dijous, 2 de setembre de 2021

Relat del pont

Abans de tirar-me de dalt del pont he recordat quan era un nen. En aquell temps, pensava en fer-me gran i saltar més lluny que res en el món. Quan era jove, saltava com ningú de tanca en tanca. Creuava els límits de l’amor i me’n sortia sempre feliç.
Vaig odiar sempre fer-me gran i, ara que ho soc, m’odio de gran, de jove i de petit. De gran i covard; de jove i agosarat; de petit i immadur.

No he recordat aquell savi consell: si saltes, no miris enrere. No ho he fet perquè porto tot el dia plorant. No ploro per tu, ni per ningú. Ploro per no haver sigut jo. Aquell jo que tant adulaves quan em miraves als ulls i sospiraves. Aquell jo que et feia de coixí, posant el cap sobre el pit. Aquell jo que et pentinava quan remugaves. Aquell jo amb el que somiaves cada dia. Aquell jo que té tant poc a veure amb aquest forat tan profund del que no puc sortir.