Relat de res

Dalt del turó, hi ha gent.

Sota del turó, hi mor tothom.

 

Qui és egoista? Qui no ho és?

De tant mirar-se al mirall, ningú s'hi veu.

Qui tot ho vol, tot ho perd.

No queda res.

Relat del iogurt

Treu la tapa del iogurt. Li cau a terra; la tapa, no el iogurt. Recull la tapa i, sense voler, n’aboca una mica a terra; ara sí, de iogurt. Estic tornant a casa, què fas? Ja tornes a preguntar. Per què vols el iogurt si se’t caurà tot a terra? Deixa de preguntar-te què fas, deixa de mirar per què ho fas malbé tot. A un minut d’aquí tu seguiràs tan lluny com abans. Fa fred, poses la calefacció. No hi ha llar de foc. Cremaria els llibres, no em serveixen de res. Fan companyia. Sí, però m’agrada estar sol. Sol és la meva nova paraula ara que he gastat tota companyia. No és ben vist que a algú li agradi mirar-se al mirall i no veure-hi ningú més. Hi ha miralls que es trenquen quan hi dibuixen gent en companyia. Gent. Gent és tot allò que ens envolta i ens sobra. Dona’m una altra oportunitat, dona’m l’última i sonarà per sempre més aquella cançó que no va arribar a sonar mai. Si no ha sonat mai aquesta banda, per què vols que toquin els seus músics? Si no saps cap de les seves cançons potser és perquè no han escrit mai les lletres. A cada paraula teva es transmuten les lletres per complicar la vida. Dones voltes amunt i avall i no aconsegueixes mai sortir del complicat cercle que et muntes cada dia. M’espero que et vesteixis i em tornes a preguntar si ens veiem. D’acord. Ens veurem més enllà del que les finestres puguin ensenyar. No vull companyia, però tu en necessites una i, si no és la meva, serà una altra. Les persones tenen músculs movent el cul pels altres; però l’objectiu final només és el seu.

Relat a Coleridge

Era migdia, 

entre crits de nens de la ciutat

molt lluny de la badia,

ell i jo encaràvem la soledat.

Mira per la finestra,

estigues ben atent,

de tots els caps que veus,

només un l’has de fer batent.

Passaven els cotxes lentament,

clàxons i improperis,

més propis de la gent

retinguda en captiveris.

No distreguis la teva ment,

ara sortirà un colom

o un albatros abrivadament.

Dispara-li segur el teu plom.

Pensa en tu; les llàgrimes teves,

la boca trencada

i les alegries seves.

No és l’ocell, és la vida afusellada.

El vell mariner ens escolta,

han passat més de mil anys

i encara se’n coneix la revolta.

És ell i els seus afanys.

Relat de l'ignorat

-A vegades em pregunto: i per què m’ignora la gent?

-No t’ignoren, simplement és que no vals la pena.

Relat de Sant Antoni I

Si algú vol menjar bé, al barri de Sant Antoni, i a bon preu, cal que passi per l'Antic Magatzem. Cuina casolana amb menús de migdia que deixen la panxa més plena del que un s'espera en entrar per la porta.

Les parets plenes de retrats dibuixen el pas del temps, en una amalgama tan variada que inclou des de futbolistes a cantants de segona i de primera fila. Tot i que a vegades, un troba a faltar la foto de la tieta Enriqueta, lluint un gran cigar i saludant al fotògraf mentre pensa en l'home que s'endurà al llit.

Les portes que separen el menjador de la cuina tenen dues finestretes circulars que recorden els ulls de la mestressa; petits, rodonets, curiosos. El cert és que un no sap si estan fetes perquè els cambrers es puguin veure els uns als altres a l'entrar i sortir, o si les van crear per intimidar al comensal; que ha de menjar intentant no mirar-les fixament.

Així se sent el Robert, intimidat. Ell ha vingut a menjar amb un company seu, el Pau; els dos són comercials d'una empresa tecnològica i els hi ha tocat aquesta zona de la ciutat, la fan encantats, saben que el que es viu en aquell barri no es viu enlloc. I és q la densitat de tarats per metre quadrat és, a Sant Antoni, més alta que en qualsevol altre part de la ciutat.

A la taula del costat una parella no es deixen anar les mans ni per menjar. La situació incomodaria a qualsevol. No és molt pràctic haver de menjar amb una sola mà; però ells es miren amb una cara d'enamorats que justifica qualsevol estupidesa.

De cop i volta se senten crits, dos homes es barallen davant de la porta de l'establiment. Pel que es pot entendre, discuteixen per una rosa que s'estiren l'un de l'altre. La mestressa calma els comensals amb comentaris agradables, surt al carrer i els hi regala una planta de plàstic a tots dos. Se'n van contents i ella torna a entrar, amb tota serenitat, per tornar a consultar als clients si necessiten res més. La vida a la ciutat ha començat.

Relat de l'Univers

Els llums s'apaguen. Els policies surten a recórrer a la ciutat. L'alcalde no s'atreveix a dir res per la televisió. L'estat caòtic de circulació esdevé una banda sonora de clàxons. La gent aviat crida, s'insulta. Alguns es peguen.

Benvinguts a la ciutat. Exclama un benziner mentre admira dos homes donat-se cops de puny. Benvolguts animals, benvinguts a la selva, li respon el secretari. 

Els llums s'apaguen. I mentre tothom està submís en un estat de desesperació. A dalt de tot, el negre s'apodera de la situació. Has tret mai un tiquet cap a la lluna? Només cal mirar-la, desvestir-se i emprendre un viatge trepidant. A dalt, passada l'estratosfera, els llums no es poden apagar. Allà dalt, més enllà del que els homes mai poden arribar, les estrelles guien els petits prínceps que somnien quan són grans.

El grum demana a quina estació lunar volen anar. Els dos responen mirant-se, parlant d'afers que res tenen a veure. El grum es cansa d'escoltar-los, engega la nau espacial i s'acomiada d'ells. Que tingueu sort, allà dalt tot és diferent. Els hi diu mentre tanca la porta. Aquella porta els separa el món real -el terrenal- de l'imaginari -l'estratosfèric-.

Els llums s'apaguen a la gran ciutat, una nau navega per l'Univers. No els cal benzina, no els cal cap tipus de combustió artificial. Només hores i hores de conversa eterna. Parlen i parlen fins que es besen. Es besen i es besen fins que s'estiren. Estiren i estiren fins que criden. Criden i criden fins que s'aturen. Un cop aturats, nus, abraçats, sense res més que allò que s'han donat. Observen a través de la finestra de la nau. Al fons, la terra, entremig, milers i milers d'estrelles. Han abandonat el seu planeta; ho han fet sense preguntar-se res, només deixant-se de la mà de la sort.