Relat de camí

Quan agafes el camí, una petita pujada condueix entre els camps de blat ja segats i de color trist; amb pocs arbres que decoren un paisatge sòrdid i molt àrid. Fa tot just uns mesos tot era de color verd, la vida hi era present amb un dels tons més primaverals. Ara, el sol ho ha mudat a grocs i marrons.

Corba rere corba, les dreceres pugen per sobre del turó. El camí que porta al poble amaga algunes cases, amaga algunes figueres, amaga històries que han passat i que seguiran passant. Buscar aquí una ombra és gairebé tan difícil com trobar les guineus que surten de nit esperant els petits ratolins, que no s'atreveixen a campar ni a escampar les seves vides a prop dels humans.

Els animals salvatges, aquells que fugen dels que no ho són, veuen grans extensions de terreny que adquireixen el seu horitzó vertical a través dels molins gegantins, que giren i giren quan toca el vent ferotge que crida el foc i que vol endur-s'ho tot. Els camps que encara no han estat llaurats es preparen per rebre l'espurna. Els que ja ho estan salven els humans, salven la civilització d'aquell vermell rogenc que tanta por els fa. Mentrestant, en el camí, segueix una vegada i una altra, un camp rere l'altre; un petit turonet, un petit arbret, no hi ha massa vida perquè el bosc queda llunyà a dalt de la muntanya, on s'acaba el pla. Però aquí dins, al pla, la carretera és sinuosa i només els destorba l'horitzó que es veu per aquests frondosos i solitaris arbres, que s'atreveixen a visitar els encreuaments on algun dia es deurien trobar dues persones, dues ànimes. No sabem si viatjant amb carro o a peu, amb cotxe o amb bicicleta, però aquí buscaven on poder estar lluny de tothom i retrobar-se com si fossin dues imatges d'un mirall. A la dreta, el blat; a l'esquerra, el blat. A la dreta, ell; a l'esquerra, ella. Els esbarzers els alerten. El Tossal rodó els espera. Darrere seu no saben quin camí escollir i segueixen recte, sense mirar enrere, sense mirar als costats. Proven d'escapar al destí dibuixat als camps segats.

Se senten les aspes dels molins, que ressonen com si fossin els sons de la mort. Tots dos s'espanten, busquen on amagar-se, com fan els ratolins i les guineus. Però no troben cap lloc on ocultar-se d'aquests grans ganivets que giren i giren en honor dels vents, cridant a Èol, cridant i exhalant tota la desesperació dels qui han sucumbit als desastres humans i han volgut perdre's pel mig dels camps, pel mig dels revolts on ara, a poc a poc, sorgeixen els pins i aquestes pinyes tan dures que, quan les trepitgen descalços, nusos, es fan mal als peus, es fan mal al cor. És la penitència que han de seguir fins arribar allà on esperen trobar l'alt campanar, que un dia va perdre un merlet, qui sap si pel senyal enviat pels de més a dalt, alertant-los del perill de jugar a un joc que no havien de jugar. El joc del trill, que mentre selecciona uns i n'aparta uns altres, els deixa recolzats a la paret, al mur que hi ha a prop del poble. Aconsegueixen tots dos, sense roba, només amb les mans agafades, arribar a la part més alta, a prop del cementiri. Aquí comença la història on s'acaba tot.

Relat de campanes

Recordo aquell disc de gran dimensions, negre, donant voltes sobre si mateix, amb l’agulla resseguint el camí que li marcaven... i les campanades sonant. No és qüestió de debat si la cançó que venia després té res a veure amb el sentiment que el Miquel percep en aquests instants; però sí és rellevant aquell so constant de campanes. El mateix fil musical que ressonava per tot el poble el dia en què vam enterrar el meu avi. Era un dia fred, anàvem abrigats, i l’església es va omplir de gom a gom. Cada un dels aldeans ens va donar el condol personalment. La cua no s’acabava mai. Era una sensació tan horrible com pesada. La mateixa que el Miquel sent en aquests instants.

Té el telèfon a tocar de la mà, tot el dia que el mira. Espera la trucada final. No és pas la de Déu, ni la de Sant Pere, és la que li faran des de l’hospital. No té força per aguantar més. No ha nascut per ser un heroi, vol que tot acabi d’una vegada. Porta massa temps veient com el seu ésser estimat ha davallat físicament a un estadi gairebé vegetal. És encara ell o només és un cos inanimat? El va a veure cada dia. Li parla, tot i que sap que no el sent. Després, a casa, tot sol, o a la feina, envoltat d’estranys, pensa en quina sortida desitja. Li remou l’estómac de pensar que aquell final anhelat és el que sempre havia repudiat. Que vingui la foscor, el buit, la falç i la Santa Creu. 
Que s’acabi tot plegat, que em truquin, pensa durant tot el dia. És una espera lenta, tan lenta com el pas entre campana i campana, que continua sonant dins del seu cap, recordant-li que aviat s’acabarà tot, però que mentrestant ell és, contra tot pronòstic, qui deleix amb tota la força que arribi, per sempre més, la mort.