Relat del que m'agrada

M’agrada quan em parles,

però vomito quan em menteixes.

Desitjo que em besis,

però em destrossa quan et besen.

Anhelo les teves mans al meu clatell,

però ploro quan se les endú un altre.

És tot per mi sentir el teu cor bategar fort,

però es destrueix tros a tros,

batec a batec,

cop a cop,

sec i fort,

com una estàtua de sal

quan de mi t’allunyes.

Relat de Sant Antoni VII

John Moon fa estona que vomita. Té la barbeta recolzada a la ceràmica del vàter, expulsa tot el que ha menjat, tot el que ha begut, tot el que ha plorat. Per cada guèiser, una pena menys; per cada arcada, una frustració més. Ho vol treure tot, quedar-se completament net. Aquest ha estat el seu objectiu quan, fa unes quantes hores, s’ha passejat de bar en bar bevent ginebra a dojo per tot el barri. Un dels cambrers ja l’ha advertit, just abans de què comencés una batussa amb un modernet que se li havia queixat. Les raons per protestar? Evidents o no, alguns les han vist i han recolzat l’home de barba llarga i cuidada. John cridava molt quan parlava sol, cada cop que escrivia una frase a la seva llibreta s’aixecava de la cadira i exclamava que havia tocat el cel.

La Xalada, el local on han ocorregut els fets, és un restaurant de tapes on la gent parla en veu alta, però no crida. Si bé és normal que el lector es pregunti per què aquest establiment s’anomena així; quan un coneix la propietària ho entén perfectament; a pesar de què ella digui que és en honor a sa mare, clar. Allà es degusten plats exquisits, tan bons com unes patates que passen per tres processos d’elaboració (bullir, fornejar, fregir). Els millors vins acompanyen els menjars dels sibarites i tothom en fa bones valoracions. Avui, però, segur que els comensals s’han endut un regust amarg. Tan amarg com la ginebra amb Campari que s’ha pres John i que ha escopit a la cara del modernet que li ha recriminat la seva exaltada actitud.

Al cap d’unes empentes, pocs insults i algun que altre cop de puny, Moon ha quedat orfe de companyia al bell mig del carrer, a la gran vorera en xamfrà de davant del restaurant. La foscor de la seva sensació només s’ha vist atenuada per la il·luminació d’una gran lluna plena que, segons ell ha cregut, li ha xiuxiuejat alguna cosa a l’oïda.

Després? S’ha posat els cascos a les orelles i ha passejat fins a casa seva escoltant música. Li ha costat tant arribar sense perdre’s com obrir la porta sense trencar la clau. Els veïns escolten els seus sorolls guturals, té la finestra oberta i el pati interior fa de caixa de ressonància. No hi ha secrets. Alguns, fins i tot, s’atreveixen a jutjar-lo. L’anomenen el boig de la comunitat. En un món ple de persones sensates, el foll és el que treu l’amargor dels intestins.

Relat de Sant Antoni V

Obre la nevera i agafa un iogurt. Se l’endú al costat de la finestra. Des d’allà veu el Teatre Arnau. Menja amb tanta fal·lera que aviat se l’ha acabat. Mira el telèfon. Cap trucada. Torna a la cuina. Agafa una ampolla d’aigua. Se l’emporta al costat de la finestra i s’asseu a la cadira. A poc a poc se la beu tota. No té pressa. Només espera que algú el truqui per telèfon, li enviï un missatge o aparegui per la porta. Però res. L’únic soroll que envolta el seu pis és el dels nens cridant pel carrer, el dels clàxons dels cotxes demanant pas, el de la solitud que no marxa de casa seva.

El teatre és, avui en dia, un edifici vell, abandonat, amb les portes tapiades i que serveix de refugi d’algun rodamón que d'altre. Temps enrere queden les cues que es formaven per gaudir-lo. Homes i dones, amb amics i familiars; tothom esperava ansiós per entrar-hi. Ell també. Eren altres èpoques, cada divendres tornava a casa amb algun regal... un ull morat, el nas amb pols blanca, vomitat per sobre de la camisa, esgarrapades a l’esquena fetes per una dona salvatge... La seva vida es movia com l’aigua a la cassola que bull. Els seus sentiments estaven de rebaixa; els regalava sense importar cap a on anaven. No tenia temps de pensar en les conseqüències de cap dels seus actes. Baralles, orgies, festes de dia i de nit, bronques, feines perdudes, hores inesgotables de lectura solitària entre els arbres de Montjuic. Amb una xeringa viatjava i coneixia els protagonistes de les seves històries preferides. Després dormia, sense necessitat de menjar, ni de beure. Amagant-se entre qualsevol matoll. I quan tornava al món real, feia girar les agulles del rellotge, les posava a on volia i reprenia la disbauxa fins a caure a terra.

Rebre un insult o un cop de puny, a vegades, fa sentir més viu que obtenir menyspreu o ser menystinguts. El Teatre Arnau està abandonat, no se sap si acabarà convertint-se en un basar de grans dimensions o si perdurarà, per sempre més, com un monolític. Mentrestant, ell segueix mirant per la finestra; menjant, bevent, respirant, acabant l’oxigen de qui no té a ningú per estimar.

Relat de fosc

L'Eric feia dies que suava. El seu cos era tan moll com les notes del vell piano del pis de dalt. La humitat calava al seu cos, quedant-se enganxada, sense possibilitat de treure-se-la del damunt.

Des de fora el veien per la finestra, no tancava la persiana mai. Era objecte de mirades, d'anàlisi i d'introspecció. Poques vegades mirava cap enfora, però sabia que ells estaven allà. Menjant els seus plats dolços per esmorzar, bevent begudes alcohòliques per dinar i sopar. Comentant totes les accions de l'home moll.

No passaven ni dues hores que ja s'havia de canviar, fora pantalons, fora samarreta, fora mitjons, fora roba interior. Despentinat, barbut, mig brut i disgustat per no saber-se orientar. De nit tot era tan fosc com de dia. Parpelles mig tancades i el passadís massa llarg. Anar d'un costat a l'altre crea dificultats extremes per qui no controla els sentits. Estirat a terra sap que és objecte d'admiració. Té a dins quelcom que el crema, no sap què és. Desitja acabar amb aquell moment i el desig és tal que viatja molt més enllà, sense llums, sense dia ni nit.

Petita ferida al cap, petita gota de sang al front. El dit índex repassa el lloc de l'obertura. Ja torna a estar entre els mortals. Se sent millor. Percep aquell monstre interior a dins seu, però dormint, relaxat, ja l'ha ferit, ja en té prou, per ara.

Relat de yuppies

De petit eres el més llest de la classe. De gran vas lligar amb les més mones de l'Institut. A la Universitat et vas doctorar amb un Cum Laude esperat per tots els teus professors. Ja de becari vas aconseguir fer fora alguns treballadors incompetents. 

Sempre t'ha agradat lluir rellotges cars i cotxes de luxe. Vas triar una vida de diners sense importar-te el que en ella es fes. Et va sortir tot com si tiressis els daus i sempre et sortissin sets i nous. Has jugat a pòquer sempre amb el trèvol de quatre fulles dins de la màniga. 

Una dona excepcional, uns fills macos, un feina envejable. Tot de cara. Tot tal i com havies planejat ja des de ben jove. Tenies una boca tan grossa que podies menjar-te el món i part de l'univers. Caminaves gairebé sense moure el cos. Semblava que les dones queien als teus peus. Ho sabies i en feies gala, sense importar-te a qui menysprear ni a qui enviar a l'atur. Vas jugar a ser el millor i tots els Déus t'hi van deixar.

Ara estàs assegut en aquest banc de fusta. Continues portant les teves sabates Gucci negres llampants; vesteixes d'Armani gràcies a un modista particular, els teus botons de puny són tant cridaners com pesants pel seu or, el teu rellotge Tag Heuer marca les dotze en punt. Cau un sol de justícia i davant teu els nens criden i riuen, baixen per un tobogan d'acer i es troben amb la imatge de l'executiu per excel·lència. Les mares els aparten, no volen que ensopeguin amb el teu vomitat, ho has deixat tot marcat. La suor et cau pel cap. Tens els ulls tancats i les mans al front. La nit t'ha deixat arruïnat i ara la vida t'ha guanyat.