dissabte, 24 de desembre de 2022

Relat de Nadal

A Barcelona, hi ha tot de coloms morts pel carrer. De matí, algú les ha tret del museu. Aquest desconegut portava un ou, un ou cru, a la mà esquerra. En xuclava l’interior amb una canyeta, fent un sorollet especial. Sí, pel so semblava un vals japonès. Només ell sabia si ho és.


Tinc molta por, tinc por dels coloms i de l’home de l’ou; diu una nena mentre escura el cap d’un escarabat. No tinguis por, petitona, són temps de festes, i ningú no gosarà menjar-se la cama que no em vaig menjar jo; li contesta la seva mare. 


Les llavors no han germinat, no ha crescut aquella planta que vam plantar amb tant d’afecte. No hi ha tresors ja dins d’una terra podrida. No hi ha missatges al mòbil que vas destrossar. No hi ha més insults creuats. No hi ha més menyspreu tronat. Perquè el vent s’ha endut tot allò que vam voler. A vegades els humans som diamants, durs i afilats, que parteixen el cor i el deixen podrir al mig de l’asfalt. Sovint el cor s’allunya de les pedres precioses. S’allunya tant que resta sobre el quitrà a mig matí, al costat d’aus defallides, endurides, mortes.