Relat d'Odile

Havia escoltat la cançó de la papallona quan… Calla, beu, seu. No, no. Sí, Sí. La raó de les matemàtiques rau en saber si són reals o no els números. Ell diu que no. Per què ho diu? Qui es creu? Som molts els que sortirem al carrer, els que protestarem! Fumarem marihuana, esnifarem cola i ens tirarem per la vorera mentre passegin els gossos. Bordaran, ho sé. Haurem de sortir corrents. Volant. Volarem com papallones. Serem papallones. Ens convertirem en cucs… vull dir, ens arrossegarem com cucs. Serem Cucs. Ens convertirem en papallones. Volarem! Alt! No volen alt les papallones. Moren aviat. Tenen una vida molt curta. Però plena de colors. Els colors de la papallona els veuen els altres. I si passen per un mirall? Es veuen? Poden les papallones veure les seves ales acolorides? Tenen el gaudi del cromatisme produït pel seu aleteig? I si plou? El mirall estarà brut. Tant si és brut com trencat… si plou no podrem volar. Les papallones no volen si plou? Qui ho diu això? Els Ramones. Els Ramones? En quina cançó? No ho sé, però diria que ho diuen. I si no ho diuen, per què t’ho inventes? No és una invenció, és la meva vida, és la meva imaginació. Jo controlo el meu camí. Tu el teu. Sí, però si tu dius una cosa bé hauré de pensar el mateix jo, oi? Per què? No tens la teva personalitat? Sí, clar. Massa que en tinc. Massa? De massa no se’n té. O se’n té o no se’n té. Recordes aquella cançó? Ei, nena, vull ser el teu xicot… Les guitarres ressonant a través d’una bateria potent i constant. No m’agraden els Ramones. Ja ho saps. Sí, t’agraden. T’he vist ballant molts cops els Ramones. I jo t’he vist a tu fent equacions i no t’agraden les matemàtiques. Odio les mates. Veus? És el que et dic. Però el que tu dius no té cap sentit. Una cosa és fer una equació i l’altra ballar. Per què és diferent ballar de sumar? Quan balles produeixes combinacions numèriques. L’espai és ple de números. Tot el que fem té una conseqüència que es pot representar… Calla! Odio les matemàtiques. Callo, odio quan et poses així. No t’hi posis tu. Jo? Si ets tu. Qui ets tu?

I don’t care, he don’t care…

Relat de cap d'any

Pots mesurar l'alcohol de dins de les ampolles, o la graduació, o la quantitat, o el que vulguis. Pots mirar amb ulls de cec i girar la vista davant de tot el que passi o creure en no-res i continuar caminant. Pots demanar-li als veïns que et portin la sal, que deixin de cridar o que vinguin a cuidar-te la dona mentre visites el club nocturn. Pots sentir-te brut i netejar-te sota la creu de l'església del barri, sigui la més gran o la més petita.

Però res, res de tot el que puguis imaginar, podrà tornar a situar-se allà on ho vas tenir ara ja fa tants anys. Quan podies caminar, respirar, gaudir i riure amb gent que ni coneixies, ni parlaves, ni reies, ni veies al teu costat. Tan sols te'ls imaginaves, els dibuixaves i els escrivies en una llibreta de petites dimensions, on cada frase quedava entretallada. Semblava un compàs de jazz, però era pura geometria, no hi caben mai dos versos en cinc centímetres poc calculats.

I quan hi penses caus a terra, sense recordar si el terra es mou o ja està aturat, perquè has begut tant que tot el que s'acostuma a moure a vegades s'atura per donar-te més pel sac. Són els herois d'Hiroshima, els mateixos que van bombardejar fins a matar-los a tots. Són els assassins que venen armes i tot el que no es pot dir. Són els que van creuar aquell desert sense caminar, sense nedar, sense baixar pels barrancs més bruts de tot el camí que han de fer els mísers perduts.

Recordem, plegats, units, amb les mans agafades com si fóssim un únic ball. L'últim ball de la nit. Els àngels amb els que mai havíem cregut han vingut per posar-nos contents abans de dormir, plàcidament fins l'eternitat. Són igual que nosaltres, però ni odien ni estimen, per això sabem que no són humans. Porten aquelles tristes ales que tant agraden els nens, aquelles que amb els anys llueixen un gris gastat que no s'esborra ni amb lleixiu.

Ballem, ballem fins que la veu esquinçada d'aquell trist pensador ens deixi de turmentar. Els nostres petons no seran com les abraçades sinceres que manquen en aquesta sala prèvia al túnel de fosca nit. No ho seran ni ara ni mai. Ni quan aquelles veus angelicals taral·legin la tornada infernal que es van inventar per seduir els humans que morien per tu i per mi.

Relat de polirítmies

Tres dos i... i tornes. Un cop i un altre, ara amunt, ara avall. Ho tens. Ho esborres. Vinga, que ja ve. Ho tens. Aquell got, fred per fora, calent per dins, els vidres entelats i la calefacció a tot drap. Et tremolen les mans i no tens fred, no, no en tens gens ni mica. Només és aquella sensació pàl·lida, trista, que et retorna al bar on la vas conèixer, allà al costat de l'institut. Tu portaves aquella jaqueta absurda i bruta, que creies que et feia volar; era una estúpida sensació. Però et feia tan gran que no paraves de créixer i créixer, i t'asseies a aquell racó del bar, enmig de tota aquella gent estúpida, que parlava de coses d'homes grans, avorrides, grises. No creies en una vida com aquella, no la volies suportar. I ella venia, entrava per la porta i la saludaves, mig rient, mig tremolant. Les cames et ballaven, però no era el ritme de la música que sonava. I quan defallies, quan retornaves la vista al terra, prenies consciència del que feies, aleshores sortia el teu gran home, aquell que el compàs impulsava lletra a lletra. Li feies un gest i demanaves que s’assentés al teu costat. Treies un paper i bromejaves, ho feies tan bé que no te n'adonaves, ni ara no ho faries, aquella horrible sensació d'estar perdent i de tornar a començar.

I cremes aquella foto que ja fa temps vas perdre en el trasllat. Mires per la finestra i no veus cap dels records que vas esborrar. Lluny, al fons del carrer on jugaves a ser gran, ara dormen els teus somnis de joventut, sense aquell doble compàs que et portava a la glòria cada nit, quan tancaves els ulls i somniaves en ser algú especial.

Fa tant de temps que en Franky va marxar que ja no se senten aquelles sirenes ruïnoses de la policia quan ens perseguien pels afores de la ciutat, però tampoc se senten els teus plors, ni els teus riures; quan ballàvem sense llums, sense música, agafats  a aquelles faroles mig destrossades, que no serien capaces d’il·luminar ni un ionqui del carrer obscur.

Parades de bus buides, nits d'escapada mortal, se senten els sons de les navalles que tallen més que les venes per on flueix la nostra sang. Torna, algun dia torna, si us plau, ell ho vol, vol sentir aquella veu tímida que creixia a mesura que passava la nit.

Got rere got, les estrelles queien i tornaves a veure els àngels moribunds que demanaven per la rutina celestial, ells hi creien, ells no ho temien, ells estaven contents. Però tu, mories per continuar somniant, per seguir vivint, tant a la corda fluixa com aquelles falses llàgrimes que li vas dedicar.

I el got fred ja no és calent per dins, ni gelat per fora, és tebi, com la vida de qui no té carn sota de la pell, de qui no té sang dins de les venes, de qui no té cor dessota del pit, de qui no espera ser algú entre tants fantasmes solitaris, plens de vida i companyia.