Relat del pou

I en el pou vaig trobar l'aigua que anhelava. L'aigua era freda, era fosca, i per fi ofegar-me em va salvar.

Com un soroll espantós que retrona entre el timpà i els ulls, vaig veure-la entrar. Duia un vestit transparent i la seva carn era aire.

A plena llum del dia no es veia, clar que sota de terra, en aquell tub vertical infernal, només es podia intuir tot el que passava, com si fos una nit fosca de lluna nova.

La llengua se'm va començar a entendrir, la humitat allí present calava als ossos com ho va fer ella, abans de dur-me a l'altre costat de la riba.

Sentia olor de torrada matinal, com si me l'haguessin preparat i dut al llit. Quina marranada: els llençols plens de motlles i líquids vaginals.

Encén la ràdio, posa-la ben fort. Que aquí a sota no se sent res del que passa per dalt, ni falta em fa, que per viure només em cal la mort i sempre em ve a buscar.

Relat del neguit

"La veritat només serà el que tu vulguis que sigui".

Quan ets dins del tub, 

l'angoixa s'apodera de tu, 

vols sortir, però no pots.

Quan portes un temps sense passar-hi, 

el neguit creix en tu

i et suplica tornar-hi.

Aquella estranya sensació

amb el cap a dins l'aigua.

Aquella perillosa foscor, 

de quan et sents més a gust 

sense respirar.

Digues quatre paraules,

una que no sigui mort.

Digues-les una a una,

mentre em mires sense cor.

Avui han passat tants dies

que 24 hores no són res.

Miraré de girar la vista

una estona, res més,

fins que senti la meva veu

en el pou  que m'has empès.

Relat de l'obsessió

Obsessió de mort,
darrera meu.

Per què estàs obsessionada,
petit cos moribund
que es podreix com un peix
tirat sobre el terrat
els dies de sol
quan una gavina en ple vol
el veu i el refusa,
amb la meva ànima fètida
i pudent que han menystingut
tots els elements químics
que ronden per la Terra?

Per què estàs obsessionada,
tu que de tot en fas miralls
amb fal·làcies i distorsions
de mentides i pous profunds
en espirals verticals
que no veuen res més
que el teu melic
encès pels fanals,
amb la meva merda de vida
que suspira i anhela
respirar sense dolor al cor?

Relat del 25

Quan el pou s’acaba, mires l’aigua restant i, ansiós, esperes veure el teu reflex, però només veus com el pou es fa més gran.

Sirenes que no neden, llums de cireres. Trontolla el món. Seran els revolts? Serà la llarga recta que no porta a cap lloc?

25 de l’1 del 22. Són cinc xifres que sonen com un vuit caigut sobre un toll sense fons. No el giris. Deixa’l estira’t. Els números llueixen tan llargs quan cauen. El temps sembla tan curt quan desapareix.

U és l’únic número que parla de mi. U és l’únic número que acabarà en zero per tu. Un per un, les passes s’allarguen perquè el passadís s’escurça.

No calen aplaudiments, ni postals de record, tan sols ens podem valdre d’una senzilla cançó i jeure, com feia abans, com faig ara, tot sol en un racó.

I allà dalt es veu una estrella tan llunyana i tan a prop. I aquí sota terra tot és tan fosc. No hi ha cap coet que em llanci amunt? No hi ha res que em tregui aquesta terra del damunt? L’horitzó es veu tan lluny que aviat creuré en Virgili i Dant cercant-me a mi.

Relat de la soga

T’odio bastant podria ser el títol d’una bona novel·la. Caldria pensar en personatges que s’estimessin i es fessin mal. Després sortiria l’odi i ves a saber què passaria.

T’odio bastant podria ser l’inici d’un poema. És evident que el tema giraria entorn de l’odi en les relacions humanes. Quines? Totes, no fotem. 

T’odio bastant,

però no puc deixar d’odiar-te.

L’imant que gira i gira

em va cridant

i em demana disparar-te

a través del punt de mira.

T’odio bastant, 

però abans t’odiava més.

Volia que et morissis 

més del que la mort ha permès

abans que em miressis.

T’odio bastant,

però t’estimava molt

i em cou l’ànima.

Em cou quan et recordo

i, depressiu com ets,

m’enfonses en la penombra

dels qui vivim en aquest pou

de soga eterna.

Relat pouat

Feia dies que no baixava al pou del tros.
No caminen les oques fins allà,
fa temps que un home se les va emportar.

Provo de viure a cops de destral,

tallant-me les mans si cal

en un paradís merdós.

Digues, hi ha res per beure quan,

amb la boca seca,

s'acaba la set matinal?

Sense daus ni ganivets es fa, ara,

difícil jugar a la vida que mor;

mira'm, semblo un trist sospir que se'n va.

En aquesta plana no hi ha sotracs

per qui plorar, per qui cridar.

Pols als ulls i sense sang al cor.

Serà un minut etern, allà dalt del turó,

albirant els corbs sobre la figuera,

serà una hora infinita esperant els dracs.

Vaig obviar la paraula dels Déus,

em castiguen, m'obliguen

a la desídia dins la foguera.

Relat de la seda

Crec que avui la seda és de rebaixes. 

Mirarem de baixar-la al fons del pou.

No hi ha aigua sense un bon cubell.

Porta’m una corda forta, que aguanti el pes d’un home.

A través de les parets es construeixen murs.

Posem, doncs, maons.

Trenquem, per tant, muralles.

Farcida és la natura de símbols,

de nit quan els llamps i·luminen els trons,

de dia quan el sol cega els morts.

Relat de les notes

Fa temps que no li escric a la meva mare, crec que aprofitaré aquesta trista cançó per redactar quatre notes i fer veure que és aquí amb mi. Sí, aquí al costat, bevent un cafè com fèiem sovint anys enrere. L'un ben a prop de l'altre, era igual a on. Al bell mig de les escales, sobre la lleixa de la cuina, a la sorra de la platja, estirats sobre l'herba... Aquell olor de cafè matinal i les quatre passes entre el silenci que només podem sentir els que patim insomni. Aquelles paraules que ens creuàvem durant hores. Perquè el cafè no dura molt, però les converses que genera sí.

Tinc els sins paranasals inflamats, maleïda sinusitis. Aquest cop sembla que no marxarà tan fàcilment com d'altres vegades. Diu el doctor que se m'ha creat el buit a dins. Quina metàfora... el buit. Aquest número que girat és l'infinit. Aquest número que en lletra no és no-res. El no-res que tant m'envaeix una i altra vegada. No m'envaeix per qui ja no hi és, ni pel mal que genero als que tinc al costat, ni per no saber cap on errar en aquesta i en les meves altres vides. M'envaeix perquè el buit és un número constant. Ve i va, torna a venir. Ocupa el cor i s'infla. És difícil saber com marxa, però a vegades és fàcil saber quan no hi ha sigut present. Aquells records que no vols que marxin. Els que demanes a ningú perquè no s'evaporin. Però la vida és goma d'esborrar i, a cops d'hòsties, anem suprimint tot allò que és bell per fer-ho més vell.

Altre cop agafaré la galleda i caminaré fins el pou. Tinc força estona abans d'arribar-hi. Aquí al desert tot és lluny d'un mateix. Quan hi arribi em sentiré feliç d'haver-hi anat. Baixaré la galleda fins a baix de tot, faré que s'ompli fins a dalt de tot. La pujaré i miraré aquella aigua clara i neta. Quan torni cap a casa no podré vessar ni una gota. Cada gota compta per omplir el cor.

Relat del pou

Tens el cafè, l'airet del matí quan el sol despunta, el llibre que fa dos dies que llegeixes, una bona posició a la cadira, els peus al tamboret i tot per endavant, com sempre. Però la tassa és buida, l'aire s'atura, el llibre és en blanc i l'esquena et fa mal. Caus en un pou sense poder-te agafar a les parets; proves de cridar, no tens veu, no tens forces. Només esperes que arribi el final, desitges tocar fons. T'és igual si és llot, pedres dures, espines, punxes o una llança que se't clavaria a través dels pulmons. Només esperes caure i acabar. Però la caiguda no acaba mai, mai. Mires amunt i ja no veus ni l'entrada del pou, ni gota de llum, ni gota d'aire, ni gota d'aigua ni salada ni dolça.

Per què sempre ho fas tot malament? Et preguntes. Ni tan sols saps morir? No pots ni acabar amb la teva vida? Demanaries ajuda, però cada cop que ho fas t'endús algú al fons del pou, l'arrossegues i l'apartes de la teva vida, de la seva, de la de tots. El pou ara és solitari, obscur, enganyós.

A qui menteixes? A qui enganyes? A qui fas mal? Si al teu voltant es creessin mil miralls, tots ells enfocant-te a tu, et veuries reflectit fins a l'infinit. Tu, només tu; com sempre.

Relat d'Allertse

Vaig prometre'm que, en sortir del pou, 

mai més no m'hi tornaria a tirar.

Altre cop porto la soga lligada al coll

i el meu peu balla demanant el forat.

No sé quina és la melodia

del carbó girant al voltant del cor;

però conec l'olor d'ossos cremats

per damunt de la pell brillant.

Relat de pous

Assegut al voral del carrer Revolució, Tom troba a faltar l'aigua del riu corrent entre les seves cames, la brisa acariciant els seus cabells i el sol cremant la seva pell.

No demana caritat, però un home d'uns seixanta anys li tira una moneda als seus peus. Tom l'agafa, se la mira i la guarda. El buit interior que escolta no és el dels budells, que fa temps que no s'omplen, sinó el del seu cor, on hi van col·locar deu claus punxeguts que cada dia s'eixamplen més.

Mentre cavil·la en tot i en res, els seus ulls perduts entre l'aire gastat de la ciutat, una noia que no arriba als trenta anys s'apropa a parlar amb ell. No es coneixen, però ella sembla voler-lo ajudar. Dues estrelles mortes seuen costat per costat. No saben que s'estan apagant. Ella intenta expressar alguna cosa, però no pot; ell li agafa la mà i pren la paraula:

"És el teu escut o és que passes completament de mi. Perquè si és que passes el més normal és dir-ho, comunicar-ho. Així deixaria de fer-me mal cada vegada que sento el silenci rebotar contra els meus mots.

Una font sense aigua segueix sent una font, però per molt que un desitgi que brolli res, no li traurà la set. Això sí, si ja se sap que l'aigua no eixirà mai per aquella font, un pot prendre la decisió de deixar d'estar al seu costat o de seguir-hi. I podria ser perfectament aquesta última opció la triada, però escollida amb voluntat.

A vegades, per pena, els humans no parlen, no es comuniquen, no expressen; però no saben que així fan molt més mal que si usen el verb, amb sinceritat, des del cor. 

Un adéu sempre serà millor que un pou per on rebotin les pedres que es tirin fins deixar de sentir-les, allà per l'infinit. 

Un hola i tornem a començar sempre serà millor que un escut contra voluntat".

La noia s'aixeca i vacil·la, no sap si marxar o quedar-se. De fons, les campanes d'una petita església del barri indiquen que són tres quarts. Els coloms resten en fila sobre el cable telefònic. El quiosc no té clients, però el quiosquer segueix esperant que vinguin.