A les faules parlen els animals. Sota els pins criden els salvatges. Pronunciar t’estimo era regalar-li la vida sencera. Dubtava sempre si descobrir-se i mostrar-se tan fràgil, però ho feia. Ella no podia evitar-ho: A cent vint per hora o amb el fre de mà posat; ho feia quan se’l mirava amb aquells ulls que es guardava sempre per ella mateixa.
Aviat serà fosc i ningú no haurà menjat. Les feres s’esperen l’una a l’altra, tenen ganes de mossegar-se, d’embrutar-se, de sentir-se vives i estimades. Però Cronos no els dona el present esperat. Al déu del temps li agrada veure-les retorçar-se de dolor en l’espera. Confia en l’arena suspesa, la que no cau, la que provoca el suïcidi i la mort, la que fa caure en la desesperació i l’abandonament. És l’eterna lluita entre el temps i l’amor; entre les Hores i Afrodita. Elles tres poden encerclar-la i ofegar-la; ella sola pot plorar fins a negar-les.
I aquí, assegut, mirant com juguen els Déus amb els animals; les cordes de Rodríguez m’impulsen a odiar-me en la profunditat de l’hivern etern que viu en mi. Seran volves de neu les que relliscaran parpelles avall. Seran glaçons de llàgrimes els que crearan un tel de tu en els meus ulls. Serà la infinita fredor la que m’espera si em dius adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada