Relat de Nadal

A Barcelona, hi ha tot de coloms morts pel carrer. De matí, algú les ha tret del museu. Aquest desconegut portava un ou, un ou cru, a la mà esquerra. En xuclava l’interior amb una canyeta, fent un sorollet especial. Sí, pel so semblava un vals japonès. Només ell sabia si ho és.

Tinc molta por, tinc por dels coloms i de l’home de l’ou; diu una nena mentre escura el cap d’un escarabat. No tinguis por, petitona, són temps de festes, i ningú no gosarà menjar-se la cama que no em vaig menjar jo; li contesta la seva mare. 

Les llavors no han germinat, no ha crescut aquella planta que vam plantar amb tant d’afecte. No hi ha tresors ja dins d’una terra podrida. No hi ha missatges al mòbil que vas destrossar. No hi ha més insults creuats. No hi ha més menyspreu tronat. Perquè el vent s’ha endut tot allò que vam voler. A vegades els humans som diamants, durs i afilats, que parteixen el cor i el deixen podrir al mig de l’asfalt. Sovint el cor s’allunya de les pedres precioses. S’allunya tant que resta sobre el quitrà a mig matí, al costat d’aus defallides, endurides, mortes.

Relat de Cavafis

Els fets que ara reproduiré venen d’una història antiga, gairebé tan antiga com la biblioteca alexandrina.

Jo acabava de follar dins d’un cotxe de dimensions reduïdes. Ben bé deuríem haver estat tres quarts d’hora jugant a fer-nos mal a base d’una orgia més sentimental que no pas racional. Els seients havien acabat tan xops que la biblioteca s’hauria salvat del famós - i dubtós- incendi que la va destruir. Havia de fer temps mentre esperava la posta de sol i, per desgràcia dels allí presents, vaig abandonar la primera idea que em va passar pel cap: masturbar-me a la vorera mirant com apareixia la guàrdia urbana i m'hostiava sense preocupar-se pel meu membre erecte.

Un cop abandonada aquesta primera intenció, vaig entrar a la biblioteca -la del meu barri-a buscar un llibre de Cavafis, un qualsevol. M'importava tan poc el títol que podria haver-lo triat a cegues. I així ho vaig fer. Vaig estendre la mà per sobre de la "C" i vaig tirar tots els llibres d'allà a terra. El primer que trobés seria l'escollit. Naturalment el bibliotecari es va aixecar de la cadira -on tot el dia hi seia- i va venir corrents. Sense haver vist res es va creure amb el dret de renyar-me. Naturalment li vaig dir que la culpa no era meva, sinó del prestatge, que estava mal collat. Mentre ell mirava els cargols, vaig aprofitar per sortir corrents d’allà, però havent enregistrat abans l’adquisició del llibre en una màquina dispensadora. 

Val a dir que ni tan sols me'l vaig llegir, la meva idea consistia en anar al lavabo de la biblioteca i descarregar tot el que havia menjat aquell dia; ja que no estava molt bé del ventre i necessitava evacuar-ho tot. Però, com és fàcil de suposar, aquesta jugada no la vaig poder realitzar.

En sortir de la biblioteca ja era fosc, així que jo havia acomplert el meu objectiu. Ara ja podia posar-me a dormir i esperar que es fes de dia lluny d'aquell lloc on jauria. Ah, que no he dit on vaig anar a joc. Doncs a la meva habitació del meu pis del meu carrer, en aquell mateix barri, el meu barri.

No esperava però que tot succeís com us diré, amb una ombra dormint al meu costat, prement el meu coll amb força. Deuria ser la fase REM, o què sé jo. Deuria ser un somni molt real, perquè la recordo cridant-me a l'orella: “si no seràs ric, seràs home mort”. Aquelles paraules haurien espantat a qualsevol persona, però ja m’ho deia el meu pare: “no seràs mai persona”. Encara que, potser sí, potser sí que em vaig espantar una mica. Sobretot quan aquella ombra va desaparèixer i em vaig tornar a quedar sol a la meva habitació. Sempre dormia amb la persiana oberta, fet que provocava l’entrada d’una llum càlida i tènue que em relaxava. Més aquella nit la llum va crear-me una sensació totalment contrària.

Por, esgarrifança. Tenia la pell de gallina i em sentia indefens. Just quan l’ombra m’havia abandonat tot un conjunt de sensacions ben rares s’apoderaven de mi per crear-me un malestar general.

Encara no sé com vaig poder, però els meus ulls -cansats de mantenir-se oberts buscant l’ombra maleïda- es van cloure i altre cop vaig dormir profundament. Pel matí no hi havia rastre de tot el que havia passat i, naturalment, vaig pensar que es tractava d’un somni. Però aquell somni -o fet real- es va anar repetint durant tots els dies d’aquell mes. Jo cada cop dormia menys. Em col·locava al llit esperant el moment en què, un cop entraria en la primera fase de la son, l’ombra es posaria al meu costat per escanyar-me ben fort. El cansament era tan gran pel matí que sovint no em despertava quan sonava el despertador. O marxava de casa vestit en pijama. Pocs cops recordava dutxar-me, i encara menys afaitar-me. El meu aspecte físic es va anar deteriorant tant que em van acomiadar de la feina.

Sense feina i sense forces la meva vida va caure en un espiral huracanat. Vaig descuidar encara més els hàbits higiènics i la meva figura es va anar deformant. No em vestia, no em dutxava, no menjava; només esperava la nit i aquell moment insofrible que m’agafava per sorpresa -per molt que jo ja sabia que passaria-. L’únic color dins de la meva ment era el negre de l’ombra. L’únic to de la meva pell sortia de la foscor de l’ombra. L’únic matís de les meves mans s’adquiria amb l’obscur de l’ombra.

L’únic nom pel qual em reconeixia en mirar-me al mirall era L’ombra.

Relat de la Torbada

Una plujosa nit, allà cap el 1735, una mare va abandonar els seus fills per sortir a caçar...

Maria la Torbada li deien.
Li deien quan la veien,
li deien quan la sentien
arribar amb la mà traïdora
penjant del coll com tota una Senyora.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

No era joiera, no,
orfebreria natural feia;
una artista sobirana
capaç de decorar els seus vestits
amb joiells colgats dels cabells;
a vegades amb ulls curiosos,
tal volta amb dents massa valentes,
sovint amb nassos tafaners.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

Els nens ploraven de gana,
faltava menjar a taula
i ella sabia on trobar-lo:
Quatre tombs pel bar del Tom
i una fera controlada.
L’habitació de dalt tremolava,
tota la gentada esfereïa;
no era un cavall cavalcant
desbocat sobre la boca
de l’home decapitat.

La seva roba esparracada
provocava riure de dia,
de nit feia plorar la mainada.

Quatre cents vint segons necessitava
fins que el mascle gemegava fins al fons.
Després baixava carregada
amb la maleta vessada.
Regalimava sang al seu pas
regalimava el cap del seu amant penjat
mentre escurava les dents
de la pell del membre devorat.

Relat de por

Crec que sento un soroll. Ho dubto. Perquè jo no sóc el protagonista. Però m'imagino que ho sóc mentre demano a algú que escrigui una història per mi. Un relat que faci por. Que creï angoixa i que posi els pels de punta, la pell de gallina, els mugrons erectes. Perquè els mugrons, d'homes i dones, poden passar a un estat d'erecció; com el penis o el clítoris. Tot i que si l'entrecuix és molt pelut, llarg com els cabells de Jesús a dalt de la creu, poc es veu l'estat d'excitació, tant d'ell com d'ella. Però cercant, amb cura mes sense lupa, es pot trobar el que es busca. I quan es troba, hom es posa content. Variarà l'alegria segons si és gran o petit el membre trobat. Si està formós o deprimit. Perquè l'estat d'ànim influeix molt en nosaltres. Els éssers humans ara som a dalt, ara som avall. Així com passa a les muntanyes russes, aquelles en les que et desplaces amb un carro, que no és el de la compra, però ho sembla, a tota velocitat per unes pendents que fan por, molta por, molta més por que aquest relat.

Relat de bruna

Sota dos pins de Sant Vicenç,

allà on la brisa acompanya el plor,

més a dalt del que s’espera arribar,

hi floreix una bruna flor. 

Plora ella quan no la reguen, 

riu si l’acaricien

amb dits tendres i històries seves

no ho vol; si vol, quan la besen. 

La natura és bella

com ella a l’ombra de la posta de sol, 

tots dos agafats de la terra i del dol.

A ras, a tocar de pedra,

es clavaran els rocs.

Canta-ho altre cop

fins que et tingui a prop,

com aquelles nits

tu i jo adormits

sense més que la teva pell

cosida a la meva com anell

clavat en els dits esgarrapant

esquena, pit i llom sagnant.

Els meus ulls no veuen més que murs

on hauria d’haver-hi sentiments purs,

qui sap si ja podrits

com els homes envilits

que no confien ni volen creure

quan creure es un deure,

no un capritx de déus

benestants que juguen en feus

dominats per la por.

La por. La nostra por.

Torbament i misèria

de manca de valentia

i confiança sense garantia.

La teva veu s’apaga al baixar,

suplica,

demana,

implora,

prega no arribar al sot

ni al camí tort

que ens allunya més l’un de l’altre

i del nostre astre.

Relat de TS

T.S remou els pètals del temps:

el vol pren embranzida a través 

de la fugida del passat i del present.

-Dóna’m esperança amb una veu teva!

-Dóna’m la teva veu i jo tindré esperança.

Sota el llençol humit s’amaguen ara

les teves cordes que et lliguen,

les teves cordes que et parlen. 

No les trenquis, el temor et reclama

paraula a paraula, el pànic i la basarda.

Sol·liloqui de qui camina pel turó

de baixada com si fos pujada.

Diàleg amb tu, quan ets amb mi,

dins meu i sense nosaltres.

Negaré aquestes converses en públic,

les repetiré en privat, en cercles, en bucles infinits,

en espirals eternes que baixen a l’infern

i pugen en rotllana fins el cel.

Període de silencis en un estat estratosfèric,

més lluny no puc viatjar de mi mateix.

-Retorna amb mi, tota calma serà benvinguda.

-Benvinguda serà la teva calma sense retorn.

Sota l’escalfor de la terra, 

humida i curulla de fulla morta,

esperen els cristians ascendir al paradís.

Dins d’una caixa de vidre esquinçat,

pedaç de sucre mutilat,

espero que em parlis de la glòria que has vist.

Relat del rector

Amb la punta de la llengua netejava

l’ardor de l’obscura por atzabeja,

a qui el cel més clar enveja

en un tren que llueix un jorn que no s’acaba.

La nou amunt i avall em descobria

al coll, que de l’amor se’n fa mort

i com la falç colpeja son honor,

mirada trista i llavis de qui em dolia.

Tres seients enllà mirava

l’agre combat que amb extrema violència

la parella esperava.

L’ànima atribolada m’enfonsava

i, temerós d’alguna desgràcia,

atent a l’esdeveniment m’estava.

Relat de set

Feia tantes nits que no dormia que no recordava ni com es deia ni a on volia viure. Era el pas del temps el que més l’oprimia amb força cap a la taula. Les mans, com si estiguessin clavades amb cargols i rosca d’acer. El cap, com si suportés el pes d’un barret de seixanta quilos. Els ulls, com si li haguessin arrencat per entregar-los a Antígona, que se’l mira amb el llastimós gest de qui ha viatjat en el temps per veure un futur més trist.

Cau la pedregada més forta, cau. Exploten les pedres... el gel. El contacte és tan fort com un repicar de campanes dins de la torre principal. El capellà cada cop està més boig. És difícil no creure en Déu després d’aguantar, tantes vegades, els decibels pujats de to que reboten com ones d’àudio convertint-se en aigua sortint per les orelles.

Ja és de nit, no pot dormir. S’estira altre cop sobre la barra de bar de la seva cuina. No aconsegueix veure els somnis que se li ha endut Morfeu, rient, somrient, burlant-se d'ell mentre li arrencava un a un i els feia lliscar pels forats del nas. S’alça i es prepara un daiquiri. No té set. Se’l tira per sobre. Ja té excusa per anar a la dutxa. Hi entra vestit. En surt nu.

Pentinat, amb les dents raspallades i les pestanyes ben netes, agafa un llibre de poemes que reposa a la seva tauleta de nit. Llegeix, anota frases als marges. S’adorm. Es desvetlla. Llegeix. Confon el que llegeix amb el que passa a la seva cambra. Veu la sang del seu poble cridar per cada una de les cantonades de la seva habitació. Sent l’odi dels repudiats per una societat podrida i desencisada. Vol parar de llegir, de somniar, de dormir. Però no sap quina de les tres coses fa.

Dins seu succeeix allò que esdevé fora de les seves gruixudes parets. És al carrer, és allà on el necessiten. 

Relat d'enfurismat

Parlava el blat de nit i de dia,

com xerren les onades amb

el mar enfurismat.

No ho feia quan no hi eres,

ni quan faltaves,

ni quan t’esperàvem,

ni quan vas marxar.

Cantava la pluja sota un cel

que recordava la foscor d’aquell

moment en què no vas tornar.

La melodia era trista, era vaga,

era d’un sentiment allunyat,

com el té l’au que diu adéu

als seus germans mentre

ascendeix fins a tocar els núvols

radioactius de la ciutat perduda.

Els somriures dels nens es desdibuixaven

entre llapis trencats sobre paper mullat.

Les ganyotes dels adults es cremaven

dins d’ampolles plenes de forats.

Algú havia de sortir ferit,

no de bala,

no de punxa,

no d’un cop de peu roent,

ni d’una manotada amb els dits plens de sang.

Simplement un cor esmicolat,

trencat i esbiaixat,

endut fins a la fossa dels afores

de la ciutat de la por.

Un cor sense batec ni sospir,

ni ànima ni esperança,

grinyolant i gemegant

com ho fan els humans i els animals,

quan se senten temorosos de perdre la vida
per culpa d’una llàgrima estimada.

Relat de tempesta

Entre músiques desconegudes, un cos volant per sobre de les muntanyes, travessant tot el país per buscar els seus orígens. Tempesta amb pluja, vent i, fins i tot, neu. La nit arriba i ell troba un bosc on refugiar-se. Sense llum, sense ni una ànima més veritable que la seva.

És un home com tu, com jo, com tots nosaltres. Ha volat confonent els seus somnis. Ha fugit en un intent errat, no conscient, de trobar solucions a problemes tan quotidians com els que pot tenir el veí de dalt, o el de baix.

Sembla tan proper, pareix tan dèbil. Tremola de fred. Es protegeix com pot de l’aigua que rellisca per les branques dels pins gegants. Assegut, amb els braços s’agafa les cames, es col·loca el cap entre els genolls i... tanca els ulls. No espera que passi res de nou. Té tanta por del que li pugui passar que la seva maleïda situació li sembla glòria. Seguirà amb el cul mullat, l’esquena xopa i el cor encongit, mentre pensi com va arribar aquí:

“No me satisfacía nada de lo que hacía,

no deseaba nada de lo que esperaba;

entre sollozos y pequeños desvanecimientos

la vida contaba su paso sin pedirme permiso.

Fue una espera de tan largo presagio 

que, mientras escribía mi fúnebre pensamiento,

vi al hombre que no fui, que no quise, 

que entre aplausos mundanos

se alejaba de ese extraño camino

que el agua inundaba.

Dejó la vida de ser un juego, cuando supimos el final”.

Relat de cap d'any

Pots mesurar l'alcohol de dins de les ampolles, o la graduació, o la quantitat, o el que vulguis. Pots mirar amb ulls de cec i girar la vista davant de tot el que passi o creure en no-res i continuar caminant. Pots demanar-li als veïns que et portin la sal, que deixin de cridar o que vinguin a cuidar-te la dona mentre visites el club nocturn. Pots sentir-te brut i netejar-te sota la creu de l'església del barri, sigui la més gran o la més petita.

Però res, res de tot el que puguis imaginar, podrà tornar a situar-se allà on ho vas tenir ara ja fa tants anys. Quan podies caminar, respirar, gaudir i riure amb gent que ni coneixies, ni parlaves, ni reies, ni veies al teu costat. Tan sols te'ls imaginaves, els dibuixaves i els escrivies en una llibreta de petites dimensions, on cada frase quedava entretallada. Semblava un compàs de jazz, però era pura geometria, no hi caben mai dos versos en cinc centímetres poc calculats.

I quan hi penses caus a terra, sense recordar si el terra es mou o ja està aturat, perquè has begut tant que tot el que s'acostuma a moure a vegades s'atura per donar-te més pel sac. Són els herois d'Hiroshima, els mateixos que van bombardejar fins a matar-los a tots. Són els assassins que venen armes i tot el que no es pot dir. Són els que van creuar aquell desert sense caminar, sense nedar, sense baixar pels barrancs més bruts de tot el camí que han de fer els mísers perduts.

Recordem, plegats, units, amb les mans agafades com si fóssim un únic ball. L'últim ball de la nit. Els àngels amb els que mai havíem cregut han vingut per posar-nos contents abans de dormir, plàcidament fins l'eternitat. Són igual que nosaltres, però ni odien ni estimen, per això sabem que no són humans. Porten aquelles tristes ales que tant agraden els nens, aquelles que amb els anys llueixen un gris gastat que no s'esborra ni amb lleixiu.

Ballem, ballem fins que la veu esquinçada d'aquell trist pensador ens deixi de turmentar. Els nostres petons no seran com les abraçades sinceres que manquen en aquesta sala prèvia al túnel de fosca nit. No ho seran ni ara ni mai. Ni quan aquelles veus angelicals taral·legin la tornada infernal que es van inventar per seduir els humans que morien per tu i per mi.

Relat d'onades

Entre onades salvatges la barca rep els cops del destí. No saber cap a on caurà l’embarcació és, de ben segur, un dels maldecaps més importants que té el mariner. És conscient que la meitat dels seus esforços són inútils, i ben mirat l’altra meitat no ho són tan sols perquè li donen moral. Assabentar-se, però, de l’angoixosa veritat seria un cataclisme. Qui sap si, després desbrinar a on van parar tots els seus moviments forçats, voldria desfer-se dels rems i es tiraria de cap a l’aigua.

Els peixos se’l miren amb distància. A sota, el corrent és fort, però poc té a veure amb els rampells de l’oratge. Seria una opció tan vàlida com una altra, pensa un animal escamat que neda per sota el casc.

A mesura que un baixa i guanya profunditat, la foscor s’apodera de l’entorn. Veure-hi és una de les forces humanes més grans; això es pensen els humans. Per aquest motiu, metre sota metre, cap avall, les pors creixen exponencialment.

El pitjor no és no veure-hi, acaba reflexionant el mariner. És saber que fins aleshores no has pogut viure bé sense veure-hi clar.

Relat de pors

Té tanta por de morir, que no viu. Sembla que s'hagi declarat en vaga. No ha tret ni pancartes ni pamflets, però realitza totes les accions que es poden executar quan un està en contra de la vida o de la mort, tant és una cosa com l'altra. La negació d'ambdues circumstàncies penalitza la sensació fervent dels cossos fruint.

Desgastat fins a l'infinit. Aboleix els càrrecs vitals, com gaudir o patir. El cor se li fa petit, s'amaga dins d'un escut de cuir relligat i recosit. Impossible de penetrar, dins seu hi viu una eterna llàgrima de dol. No vol morir. No vol acabar amb tot. Però la negació absoluta el porta pel camí del tediós assossec.

Trencar, robar, mentir. Verbs que han desaparegut de la seva llengua. Els sons surten sense esperances, sense fe. Ho fan per pura rutina. Ho fan amb basarda. Por de ser autodestructius, de causar el propi mal, de provocar un desencadenament dels fets que acabi amb tempesta.

Li costa sortir del seu niu. En el fons, sempre hi és; allà, tancat. Ni que en surti, resta reclòs dins de la cova del temor; on compta lentament les hores que se li escapen de les mans.

Relat de dijous gras

Avui és dijous gras, segons el calendari que m'han obligat a acceptar. Els dijous són un bon dia, si tenim en compte que a l'endemà és divendres i, segons ens han imposat, els dies festius són dissabte i diumenge. 

Els dijous, però, em fan por. No és una por terrorífica, però sí una por lleugera. El pitjor del cas és que aquest estat poruc m'agrada. Sóc un ésser humà, no pas un animal -crec-. per això racionalitzo les coses i analitzo què és el que més em convé. Aleshores, quan tot està controlat... m'apropo a l'espai desconegut. Surto de la zona de confort i oloro els fruits prohibits. Dijous és quan totes les bones olors s'aproximen al meu nas sense que ningú ho pugui evitar. Algun dijous m'he tancat a l'armari, inclús amb clau! He intentat evitar tot desig impur, com Odisseu navegant entre les sirenes. Però cal reconèixer que d'altres dijous he assaltat, amb totes les armes, la cuina on bull la cassola.

No em sento culpable. Ni tampoc culpat. Em sento simplement com se sentiria un soldat caminant entre els boscos, a punt de sortir de la frondositat i encarar, per fi, el combat a la planúria del Comtat.

Aquesta nit serà dijous, si bé quan més divertit és el dijous és quan passa a ser divendres. Els límits sempre ens han atret; passar-los o no... Som humans o animals? Només sabem el que ens han imposat: avui és dijous!

Relat de terror

Asseguda a la taula de la feina, espera. El temps passa lentament, com succeeix terres enllà, dins de la gàbia del soldat jordà. No ve l'home encaputxat, ni tan sols l'home armat. Qui ve buscant la jove donzella que espera és el seu cap. Ja fa dies que li diu que vindrà. Ella ho sap. Roman quieta, movent només els peus. Té el record d'aquell home engarjolat. No pot escapar, no pot fugir. Ho intenta a la desesperada. Crida i agafa els barrots amb força. Ella no té garrots, ni presó.

La seva taula la priva de marxar. Ella no voldria fugir, però quan el veu venir se li passa pel cap. Intenta estar tranquil·la, no ha fet res dolent. No és cap soldat, no és cap guerrer, simplement una treballadora més amb qui el cap té ganes de parlar. Amb un to de veu greu, ell s'apropa amb calma. Porta un somriure d'orella a orella. Res té a veure amb aquells rostres tapats dels qui cremaven viu l'enemic. Es col·loca al seu costat amistosament, com tants d'altres cops.

Ella respira, agafa aire, treu aire. Intenta pensar que aquest cop no passarà res. Pensa què dir. Pensa què fer. Però de tant pensar ell ja té una mà a sobre d'ella. La seva veu imponent mostra la força del poder. No s'hi pot negar.

El soldat cau a terra, ple de flames. S'agenolla, però no busca cap Déu. Tan sols les cames li fallen abans d'abandonar per sempre el seu orgull.
La treballadora va per terra, plena de morats. S'agenolla, però no espera cap Déu. Tan sols es una altra fitxa més sota la voluntat de l'abús de poder.