosa; alguna cosa serà mirada. Serà el gat que ho fa, o la cosa que es deixa fer?

És hora que volis, algú t'ha de treure del fang del pou. El teu lloc és l'univers, mira si ja tens astronauta; pren la nau, condueix-la ben amunt. Allunya't de qui t'ha fet mal.

Les quatre de la matinada i un ull obert, no pot mirar res; però imagina. Imaginar és pitjor que veure? Segur que no, però dins de cadascú és tan real com fer-ho.

El futur és el present amb una cançó que comença a acabar-se. Posa'n una altra abans que el disc es ratlli.

dimecres, 12 d’agost del 2015

Relat de desfigurats

Aquell matí es va llevar amb el cos ple de llagues, tenia la pell cremada i els ulls coberts de lleganyes. Ella creia que havia d'escriure un telegrama urgent, enviar-lo a primera hora, però res d'allò va ocórrer. Com en tots els bons malsons, allò era real.
Amb la màscara posada, va aixecar-se d'aquell llit brut i polsegós. Va mirar-se al mirall i no va contemplar aquelles nafres saturades de pus que supuraven per la seva cara, no va veure aquell rostre desfigurat, ni tan sols va fixar-se amb les mentides que recorrien la seva pell saltant de cella a cella. Vivia un món tan irreal que, fins i tot quan s'ajustava les gomes de la careta, creia que s'estava pentinant.
No va dubtar en obrir la porta de l'armari i seguir aquell joc fictici que la feia vibrar. Després de treure un seguit de disfresses i emprovar-se-les per sobre, va escollir un vestit de vellut, tot negre, només amb una tira groga que recorria la seva cintura com si fos un cinturó. Com lluïa, què cofoia n'estava amb el seu nou posat. Si no fos per la màscara que tapava el seus llavi somrients, creuríem que estava contenta i alegre; però a vegades les mentides tapen les veritats, fins i tot, quan un no vol.
Va ser aleshores, quan no va poder veure la seva alegria interior, que va arrencar un plor lent i cruel. Les llàgrimes li queien galtes avall i no només resseguien les ferides de la seva cara, sinó que mullaven la careta de paper, la desfeien i la desfiguraven fins a crear un rostre terrorífic.
Sense cara, sense veritat, sense mentides, aquell sac negre i groc va córrer pels passadissos de la por. No tenia música ni ovacions aquella escena, només el sentiment buit de qui prova de viure una mentida rere una altra.
I en plena buidor de cor, on hi ha la porta que du al soterrani, va haver d'abandonar les esperances i la fe, va caure de genolls i sense cap preàmbul va parlar amb el corb negre que l'esperava nu i altiu. L'un era petit i semblava gran, l'altra era gran i es mostrava diminuta. Ell tenia un bec groc, ella un cinturó d'or.