Relat del centre

El dia que vaig sortir del centre, portava una jaqueta de cuir i uns calçotets vermells. Res més. Els infermers em miraven des de la finestra i em saludaven entre rialles. Jo els hi vaig retornar la salutació encantat i a poc a poc vaig travessar la porta d'entrada, que en aquell moment em servia de sortida. No duia ja aquella camisa blanca ni sentia els canells bullint enganxats a les corretges de cuir. No em calia escopir les pastilles després de fer-les ascendir per la gola. No passejava ja per aquell saló infernal ple de tarats mentals que em volien violar. No notava les mans fastigoses del doctor Svenson acariciant-me l'entrecuix sense que jo pogués fer res en aquella paràlisi del son que em provocava amb les seves tàctiques maquiavèl·liques. No necessitaria llepar més el vàter dels meus companys entre els riures dels infermers més forts. S'havia acabat tot allò. Jo sortia i ja no entraria. Eixia saltant i ballant, feliç; semblava ben bé un boig que s'havia escapat del manicomi, però tenia els papers que em donaven permís a sortir. I res ni ningú m'hi podria fer tornar. Saltava per sobre dels bancs i llepava les fulles dels arbres. Em menjava els papers que arrencava dels fanals i orinava a les papereres. Em sentia tan lliure que vaig pujar a dalt d'un semàfor i creient-me que era un malabarista vaig provar de fer un mortal per tornar a caure al mateix lloc. Naturalment, les meves habilitats no eren pas aquelles i vaig acabar estirat a sobre l'asfalt, entre un cotxe gris que conduïa una dona grassa i lletja i una moto de gran cilindrada que pilotava un home prim i escanyolit. Tots dos em van mirar amb cara de pena, però van arrencar quan el vermell del semàfor va desaparèixer. Pel meu costat circulaven a gran velocitat tot de vehicles i jo no em podia ni moure. Sabia que algun d'ells em passaria per damunt, era qüestió de temps. Així que vaig gaudir de la meva llibertat movent l'únic membre del meu cos que continuava intacte: la petita cigala que em penjava entre els calçotets estripats.

Aviat sortiré de casa meva. Ben bé no és casa meva, però ho podria ser perfectament. Només caldria que la comprés i ja ho seria. Però no penso fer-ho. El que sí que faré serà cremar-la sencera. Sí. Ho tinc decidit. Però abans de fer-ho, caldrà comprar tot el necessari. Ho faré a la tarda, que ara tinc altres coses per fer. Primer de tot m'agradaria sortir al replà, amagar-me rere la cantonada i esperar que passi la veïna que fa dos dies que viu al costat. És una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. És vídua i s'ha comprat el pis amb els diners que ha heretat del seu marit. Les males llengües diuen que ella el va matar. En tot cas, no és problema meu. Jo només esperaré que surti de l'ascensor, posi les claus al pany, obri la porta i entri. Just en aquell moment apareixeré i la saludaré, ella s'espantarà i es desmaiarà. Jo evitaré que caigui a terra i l'aguantaré amb els meus braços. La duré al seu llit i després tornaré a l'entrada per tancar la porta. Un cop estigui tranquil a casa seva m'acostaré al cos adormit i la despullaré. La deixaré en roba interior i seuré al seu costat observant-la. M'agradaria poder olorar-la de prop. Així que em col·locaré al seu costat, estirat també, com si fóssim una parella d'enamorats. Però hauré d'evitar que es desperti i em vegi allà. Així que la drogaré una mica, sempre porto una ampolla d'un medicament que vaig robar de ca la farmacèutica. Em funciona molt bé. Unto un mocador amb una mica de líquid i el poso (el mocador! Els referents lingüístics ens porten de cap!) al nas de la persona que vull tenir adormida. La víctima tarda una horeta a despertar-se. Un temps que jo aprofito per robar-li les pertinences que més adoro. Diners, joies, diaris personals i bufandes. Amb la veïna, però, no voldria res de la seva casa. Li hauria pogut robar qualsevol dia saltant pel meu balcó, ja que dona directament al seu. Amb ella el que faria seria observar-la. Li miraria les arrugues de la cara, els plecs dels braços, la panxa arrugada, el melic gastat de tant viure, les cames atrofiades, els peus secs... Segur que sentiré com em bull la sang i voldré deixar-la nua completament. Poder veure l'entrecuix amb els quatre pels que li quedarien. Poder tocar aquells mugrons durs a sobre de dues sines caigudes. No vull fer-me a la idea, però puc apostar-me el que vulgueu a què j també em despullaré i farem l'amor. Bé, li faré jo. Perquè ella no ho sabrà. I quan jo ja ni hi sigui es llevarà feliç d'haver estat ruixada per l'esperma d'un noi jove com jo. Espermatozous de vint-i-cinc anys! Ni en somnis es podria imaginar poder-se ficar al llit amb algú tan guapo i jove com jo! Mala pècora, espero que no recordi res, perquè encara voldrà venir-me a buscar i demanar-me sexe cada nit! Ui, no. Això no pot passar. L'hauré de drogar més del compte. Li hauré de posar tants cops el mocador al nas com faci falta perquè no es llevi mai més. I quan estigui morta aleshores sí, em correré dins seu. I després ho faré altre cop sobre el seu cos flonjo. I posaré la música a tot drap. I la trauré despullada al balcó. I allà la netejaré amb la mànega que usa per regar les plantes. I saludaré els veïns que m'insultin quan ens vegin despullats i plens d'aigua. I em negaré a acceptar que se m'endugui la policia quan entrin a la força al pis. Per molt que m'acusin d'haver-la tirat de dalt del terrat, per molt que no entenguin que jo l'hauré alliberat de la seva vida de merda... jo em negaré a acceptar la condemna del jutge. No entraré al frenopàtic!

Relat de l'alarma

No és l'alarma, 

És el crit d'una noia.

Desesperat,

Entre sanglots,

Esgotat de dolor

I d'ensurt.

Vestit pujat

I mans al cap.

Vergonya infinita

Canviada de bàndol.

Qui l'hauria de tenir, corre;

Qui no n'hauria de sentir, plora.

Relat del rosari

A so de quarts de sis, les campanes demanen un crepuscle silenciós, però amb records d'orenetes sortint del niu  per saludar les primeres mirades curioses dels finestrons. No són moltes, ni les orenetes ni les mirades, tampoc les campanades; però semblen suficients com perquè ella es desvetlli i aixequi la mirada.

Al seu costat, com cada matí, jeu l'home brut que per la nit se l'ha fet seva a la força. Les primeres nàusees matutines demanen sortida amb arcades profundes. Allarga el braç i busca per sota el llit el cubell que hi guarda per les emergències diàries. L'agafa amb força i se'l du a ras de boca. Tot fora. Gairebé no sopa mai, ja sap que pel matí ho traurà tot. Respira profundament, esbufegant. Es neteja els llavis amb els llençols llardosos. Evita la mirada cap al costat, mou les cames al lateral i, després de deixar el cubell a terra, s'alça del llit.

A la tauleta hi ha una foto, no és de matrimoni, no és de família; són dues monges que curosament se la miren cada dia. Va col·locar aquella foto, de les monges del poble, per intentar que Déu l'ajudés cada dia. Deu estar massa ocupat, pensa.

En direcció al lavabo, mira el mirall i veu el reflex d'ell. La seva postura és perfecte per executar el seu somni més preuat. Ho pensa altre cop, com cada jorn, només li caldria anar a la cuina, agafar un ganivet, aprofitar el moment somnífer i executar el cop letal al bell mig d'un dels dos pulmons. Ho ha pensat tantes vegades que té clar que no li clavaria al cor, no deu tenir cor, és impossible, o el deu tenir tan petit que no el trobaria, fallaria i ell se n'adonaria.

És ara, doncs, enmig d'aquest sàdic pensament, que recorda el moment en què va conèixer el seu veritable amor: aquell que morí poc després de fer-li el primer petó. Sonava una cançó tradicional, eren les festes del poble, era estiu, talment, com ara. Comença a plorar, no a raig, ni amb sanglot, simplement amb el lliscament suau d'una gota densa que avança cara avall. S'eixuga els ulls feixucs, feixucs de tant esperar una vida normal, i corre cap a la cuina. Sense fer soroll obre els dos calaixos dels estris de cuina, compara ganivets i agafa el més llarg. 

Ho té clar, es vestirà de dol, com quan va assistir a la missa del seu enamorat, es col·locarà al costat del seu marit i resarà per sota del llavi. Ara ho fa. Ara és el moment. Però es tira enrere, no vol matar-lo així, seria massa covard, massa poca cosa. Ell ni se n'adonaria. Cal que es desperti, vol veure'l morir amb els ulls oberts. 

Fa un petit soroll amb la boca, res. Pica amb un peu el terra, suaument; res. Ara amb l'altre, més fort, res. Li dona una puntada al llit, es fa mal al peu, i res. Crida el nom del seu home, res. Amb compte de no clavar-li el ganivet, li dona un copet a la cara, res. Età nerviosa i li tremolen les mans, ja no està segura del que està fent, té por. Deixa el ganivet a la tauleta de nit. Usa les mans per moure-li la cara, res. Sacseja el seu marit, res. Li clava bufetades i res, res de res.

Per la finestra se sent la banda del poble, tornen de festa i els és igual que tothom dormi. Toquen a tot volum entre les queixes dels pocs veïns que surten als balcons. Ella sent la música i plora. El tancaran en un taüt sense que ella hagi pogut venjar-se. Haurà mort en tranquil·litat, somiant algun dels seus somnis absurds.

La vida és un rosari que es trenca, els grans dels quals surten disparats per tota l'habitació. El dia de l'alliberament no és el de la mare de Déu del Roser.

Relat de les dones

Perdona, vida, per haver-te arrencat les flors

quan feies créixer la tija.

Perdona, mort, per haver-te silenciat els llavis

quan cridaves fort.

No hem sigut ni humans, 

ni animals,

ni bitxos,

ni espècies,

ni partícules,

ni àtoms,

ni ombres,

ni no-res.

No hem sigut res 

perquè ens ho hem carregat tot:

Uns ulls brillants,

una mà dèbil,

unes cames llargues,

unes cames curtes.

Hem destrossat el cor

de tantes i tantes,

que les noves ja no volen ni tenir-ne.

Hem colpejat tan fort,

que ni els homes ens sentim homes.

Perdona’ns, dona,

disculpa’ns per la nostra misèria.

Relat d'homenots

Restava dempeus, recolzada a una de les columnes de fusta que omplien aquell garatge. Duia els cabells recollits, però per davant de la cara en sortien uns quants, tapant-li un xic la mirada. Els seus ulls verds feien el possible per veure entre el negre carbó de la seva cabellera. Aquests eren tan llargs que arribaven fins més a baix dels molsuts llavis que precedien el mentó triangulat.

De la cua en penjava una rosa de roba. No era una rosa molt ben feta, però el seu color vermell, d'un roig intens, destacava suficientment perquè els homes no gosessin mirar-la als pits a la primera mirada.

Al seu voltant, una fila d'homenots, tots ells ben forçuts i amb els músculs inflats, feien cercles pausadament. Eren voltors mirant la seva presa, però ella no tenia por ni temia res. La paüra és pels qui poden perdre res, ella ja no tenia res a perdre. Se sentia segura i els menyspreava sense que el seu cor s'afligís. Seguia dempeus per molt que els animalons de dos peus se li acostessin. Seguia amb la mateixa posició i ni tan sols no es preocupava quan algun d'ells allargava la mà per tocar-li la cintura.

Duia poca roba, només un parell de teles semitransparents que li cobrien els pits i la cintura. Un cinturó gastat envoltava els seus canells. No podia moure els braços. I tot i que podria moure les cames, ni corria, ni les feia servir per defensar-se.

Quan les bestioles van acabar amb ella, van sortir d'aquell garatge rient i abraçant-se. Quan les ànimes van caure en el fons del pou, ella s'assegué com va poder. Un toll de sang li feia de cadira. El silenci és fred, però agraït quan ha passat la calma. No passis gana, no tinguis mai fam; aleshores podràs pensar i no dependràs dels altres, va repetir-se dues vegades en veu baixa. Després, va tancar els ulls i va esperar sense ganes d'esperar res.

Relat del quinze

Va ser a l’any quinze, quan no esperàvem cap tempesta, que va ploure fins que es van inundar els nostres peus. Feia una calor espantosa. La humitat era tan alta que, en lloc de banyador, hauríem d’haver portat paraigües. Però l’aigua no va venir ni del mar ni del cel; va entrar en tromba, sense avisar, amarant els nostres cossos, calant en les nostres ànimes.

No vam gosar preguntar als Déus, ni tan sols no vam demanar explicacions a ningú dels presents mortals; vam assumir el cop com feien els soldats que no tenien accés a l’oracle.

Poc després, enduts per la curiositat, vam obrir aquells llibres sagrats, els que parlaven de Dànae i Perseu. Vam creure les divines paraules, el destí forjat per Zeus i les seves llavors d’or, vam creure en tot i no vam dubtar de res.

La jove i bella donzella, repudiada i exiliada per no haver comès cap crim. Tan blanca, tan pura, tan senzilla. Qui la voldria forçar? Qui podria creure que d’ella en sortiria sang parricida? Qui s’atreviria a demanar-li un fill que portés un disc letal a la mà?

Com una àncora que s’aferra a les roques i no deixa marxar el seu vaixell, com la mà d’un germà que no coneix la traïció, el destí és implacable quan l’han escrit els Déus.

Farem i desfarem, provarem de deixar-nos endur per impulsos instintius, ens creurem capitans de les nostres naus. Però a la nit, quan els ulls quedin closos i el cos desprotegit, el traç de la riera tornarà al seu llit i se sortirà de mare.