Relat de com s'escriu

Amb una cervesa sobre el teclat
sense servir-me coca-cola en anys,
com no fa la gent comuna,
m'he servit tots els danys

en honor a la pluja
que m'ha portat
una soledat sense tu.

Eixugant-me les llàgrimes
he pensat paraules que comencessin amb C.
Paraules per no callar,
paraules per cridar,
paraules carregades d'odi,
paraules que mai diré
perquè un dia vas marxar
en aquell vaixell
que jo et vaig prestar.

Paraules que comencessin amb C,
com Por. Por a no saber.

O Neguit. Neguit del descontrol.

O Solitud. Solitud quan veus el dol.
O Ràbia. Ràbia a més no poder.

I totes elles són el que són.

Són ones rompent a les orelles.

Són un túnel obscur i sorollós.

Són un zig-zag sense moure's.

Són un dibuix amb un tub ben llarg.

 

Relat de les pàgines

La nit que es van conèixer les pàgines adjacents d’aquell diccionari vell, sonava una cançó sense melodia. Sense melodia, però amb una lletra que les va enganxar per sempre més. O això creien elles, per la cola enganxifosa que les unia.

Mes tot no és per sempre. I una matinada, un escombriaire va recollir aquell diccionari del carrer. Algú l’havia deixat vora el contenidor, qui sap si esperant que el destí li posés a prop aquelles mans brutes que van agafar-lo.

Sense pressa, però tampoc amb pausa, l’escombriaire va fullejar el diccionari com si fos una novel·la. Era un apassionat de Dickens, Hesse i Hugo. Sabia que allò que tenia entre mans no era una història per destrossar-li el cor, però també sabia que, ben llegit, un diccionari també pot tenir un relat per explicar.

Abstret com estava, va oblidar el camió i la brossa que li quedava per recollir. Va seure al voral i va passar les pàgines de dos en dos. Prenia una paraula i l’unia amb una altra aleatòriament, formant frases inconnexes, creant històries absurdes, dibuixant poemes buits de tot i plens de més.

“De dringar drogues…” deia en veu alta. “…eloqüent eluviació…” continuava.
Les pàgines fluïen i ell reia. Reia i plorava. Perquè en el fons, llegia per riure i per plorar; per viure dins d’altres vides, que no fossin la seva; i escriure altres destins, que no fossin els seus.

I de tant passar fulls i citar paraules va arribar a les pàgines unides anys enrere. Ho va notar. Ho va sentir. Va provar de separar-les. Va intentar desunir-les. Però no podia. A cada intent es posava més nerviós. Havia perdut el ritme de la seva creació. S’havia esfumat l’èxtasi de la seva nova història. S’havia quedat a les portes d’acabar aquell conte sense ordre que, per uns instants, donava sentit a la seva vida.

Endut per la ràbia i el dolor. L’angoixa i la depressió. L’amargor i el desconsol. Va estripar les dues pàgines que no es volien desemparellar i les va esmicolar. Les va trencar per tots els costats per on va poder. Les va esmicolar com si partís en dos el seu propi cor i, quan n’hagué fet bocinets petitons, va observar que les seves pròpies llàgrimes havien mullat les dues úniques paraules que no havia pogut partir.

Relat tronador

S'ha girat tot,

com el boomerang

que vam llençar fa temps,

fa paraules.

Sense veure d'on venia

tu ho sabies,

no l'esperaves

ens atordia i allunyava.

Un cop fort,

sec,

incisiu,

devastador,

al ritme de la metralleta

que ensordeix

més que l'oïda,

la memòria,

i es carrega el futur

a cop de branca

rompuda.

Silenci tronador.

Mancat d'esperances

només goso

mirar el cel

cercant el reflex

del cop celestial,

desitjós de veure

el temps anterior

a la gran explosió

que no esperàvem.

Relat inexistent

Tu amb el verb inexistent

en la sínia insolent

que torna boig.

Torna i torna a venir

amb la mort

per companyia

d'asfixia per mi;

per l'aire comprimit

entre els camins perduts

de missatges que no arriben

d'esperes infinites

a cavall de rius

de lleres plenes d'alcohol.

I dol la companyonia

mal entesa

sota atacs injustificats

de cors trencats en la foscor

lumínica i astral

en nits de lluna plena

buscant aquell senyal

que era nostre,

que no és de ningú

perquè l'han esborrat

d'un cel robat i sense Nord

ni estrelles que mai no han existit.

Relat de l'espectre

Diuen que la mort és un espectre que només visita els vius. Sé que aquests rumors neixen de llavis de persones vives. N’estic segur, però a vegades dubto.

La sang no sempre surt de les venes, no sempre que algú ho demana. Tot sovint emana de paraules mudes.

Prem l’espremedora de llimones, prem fort. El suc no ha de ser groc com el d'una estrella, pot ser vermell. Tan de bo no sigui aquest clau roent que m’està travessant el costellam.

Relat de la mort va de blanc

La mort va de blanc

Per estudiar un poema, somriu; per llegir-lo, viu.

Viu abans que la mort vingui a buscar-te,

viu abans que de la foscor se'n faci un arbre.

Dels fils rossos en farem cabdills,

desfilarem els pijames de diumenge,

els que s'arrosseguen entre llibres

i apunts de tinta borrosa.

D'Alícia a March,

de Ferrater a desembre sense neu,

Dylan grinyola la seva harmònica

i les caravanes tornen cansades

i grogues.

No cal estufa, ni grisa ni negra,

no cal llar ni tremolor,

només una paraula,

un vers agosarat,

curt i afilat.

Relat dels suspensius

“Salta, salta!”. La veu era insistent i rebotava dins del meu cap com una pilota de ping-pong. Sabia que havia de saltar, que havia arribat fins allà per fer aquell pas tan anhelat. Però la distància que veia a sota dels meus peus era molta, massa. La valentia no es gradua pels actes, sinó per les percepcions. L’aire em tocava la cara com una petita carícia continuada. En un altre moment m’hauria pensat que era la brisa saludant-me, però era impossible. Feia ja massa temps que la brisa s’havia oblidat de mi.

La cornisa era forta, per molt que mogués els peus lentament cap a un costat, resistia i no queia ni un trosset de pedra. Per fi vaig poder-me asseure en un sortint que deuria tenir alguna funció arquitectònica. Una funció que jo desconeixia, clar. Amb el cul a sobre d’aquell roc, els peus em penjaven cap avall. Vaig recordar aleshores el rellotge que mon pare tenia a casa de la meva àvia. Era un rellotge gran, de peu. Estava fet de fusta, amb unes decoracions de tipus victorià. La fusta era envernissada, naturalment, i els detalls interiors eren d’or. Aquell rellotge deuria haver costat un ronyó. El cas és que quan jo era petit, a vegades veia com mon pare l’obria -com si fos un armari- i el tocava per dins. Era aleshores quan em quedava observant el pèndul, que es movia amb una elegància hipnòtica. Es tracta d’aquell moviment que les persones usem per enamorar els altres, persistent. La resta del món s’oblida, s’esfuma, i nosaltres mirem només el nostre atractiu pèndul.

Portava unes bambes New Balance que m’havia comprat feia una setmana, no eren gran cosa, però les vaig triar per la seva discreció. En tot cas, a dalt de tot d’un edifici de nou plantes, eren encara més discretes. No sé com es deurien veure des del carrer, però segur que no es podria observar cap dels detalls que lluïen gràcies a la feina del seu dissenyador. Samarreta negra, mitjons foscos i texans grisos. Els cabells arreglats i ulleres de sol. M’havia deixat el mòbil a casa, no duia cartera i les claus em penjaven d’un ganxo que duia als pantalons.

Si no fos perquè em volia tirar de dalt a baix, aquell hauria estat un moment perfecte per veure tota la ciutat. Aquell terrat era esplèndid. Quan no tenia idees suïcides tot sovint pujava per veure el paisatge urbà. Fins i tot es veia el mar. I les muntanyes. I les grans obres arquitectòniques que tant enamoraven els japonesos. I la foscor dels dies grisos que m’envoltaven. I els núvols que feia setmanes que s’havien instal·lat sobre meu. I la pluja persistent de la que cap paraigua em protegia. I els trons nocturns que ressonaven més fort cada nit. I el gel que em feia relliscar cada matí. I la humitat enganxada al cos de tan plorar.

Res havia d’ocórrer, res havia de ser. Un pas i el verb s’acabava. Un petit salt i a la frase se li posaven punts suspensius.

Relat de la deessa

Petita deessa que vas il·luminar-me, a hores d'ara ja no deus recordar ni qui sóc. Les Llums passeu pels camins de les muntanyes i traieu a tothom de la foscor; però un cop heu passat i la brisa torna a la calma, tot resta altra vegada on era. 

M'alegro de pensar que segueixes somrient a la vida. A les nimfes els hi agradaria disfressar-se de tu, mes mai no podran arribar ni a imitar-te. Provaran de tocar amb arpes i jeure al costat meu amb encanteris i raïms espirituals; però el cert és que aquella encesa restarà per sempre més amb mi; perquè era tant allò teu que era meu, que sovint et creia un mirall de la meva mirada.

A vegades les gotes neixen el mateix dia i, per desgràcia, no es troben fins que estan al mar. Estic segur que ja no voldràs tornar mai més a aquell riu que portava a un destí plegats, oh deessa; ho sé i contra voluntat estic segur que per tu serà millor així... Però costa tant pensar en les divinitats que m'han tocat sense voler-les tornar a tocar... que a vegades maleeixo el destí que em va separar de tu en caure com a gota aliena.

T'escric aquesta carta perquè a l'eternitat passen els mots, mentre que els records deixen de ser-ho quan un els oblida. Aviat m'oblidaràs, oblidaràs el pastor i el ramat, oblidaràs el camí per on has passat, i quan ho facis il·luminaràs tant el món que els humans, des de molt lluny, no podrem fer res més que gaudir en silenci de l'espectacle d’una l'estrella brillant al mig del cel. 

No importa si el caminant ara camina sol o no, importa que quan miri el cel veurà encara aquella llum que només donen les mirades tendres i salvatges, les essències pures, d'una deessa que sempre serà única. L'única estrella. 

Relat de cartes

Carter que em robes les meves cartes, carter que em robes les meves respostes. Aviat ja no tindré esma per seguir escrivint, per continuar esperant, per… per perllongar aquesta espera incerta. Sé que segurament les robes pel meu bé, estic segur que ets un lladre de bon cor, però petit lladregot, no creus que fora millor una altra solució?

De nit veig com entres al portal, com rebentes la meva bústia, com sostraus epístoles que espero amb anhel. De dia observo com tens un ull sota control, és el vigilant de les meves sortides missives, no hi ha forma de que acabin viatjant cap al seu destí.

Casa teva feta de paper, paper de paraules que no són teves, que esperava meves i seves. I casa meva feta un silenci de paper, paper de blanc infinit.

Si per ventura arribés alguna lletra meva a bon port, si per sort deixessis de robar-me els meus mots; porta-li una rosa, oblida la carta, i lliura-li a canvi del somriure que m’indiqui el camí. 

Relat de galta

Sota el cel blau pinten els núvols

paraules lorquianes

plenes de frescs amb so de vals.

El museu de les creus

no té salons ni finestres,

només nínxols i mausoleus

esperant garlandes i notes de mort

mullades d’amor i d’adéu.

Pren les contradiccions

d’un cec que no té on caure,

trist i abatut pel fat

de qui ha buscat el somriure

en el lloc equivocat.

Pren les paraules mortes

d’un mut que no salta,

però que corre fugint

de la veritat del piano de Leo.

Pren la veu i escolta aquest vals

prestat al conyac i al bes a la galta.

Relat de mudes

He vist unes passes mudes,

retronaven al passar per

les fosques roses que, 

sense anhels de ser vistes

ni reconegudes, eren

tristes i mancades de mels

dolces i perdudes.

Aviat sabran les parets

on caure i on aixecar-se,

on cridar i on callar,

on buscar i on trobar,

on recloure's i on exposar-se.

Ho sabran sense que tu

els ho expliquis, els ho diguis, 

els ho neguis, els ho robis.

Quan l'aire falti entre

els records exhumats,

els esquelets s'alçaran a fer-te companyia. 

No esperis aquest moment

asseguda sobre la negra llosa

del nínxol de les teves esperances,

no arribaran més que soles

il·lusions amarades de llàgrimes callades.

Relat del no

I de cop i volta el mestre es queda sense paraules, sense verbs, sense saber què dir. L'artista entra a la sala i li pren el guix de la mà. Cara a cara es miren i es toquen a través del mirall. Es giren i es pentinen. Proven de parlar, ni que sigui per torns, intenten ensenyar al món què és estimar; però no aconsegueixen pronunciar ni una sola lletra. Els alumnes i el públic els demanen que es mirin els seus apunts, que consultin informació digital. Així ho fan. Ho intenten i no troben res.

Per la finestra entra una suau brisa i els dos tanquen els ulls i s'asseuen sobre de la taula. Viatgen més enllà d'aquelles parets tancades, busquen la deessa que els envia el vent que els turmenta. Arriben a sentir la melodia del temps que mai no va ocórrer i, aleshores, frisen amb el bes que mai no li van fer.

De retorn al món real, un dels alumnes, situat al costat d'un crític literari, reclama que es netegin. Vermella sang caient d'uns llavis plens d'espines. Vermell cor eixint per un forat al tòrax.

Pam, pam. Els dos són morts. Les bales dels somnis són més perilloses que les reals.

Relat de carters

Segons quin dia de la setmana és, no resulta en res, o resulta en tot. La suma és complicada, però sempre ve de la mateixa manera; un número, un signe i un altre número.

Cristof i Killian seuen a les cadires de plàstic de la sala d’espera de l’Hospital de la Comarca. No es diuen res. No es miren. Capcots, respiren profundament. Pel seu voltant passegen familiars i amics d’una persona que ha estat apunyalada. Els nervis corren a flor de pell, llàgrimes, crits, “venjança”, clama un dels que no para de moure’s dins del recinte. Ha sigut a mitja tarda, quan el bar Tomeu estava ple de gom a gom. Els cambrers, com de costum, es queixaven que no podien passar. Un dels clients anava passat de voltes, s’ha enfadat en sentir un comentari grotesc i ha començat una trifulga de les bones. Quan tot ha acabat, l’amo del bar s’ha quedat netejant el terra i arreglant els desperfectes. Aleshores ha trucat a la porta un carter, se suposava que portava una carta per a un veí, però que aquest no contestava quan trucava al timbre. Els dos han estat xerrant fins que, de cop i volta, el carter ha vist com el veí s’acostava a la porta. Ha sortit corrents, ha tret un ganivet de la butxaca i li ha obert l’estómac com qui obre el bacallà, abans de fer-lo al forn o a la cassola.

Cristof es gira i mira Quillian. No li diu res. Torna a abaixar el cap i tanca els ulls. Quillian aixeca la mirada i prova de veure-hi a través d’una finestra que resta al fons de la sala. És massa lluny, no hi veu res.

Un metge, vestit amb el típic uniforme verd, entra per la porta principal, s’acosta a Cristof i Quillian i els prega que l’acompanyin. Entren tots plegats a una sala annexa. S’asseuen. Les cadires són més còmodes que les de l’altre lloc, però les parets són més grises i això comporta sentiments més foscos. Cap dels tres diu res mentre prenen possessió del seu lloc. Al mig, una taula de plàstic, rodona. El metge treu un bolígraf de la butxaca de la seva camisa. Agafa els papers que duia a una de les mans i comença a dibuixar. L’escena continua sense cap so esdevenint paraula. El doctor es concentra amb el seu traçat, Cristof i Quillian observen el dibuix. La tècnica que usa el metge la va aprendre en un curs a distància ara farà un any. No li va costar massa diners, però sí molt de temps. Va haver-hi d’invertir moltes hores en treballs i exàmens, que acuradament havia d’embolicar i enviar per correu. Va ser en aquella època que el doctor va conèixer el carter del ganivet. Si no fos per l’eficiència d’aquest últim, de ben segur que la meitat dels seus treballs no haguessin arribat als professors.

Relat de sorts

Quan li faltaven les paraules, mirava el cel. Quan li faltava el menjar, tancava els ulls. Els veïns van ensenyar-li que, per ser bon noi, calia suplicar les coses. Ell ho feia, era obedient. Els hi dedicava un bon somriure i els hi prometia que es portaria bé. De nit no feia soroll, orinava directament al clavegueram, no embrutava ni les parets ni el seu banc.  El seu ordre i la seva neteja immaculada eren les normes no exigides que li havien imposat els seus amos.

Va succeir ja fa molts anys, quan una nit de maig, després de beure’s una ampolla sencera de ron, va ensopegar amb el seu cap. Un moment fortuït. Un destí ple de mala sort. Un desig que no es desitja a ningú. Els dos anaven torrats, però ell més. No va contenir-se, va alliberar-se de l’esclavitud laboral a la que estava sotmès cada dia. Ho va fer sense embuts, dedicant-li quatre insults, una escopinada i un cop de puny final.

El resultat no es compte amb el número de dents que va perdre el seu cap, sinó amb la bronca i la humiliació que va rebre al dia següent a la feina. Tot semblava, però, que el correctiu s’aturaria aquí. Res més lluny de la realitat. Una carta. Una capsa amb les seves pertinences. La seva dona plorant. I una depressió de cavall. Durant un mes, el clima a casa va ser infernal. Ella el culpava a ell. Ell culpava la sort. La sort no era res.

Aviat la solitud, el banc, les papereres, les mantes estripades, els pantalons bruts, els cabells plens de ronya. La resta per explicar és només la història d’un súbdit, que abaixa el cap per demanar caritat.

Relat d'idiomes

Havia estudiat grec i llatí, els entenia amb dificultat, però els entenia. Entre les seves llengües natives s'hi trobava el català i el castellà. Mentre dins dels seus extres lingüístics dominava l'anglès i l'italià. Si anava Portugal podia fer-se entendre perfectament, entenent les paraules si li parlaven a poc a poc.

Però allò que va viure aquella tarda el va descol·locar. Tants estudis per a no res, no entenia ni una sola paraula del que deia aquella persona. Era una llengua diabòlica, es movia amb perspicàcia i convertia els assistents en joguines de teatre.

Parlava i parlava, tothom se la mirava. Ningú li duia la contrària. Com ho anaven a fer! Si tot el que deia semblava correcte! El seu posat hi ajudava. Ell, que havia estudiat oratòria, era conscient, molt conscient, de la importància de la gestualitat. Aquelles mans movent-se amb control, aquell cap altiu i aquell somriure que creava un estadi previ de benaurança a les seves oracions... tot plegat formava part d'una lliçó magistral. Els alumnes no van aplaudir, perquè no es van atrevir.

Abans d'iniciar la classe alguns ja preguntaven coses, al finalitzar també. Era perillós mirar-la als ulls, ja que no només dominava les llengües parlades, sinó que també mostrava capacitats per a la hipnosi. Una conversa mirant directament als ulls suposava entrar en un difícil món on es perdia la consciència del que es parlava.

Després, el buit. L'aire movent-se per la ciutat. L'absència de sorolls. Només alguna fulla queia tard de l'arbre i convertia el seu suau aterratge en un fort cop estrident per a les seves orelles. Com el borratxo maleeix la ressaca, ell se'n penedia d'haver-la escoltat, havia caigut al seu parany altre cop. Podia jurar-se el que volgués, que de ben segur altra vegada aniria a sentir-la parlar, ja fos a les seves classes com al mig de l'illa de les sirenes.