Relat del pont

Abans de tirar-me de dalt del pont he recordat quan era un nen. En aquell temps, pensava en fer-me gran i saltar més lluny que res en el món. Quan era jove, saltava com ningú de tanca en tanca. Creuava els límits de l’amor i me’n sortia sempre feliç.
Vaig odiar sempre fer-me gran i, ara que ho soc, m’odio de gran, de jove i de petit. De gran i covard; de jove i agosarat; de petit i immadur.

No he recordat aquell savi consell: si saltes, no miris enrere. No ho he fet perquè porto tot el dia plorant. No ploro per tu, ni per ningú. Ploro per no haver sigut jo. Aquell jo que tant adulaves quan em miraves als ulls i sospiraves. Aquell jo que et feia de coixí, posant el cap sobre el pit. Aquell jo que et pentinava quan remugaves. Aquell jo amb el que somiaves cada dia. Aquell jo que té tant poc a veure amb aquest forat tan profund del que no puc sortir.

Relat de petits i grans

Les grans idees surten dels més petits. Els més petits tenen el cor més gran. A vegades el cor i les idees van separades, però quan van juntes són més grans i fortes que no pas les grans persones, o que les persones grans.

Així, què som? Grans o petits? Què hem de fer? Empetitir? Empetiteixo cada cop que el cor se'm fa més gran. Qui l'infla? La brisa que bufa fort. Sóc globus, sóc aire, tot prestat, res en propietat.

I per la ràdio sona altre cop "Trapped". L'apago, no vull escoltar-la més. Aquí dins de la torre tot és veu, tot és música. Ressonen les notes per fer-me explotar el cap. Provaria de sortir corrents si no fos perquè m'he quedat atrapat un altre cop.

Atrapat als teus silencis

carregats de dolor.

Atrapat als teus somriures

portadors de remor.

Atrapat pel temps

que imagino i que no arriba.

Atrapat per fets

que no s'han dibuixat encara.

Seguirà l'arena caient

mentre les dagues continuen clavant-se 

entre maig i juny, com deesses amagades.

Relat de pomeres

La seva casa no és molt gran, és cert. Ell ho sap, el seu espai vital és reduït, però mai no ha tingut grans pretensions. Ha acceptat sempre la seva condició i no ha volgut conèixer terres més llunyanes de les que habita. Entre d’altres coses perquè la seva residència manca de finestres, i de portes! Viu tancat, sense poder assaborir ni odiar res de l’exterior. A vegades sent sorolls, nota que tot es mou, no entén per què, però com no li afecta massa, continua fent la seva, sense moure’s, sense preocupar-se.

Un dia qualsevol, podria ser ahir, o demà; o tant se val quan, un neguit s’apodera del seu cos. Un estrany soroll prové de les parets internes de casa seva. Com si fos una piconadora que tira murs a poc a poc, escolta un remor que no s’atura mai.

Si bé no pot dir amb exactitud de què es tracta, sí que s’atreveix a formular pensaments negatius, que el porten a un estadi de temor total. Pres de pànic, tremola, sua; els nervis són ja dins seu. Quelcom desconegut està a punt d’arribar a l’interior de casa seva.

Així és, apareix un cuc, tot feliç, que ha aconseguit perforar la pell i la carn de la poma, on viu l’home del quan parlem, fins arribar al centre i topar-se cara a cara amb ell.

És en aquest instant quan tots dos se senten estranys. No esperaven, cap d’ells, que la història succeís així. Però després de la sorpresa, arriba la crispació. Discuteixen feroçment. Cuc i home debaten acaloradament. 

Guanya el cuc i l’home busca exili. No és un camí fàcil, però abandona casa seva amb el cap cot i el sentiment d’haver-ho perdut tot. L’home aprofita el forat que ha fet el cuc i surt a fora. Aleshores, se n’adona que el camp és ple de pomeres i de pomes. Que casa seva no és res. Se sent lliure, agafa aire i somriu. Un univers s’obre davant seu just en el moment que pren consciència de què no té casa.

Relat de polirítmies

Tres dos i... i tornes. Un cop i un altre, ara amunt, ara avall. Ho tens. Ho esborres. Vinga, que ja ve. Ho tens. Aquell got, fred per fora, calent per dins, els vidres entelats i la calefacció a tot drap. Et tremolen les mans i no tens fred, no, no en tens gens ni mica. Només és aquella sensació pàl·lida, trista, que et retorna al bar on la vas conèixer, allà al costat de l'institut. Tu portaves aquella jaqueta absurda i bruta, que creies que et feia volar; era una estúpida sensació. Però et feia tan gran que no paraves de créixer i créixer, i t'asseies a aquell racó del bar, enmig de tota aquella gent estúpida, que parlava de coses d'homes grans, avorrides, grises. No creies en una vida com aquella, no la volies suportar. I ella venia, entrava per la porta i la saludaves, mig rient, mig tremolant. Les cames et ballaven, però no era el ritme de la música que sonava. I quan defallies, quan retornaves la vista al terra, prenies consciència del que feies, aleshores sortia el teu gran home, aquell que el compàs impulsava lletra a lletra. Li feies un gest i demanaves que s’assentés al teu costat. Treies un paper i bromejaves, ho feies tan bé que no te n'adonaves, ni ara no ho faries, aquella horrible sensació d'estar perdent i de tornar a començar.

I cremes aquella foto que ja fa temps vas perdre en el trasllat. Mires per la finestra i no veus cap dels records que vas esborrar. Lluny, al fons del carrer on jugaves a ser gran, ara dormen els teus somnis de joventut, sense aquell doble compàs que et portava a la glòria cada nit, quan tancaves els ulls i somniaves en ser algú especial.

Fa tant de temps que en Franky va marxar que ja no se senten aquelles sirenes ruïnoses de la policia quan ens perseguien pels afores de la ciutat, però tampoc se senten els teus plors, ni els teus riures; quan ballàvem sense llums, sense música, agafats  a aquelles faroles mig destrossades, que no serien capaces d’il·luminar ni un ionqui del carrer obscur.

Parades de bus buides, nits d'escapada mortal, se senten els sons de les navalles que tallen més que les venes per on flueix la nostra sang. Torna, algun dia torna, si us plau, ell ho vol, vol sentir aquella veu tímida que creixia a mesura que passava la nit.

Got rere got, les estrelles queien i tornaves a veure els àngels moribunds que demanaven per la rutina celestial, ells hi creien, ells no ho temien, ells estaven contents. Però tu, mories per continuar somniant, per seguir vivint, tant a la corda fluixa com aquelles falses llàgrimes que li vas dedicar.

I el got fred ja no és calent per dins, ni gelat per fora, és tebi, com la vida de qui no té carn sota de la pell, de qui no té sang dins de les venes, de qui no té cor dessota del pit, de qui no espera ser algú entre tants fantasmes solitaris, plens de vida i companyia. 

Relat de menjars

En un sopar qualsevol de feina, a les dotze del migdia, quan tots els veïns dormen i els obrers piquen l'asfalt. Les bombetes apagades il·luminen un menjador ocupat per tanta gent que només hi són ells dos.

Fa dies que no paren de discutir, per qualsevol cosa la tendresa floreix i omplen l'ambient d'insults i menyspreus. Són tan guapos que es veuen lletjos, però mai es miren l'un a l'altre, excepte de tant en tant, cada tres minuts, aproximadament, quan es creuen la mirada i es toquen amb els peus. La distància és tan gran que la diminuta taula no permet posar dues estovalles individuals, comparteixen el plat i el got, que, sense cap intenció d'emborratxar-se, omplen cada dos per tres amb vi del Priorat.

Vegetarians de mena, mengen una hamburguesa de vedella, ell agafa la forquilla i ella el ganivet. És tanta la tensió que es viu en aquella gran casa, de només trenta metres quadrats, que la confiança no existeix. 

-"Quant et poses violenta... et xuclaria tot el coll"- li diu ell mentre mira l'afilat ganivet amb el que ella talla la carn.

-"Si ha de passar això, mai més seré violenta"- replica mentre es treu la roba.