Relat de la plaça de Nadal

A la plaça no hi resta ningú.
Tothom que hi és hi suma molt.
Els tolls marquen les llàgrimes
dels vençuts sense sort.
Els llums s’apaguen a poc a poc
amagant les pobres ànimes
èbries que van de tort.

The lead-out i altre cop
se sent la buidor
venint en cotxes de luxe.
Jackson Browne i es repeteixen
les milles solitàries
a cop de baló.

Diuen que és nit de Nadal,
que naixerà no sé qui
que ens salvarà
de no sé qui;
tampoc sé si vindrà
a néixer per aquí.
Però que neixi o no
no dependrà
de la cistella d’aquell noi:
llença, llença-la ben fort
que quan creixis
veuràs que es trenca el cor
i s’esfumen els somnis
siguin de pobre o d’or.

Relat del llop

Cada any, quan marxava a Londres per Nadal, tenia la mateixa sensació. El llop seguia allà davant meu, mirant-me com si volgués vendre’m al millor postor. El recordo amb els seus ulls verds, prement fort les juntes facials, creant aquelles arrugues que m’intrigaven tant. No gosava mirar-lo a la cara més de deu segons seguits. Després sempre venia la mort. Jo moria un cop i un altre. De diferents maneres. A vegades per un atac de cor, d’altres per una malaltia, fins i tot havia mort per culpa d’una ganivetada a l’esquena. Tu també, llop meu? El recordo exhalant amb tranquil·litat mentre m’allunyava de la Terra. El recordo impassible en front de tant dolor. Em dessagnava creant un petit toll vermell sota dels meus peus morats.

Ell seguia allà. Observant la meva mort dia rere dia.

Relat de granets

Com granets de sorra, el cor s’esmicola.

Intentes prendre’ls un per un, i fins i tot a l’engròs,

però tot s’escola entre els dits,

destrossant l’ànima del cos.

Costa trobar el teu lloc al món, 

quan has fet fora totes les llàgrimes del teu llit.

Pots haver perdut la fe, 

la pots haver perdut a base de tirar,

esgarrapar, o esquinçar,

els que t’estimen al carrer.

Provarà sortir de dins teu,

com una explosió sideral,

forçant les costelles 

fins a fer-te a mal.

No hi ha capsa que pugui aturar aquest forat,

no hi ha escut mortal que aturi aquest dany,

són les gotes salades que han tornat

quan se sent la pressió de baix a dalt.

No és l’adverbi del moment,

no és la paraula del sentiment

que et duu a les cortines

amagades de l’habitació

del plany nocturn que no se sent.

Mai seguirà davant teu

peu rere peu, amb un únic dit

trepitjant la ferida que et sigui lleu.

Sense forces, sense ganes,

amb el coixí sobre el cap

i el cos arraulit continuaràs

veient les portes tancades

i les llums apagades.

Dins de la foscor sentiràs

el sol brillant lluny de tu,

distància de l’esperança

que t’intentaran imposar.

Relat dels reis

Em sembla que a ningú no li agrada que li expliquin la història dels reis d'Orient. 

Recordo quan era petit, no jo, sinó ell. Creia amb tota una màgia excepcional, diferent, que el feia fluir dia rere dia, vivint un món de fantasia, ple d’estrelles i d’alegria.

Un dia es va assabentar, per pura casualitat, d’una conversa de sons pares; parlaven de les festes de Nadal, dels regals i de les sorpreses. Ho va sentir tot, no volia sentir res.

Aquell dia el recorda, no ell, sinó jo, com el dia que ens vam conèixer, al riu, mirant els peixos nadar entres els nostres peus. Ell va venir i em va explicar què havia sentit. Li vaig dir que tenia dos opcions. Va assentir amb el cap.

Des d’aquell dia, el petit, ni ell ni jo, va haver de decidir si seguir per sempre més en el món de la llum, o passar a ser un adult al bell mig de les tenebres. Cada dia s’alçava i rumiava la seva decisió: Si parlava, tot s’acabaria; si callava, algun temps tot s’allargaria.

Va oblidar i va parlar. Davant seu, una xicoia rebia una bufada forta, no era ell qui bufava, ni jo, ni ningú; només el destí, que s’enduia totes les esperances de cop.

Quedava la tija sola, solitària, abandonada i trista. Sense totes aquelles il·lusions del papus blanc, que adornaven una figura efímera i fràgil.

Relat del bastó

Peguen els nens amb totes les seves forces, sota el cel estrellat. Peguen imitant els grans que, altre cop, riuen i es riuen d'ells. Les monedes cauen de la taula i rodolen riu avall. Riu de joves i de nens, quan la casa fa pendent, per excessos i per supèrbia natural. Les il·lusions no han sigut mai el camí de les monedes, però hom les segueix, després de riure i de pegar.

Bastons i cançons, és Nadal i a la ciutat no hi ha neu, ni volves, ni pastanagues al nas. Només un solitari fum que rega l'habitació dels solitaris. Sentiran aleshores les nadales dels veïns, com si haguessin d'entrar fent mal a qui no les canta, sentiran doncs la felicitat en ones hertzianes. Murs que tanquen els ulls, parets que neguen el vers. La solitud és la virtut de l'home estàtic, el que no canta ni pega, ni riu ni balla. I em pregunto per què, per què ho hauria de fer si res ni ningú no li ho ha demanat.

Relat del ning-nang

No hi havia una sola nit que no es presentés amb el rímel corregut, sempre amb vestits llampants i sabates altes; encara que no les duia mai posades, les portava penjant de les mans. Baixava per les escales somrient. Ens miràvem als ulls i ja sabíem, en menys d'un segon, si ens havíem de discutir o si ens podríem abraçar. Oh, Marie, podries dir-me el teu nom? Quina ets tu avui? La de les sabates gastades o la del caviar en safata?

I de lluny se senten els petards. Com qui no vol la cosa, els sent tothom. Es trobaran en ambients diferents, amb crits, amb plors, amb joia i cants. Sembla que brilli tot quan ella apareix, sembla que les escales es moguin, sembla que res no sigui el que sembla, perquè en una nit com aquesta tot és com les altres. I el temps demana pas, demana permís per seguir endavant, però res del que pot succeir està escrit, res no pot ser com ha estat planejat.

Els gats surten corrent pel jardí. Les fulles recorden qui va ser i qui serà. Els subjectes es tornen tan el·líptics que ella ja no sap ni a on és, ni qui és, ni què fa. Però de cop i volta, tot torna a girar... una cançó, una copa a la mà, i aquells peus descalços movent-se sobre el gèlid marbre infinit. Caurà? No se sap mai què pot passar entre aquelles parets màgiques i escarpades. Compte amb els graons! Compte amb la vida, que està feta de petits singles mortals! Un altre salt endavant, un altre cop de sort i la cançó ve per acompanyar a tots els presents, siguin cent o siguin dos.

I arribat el moment, com qui viu del passat, treu la paella, agafa un tros metàl·lic gastat, i repeteix les mateixes ximpleries de sempre. Què simple pot resultar ser feliç, què senzilles poden sonar les campanades d'una cullera de fusta i una xapa atrotinada.

Alguns tirarem el raïm com si fos una batalla campal, d'altres s'ompliran la boca tant com podran. Ell plorarà. No podrà fer altra cosa. La tindrà al costat, com sempre, agafant-li els morros amb la mà. Li farà un bes i la sentirà, altre cop, respirar, descalça, amb el vestit mig descordat i aquells ulls petits recordant-li qui l'ha estimat.

Relat de cap d'any

Pots mesurar l'alcohol de dins de les ampolles, o la graduació, o la quantitat, o el que vulguis. Pots mirar amb ulls de cec i girar la vista davant de tot el que passi o creure en no-res i continuar caminant. Pots demanar-li als veïns que et portin la sal, que deixin de cridar o que vinguin a cuidar-te la dona mentre visites el club nocturn. Pots sentir-te brut i netejar-te sota la creu de l'església del barri, sigui la més gran o la més petita.

Però res, res de tot el que puguis imaginar, podrà tornar a situar-se allà on ho vas tenir ara ja fa tants anys. Quan podies caminar, respirar, gaudir i riure amb gent que ni coneixies, ni parlaves, ni reies, ni veies al teu costat. Tan sols te'ls imaginaves, els dibuixaves i els escrivies en una llibreta de petites dimensions, on cada frase quedava entretallada. Semblava un compàs de jazz, però era pura geometria, no hi caben mai dos versos en cinc centímetres poc calculats.

I quan hi penses caus a terra, sense recordar si el terra es mou o ja està aturat, perquè has begut tant que tot el que s'acostuma a moure a vegades s'atura per donar-te més pel sac. Són els herois d'Hiroshima, els mateixos que van bombardejar fins a matar-los a tots. Són els assassins que venen armes i tot el que no es pot dir. Són els que van creuar aquell desert sense caminar, sense nedar, sense baixar pels barrancs més bruts de tot el camí que han de fer els mísers perduts.

Recordem, plegats, units, amb les mans agafades com si fóssim un únic ball. L'últim ball de la nit. Els àngels amb els que mai havíem cregut han vingut per posar-nos contents abans de dormir, plàcidament fins l'eternitat. Són igual que nosaltres, però ni odien ni estimen, per això sabem que no són humans. Porten aquelles tristes ales que tant agraden els nens, aquelles que amb els anys llueixen un gris gastat que no s'esborra ni amb lleixiu.

Ballem, ballem fins que la veu esquinçada d'aquell trist pensador ens deixi de turmentar. Els nostres petons no seran com les abraçades sinceres que manquen en aquesta sala prèvia al túnel de fosca nit. No ho seran ni ara ni mai. Ni quan aquelles veus angelicals taral·legin la tornada infernal que es van inventar per seduir els humans que morien per tu i per mi.

Relat de festivitats

Bonica, posa't guapa,

anirem a casa dels pares

perquè puguis lluir les cames seductores.

Vestiré la camisa nova

i no entendrem res del que passa

mentre els nens obrin els regals i 

els cors plorin fins acabar la nit.

La lluna plena il·luminarà 

els carrers on dormiran 

els rodamons que no tenen

ni cases ni presents.

Nosaltres ens afartarem 

de beguda i de menjars grandiloqüents.

Tot plegat serà com el dia

aquell en el que creuen 

tots els que no creuen en

res d'aquesta vida.

Serà tan trist com aleshores;

quan els que tinguin 

creguin no tindre res

i els que no tinguin 

no esperin haver-ne més.

Mentrestant, ens abraçarem

sota la llum del Nadal mes trist

i alegre a la vegada. 

A la vida no només s'estima.