Relat de les onades

Per què no em dius on moren les onades?
Per què no em responen les veus de l’aire?
Per què no em dicteu el foc de la terra?

Quan tot s’acaba,
l’origen comença.
Quan tot comença,
el final s’aproxima.

Soc terra on s'inicia l'herba 

quan l'aigua xoca contra

i a favor

del teu cos i de la meva ànima.

Soc arena humida

sota l'aixopluc dels records

i l'oblit

que em turmenta.

Deixo de ser

en mirar el sol

sense escut ni barrera

només em queda dol.

Relat de la Sirena

El sol fugia per darrere les muntanyes i el mar quedava amb aquell color tan preciós que només saben veure els cors malenconiosos. Ell romania a la vora de l'aigua, assegut sobre les pedres, que es barrejaven amb una arena dura. Gairebé no hi havia onades, la mar era plana. Els peus se li remullaven.

Una sirena va sortir de l'aigua i va seure al seu costat. La sirena plorava i ell la volia consolar. -No pots consolar a qui has fet mal, és així; és norma divina- Va dir ella.

Ell va provar d'abraçar-la, però cada cop que ho intentava ella s'evaporava en forma de fum.

-És cert, no puc ajudar-te, no puc abraçar-te. Vaig poder fer-ho i no ho vaig fer. Deien els antics que l'home desgraciat no és el que té infortuni, sinó el que es busca i es crea el seu propi mal destí. Abans que tornis a l'aigua, abans que m'oblidis per sempre més. Petita sirena, deixa'm que et recordi el que va dir el Petit Príncep: "A la nit, miraràs les estrelles. La meva és massa petita perquè et pugui ensenyar on és. Val més així. Per tu la meva estrella serà una de les estrelles. Aleshores, t’agradarà mirar-te-les totes, les estrelles… totes seran amigues teves". Perquè el que t'he estimat, Sirena, no ho sap ningú en tot l'univers.

Relat de casualitats

Somnio tant que els somnis se’m trenquen. Aleshores el Buda es presenta i em dóna una rosa. El vent li treu unes fulles i em quedo només amb el calze.

Podries parlar, podries dir-me res, però no ho faràs, i seguiré escoltant el silenci de la brisa muda i dura. Sense estams no creixeran més roses, sense un roser florit no hi haurà jardí. A mesura que el temps passa, el jardí deu créixer a alguna altra casa. No tinc jardí, no tinc casa; hauria de mudar de somnis. Malgrat tot, em poso uns mitjons grocs i segueixo el voral cap a la platja. Qui sap si allà veuré el sol amagant-se darrere les onades.
La sorra se m’escapa entre els dits dels peus, no veig la meva rosa. Què estúpid! Només els somiatruites creuen en les casualitats. I ara, per creure en absurdes ocasions casuals, torno a estar amb la rosa sense pètals, amb el Buda sense temple, amb el cor sense brisa.

Relat d'abismes

Crec que he sentit el soroll de ningú, obrint la porta de l’alba. No sé si era el rumor d’una veu llunyana o la tos febril d’una ànima amb por. Crec que tot el que he escoltat ha estat per accident. Estirat, aquí al costat del mar, les veus no són pròpies del lloc, sinó que vénen de regal amb la remor de les onades.

Al costat d’on sóc, allà on ets; tan a prop com les passes ens poden portar l’un al costat de l’altre, m’he aturat a pensar en aquells moments en què hi vam ser, sempre atents i vigilants, no fos cas que caiguéssim a terra.

L'abisme que separa el cel de la terra, el mar de la costa, els núvols de la pluja, el teu cor del meu... és un horitzó difós que la vida s'ha intentat emportar.

Et recordo vagament, amb total exactitud. Et veig davant meu, sense adonar-me del buit que hi ha aparegut.  M'oblido de tot i surto de casa buscant una gota de suor que enteli els meus ulls. Provo de fer-ho sense recórrer a la melancolia o a la nostàlgia, simplement amb el convenciment de què puc transformar-me i esdevenir un ésser qualsevol, com aquell home que passa ara, com aquella dona que corre evitant mirar enrere.

I sense escriure més detalls, ell (o ella) enllaça una passa amb l'altra, castigant el terra dur ple de pedres i de sorra. Li seria més còmode treure's les bambes i deixar-se anar per la platja, sentint l'aigua als peus i xipollejant alegrament ara que el sol encara no ha dit la seva. Però no ho fa, mira el cel i emprèn el camí a la negació absoluta de la raó. Aquelles veus integrades als plecs de les orelles, aquells tambors ressonant entre els seus pulmons, aquell ritme incessant l'encamina per la drecera que emprenen esguerrats i els jubilats. Els joves encara dormen i els vells no han pogut dormir. La vida desperta al costat del mar, allà on sempre ella el va anar a trobar, a ell, a mi; caminant per sobre d'una aigua plena de mirades enrere i plors pel demà.

Relat d'onades

Entre onades salvatges la barca rep els cops del destí. No saber cap a on caurà l’embarcació és, de ben segur, un dels maldecaps més importants que té el mariner. És conscient que la meitat dels seus esforços són inútils, i ben mirat l’altra meitat no ho són tan sols perquè li donen moral. Assabentar-se, però, de l’angoixosa veritat seria un cataclisme. Qui sap si, després desbrinar a on van parar tots els seus moviments forçats, voldria desfer-se dels rems i es tiraria de cap a l’aigua.

Els peixos se’l miren amb distància. A sota, el corrent és fort, però poc té a veure amb els rampells de l’oratge. Seria una opció tan vàlida com una altra, pensa un animal escamat que neda per sota el casc.

A mesura que un baixa i guanya profunditat, la foscor s’apodera de l’entorn. Veure-hi és una de les forces humanes més grans; això es pensen els humans. Per aquest motiu, metre sota metre, cap avall, les pors creixen exponencialment.

El pitjor no és no veure-hi, acaba reflexionant el mariner. És saber que fins aleshores no has pogut viure bé sense veure-hi clar.