Relat de llepaculs

-Crec que tinc unes habilitats que hauria d’aprofitar.

-I quines són? Escriure?

-No, llepar culs.

-Els llepes bé?

-Més bé que ningú. Sóc capaç de transformar-me en l’animal que més necessiti segons el moment necessari. No em manquen recursos ni ganes. Sóc un transformista! Recordo quan treballava a les Rambles que...

-Mai no has treballat a les Rambles!

-D’acord, tens raó. No hi he treballat mai, però això no és important. Podria haver-ho fet. Seria genial haver-hi treballat! Ser una artista de la ciutat, reconeguda per...

-Els transformistes de les Rambles mai no han estat massa reconeguts...

-Clar, clar, ja ho sé. Però jo hagués sigut diferent! Hauria destacat per sobre de l’street art, de l'urban art, de l'urban street o com es digui! I tothom recordaria el meu nom. Fins i tot els crítics més entesos del país, aquells que mai no jutgen els transformistes de les Rambles que cada dia actuen sense rebre res a canvi...

-Fa temps que ja no hi actuen, els van fer fora...

-Cert, cert... ara només hi ha venedors d’entrades i floristeries de pa sucat amb oli. Però el cas no és aquest, sinó que jo sóc transformista!

-Llepaculs! Llepaire!

-Bé, digues-li com vulguis! Em transformo...

-Llepes...

-Llepo el que sigui! A qui sigui! No tinc pudor!

-Això fa pudor...

-No fa pudor, no! Ningú no em veu quan llepo!

-Els altres ho veiem. Clar que els altres no comptem.

-Aquí està la gràcia! Els altres no sou ningú! No llepeu, no compteu! No existiu! Si sabessis fer com jo... oh! Què bé t’aniria!

-M’aniria el què?

-Tot plegat! Mira’m a mi! Sóc feliç! Per fi faig el que vull!

-Llepar culs?

-Això és el de menys! Ets massa primmirat! Com no veus la veritat, el cas, la casualitat, la fe...

-La fe... La fe religiosa?

-No, no! La fe en tu mateix! En poder llepar i créixer! Com més creixes, més llepes; com més llepes més gran es fa tot!

-I al final?

-Al final diuen...

-Diuen que la caiguda és molt forta.

-No! Això ja no! Això era abans! Les figures de cera ja no es desfan! A fer ganxet! A llepar! Fes-me cas i mataràs!

Relat de ganxet

La boira s’estén per sobre de la ciutat, com si fos una  plaga incontrolable. Els amants de la llum solar, aquells que surten contents de casa quan no hi ha núvols, estan alarmats; però el més curiós és que els aficionats a les boires també se senten afligits. Mai plou a gust de tothom.

Mentrestant, al número vint del Carrer Hammett, la Juani fa ganxet. Es reuneix amb el Pere, la Maria i el Miquel per realitzar en grup aquesta afició. Els hi agrada parlar de tot i, a la vegada, anar teixint. La confiança que han anat adquirint els hi ha fet perdre la vergonya i, a dia d’avui, ja se senten uns autèntics artistes excepcionals. Cal dir que no només tenen aquesta sensació en relació a la seva destresa amb el fil i l’agulla, sinó també en tota la resta. Parlen de tot i saben de tot. Com s’adulen els uns als altres cada dia, creuen que en saben més de tot. Si una de les veus, per un designi desafortunat, es posiciona en veu contrària, les altres li fan complot i només li queden dues sortides, marxar o canviar de parer.

A ulls de molta gent aquest comportament podria semblar sectari i immadur, però cal destacar-ne la lleialtat del grup, el corporativisme i les ganes d’avançar, ni que sigui menjant brossa com si fos caviar. Duen unes ulleres que els fa totpoderosos i cada dia admeten més integrants, sempre i quan compleixin les normes de la comunitat. El grup creix tant que es fa difícil que ningú s’atreveixi a aixecar al dit, per por a ser assenyalat com un traïdor. El grup es fa tan gran que les ganes de tenir èxit són directament proporcionals als resultats obtinguts. L’ascens a la glòria és ràpid i còmode, amb les ulleres màgiques del ganxet qualsevol gargot és un Picasso, tota frase és Hesse.

Al número vint del Carrer Hammett, la bola de neu baixa per la muntanya a una velocitat impensable. Cada cop és més gran. Adquireix un volum enorme que impedeix als que hi ha a dins veure-hi més enllà.

Tal dia com avui, a tots els membres del club els hi publiquen llibres i els hi fan entrevistes. Tenen assegurades les publicacions fins i tot abans d’escriure res. És el que tenen els clubs de ganxet, comences amb un fil i acabes amb una manta gegantina.