Tens el cafè, l'airet del matí quan el sol despunta, el llibre que fa dos dies que llegeixes, una bona posició a la cadira, els peus al tamboret i tot per endavant, com sempre. Però la tassa és buida, l'aire s'atura, el llibre és en blanc i l'esquena et fa mal. Caus en un pou sense poder-te agafar a les parets; proves de cridar, no tens veu, no tens forces. Només esperes que arribi el final, desitges tocar fons. T'és igual si és llot, pedres dures, espines, punxes o una llança que se't clavaria a través dels pulmons. Només esperes caure i acabar. Però la caiguda no acaba mai, mai. Mires amunt i ja no veus ni l'entrada del pou, ni gota de llum, ni gota d'aire, ni gota d'aigua ni salada ni dolça.
Per què sempre ho fas tot malament? Et
preguntes. Ni tan sols saps morir? No pots ni acabar amb la teva vida?
Demanaries ajuda, però cada cop que ho fas t'endús algú al fons del pou,
l'arrossegues i l'apartes de la teva vida, de la seva, de la de tots. El pou
ara és solitari, obscur, enganyós.
A qui menteixes? A qui enganyes? A qui fas
mal? Si al teu voltant es creessin mil miralls, tots ells enfocant-te a tu, et
veuries reflectit fins a l'infinit. Tu, només tu; com sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada