Relat de màgia

Recordo quan em vaig comprar aquell vestit negre, lluent, cobert de la pols que feia que brillés sota de les llums. Les meves sabates semblaven miralls, el públic aplaudia, el meu barret era nou i organitzava els meus trucs. A tu se't queia la baba.

Ara vaig brut, els pantalons estan arrugats i llefiscosos. Combinen bé amb el vestit ple de forats, on no puc amagar els mocadors quan els nens m’observen.

Em mires i plores. Sents llàstima per mi. No sóc el que era. No em veus amb aquella il·lusió i sentiment que t’omplia abans.

Els aplaudiments del públic són ara rialles. L’orgull és vergonya. L’admiració és deshonor. Ningú s’atreveix a quedar-se al meu espectacle més de deu minuts. Només un parell de joves, embriagats a més no poder, es queden per convertir-me en el seu bufó. Enlloc de conills trec brossa de dins del barret. Ja no tallo esveltes dones dins d’armaris de caixa de pi. M’acompanya la senyora soledat, no la puc fer desaparèixer mai.

Certament, jo he canviat, més potser tu les ulleres has mudat.

Relat d'incendis

Sota un vestit negre es va encendre el foc. No hi havia bombers que poguessin aturar aquell incendi. En poca estona es va cremar l’edifici i els de l’asseguradora van negar-se a pagar res. Entre els seus arguments n’hi havia de curiosos. Era la segona vegada que aquell lloc s’omplia de flames; si bé l’altre cop va ser més terrorífic, amb morts entre la música. Una altra de les seves excuses podria titllar-se de memorable: per què haurien de pagar res ells, si tothom sabia qui eren els piròmans?

Inusualment plou sobre paraigües tancats. Obrir-los comportaria acceptar una pluja sanadora, freda, que apaivagués tot el que toqués.

Sense edifici arreglat, els dos incendiaris no van poder-se trobar mai més. Van navegar durant anys per camins oposats, recordant aquell moment tan especial, en el que un duia un encenedor i l’altre un bidó de benzina. Els cossos rostits, el vestit encès. En un passatge llarg es van cremar les mans.

Relat d'autobusos

Assegut a la cadira de l’últim seient de l’autobús, un home de cabells grisos llegeix les primeres línies del capítol número tres. El llibre en qüestió no és seu, l’agafa una noia jove, d’uns vint anys, amb les seves blanques mans. Ella està asseguda just davant seu, de forma que la lectura és compartida sense problemes.

L’aspecte de l’home fa pensar en una persona gran, segurament de més de seixanta anys. Porta una americana de pana i uns pantalons de vestir. Els cabells ben arreglats i la cara recent afaitada diuen molt dels seus hàbits. Podríem dir que parlem d’un home que li agrada cuidar-se.

La noia és prima i baixa, un fet que ajuda a esclarir la visió de l’home. A més du els cabells curts. I sense que tingui res a veure amb la lectura, ni amb el llibre, ni amb l’autobús, direm que porta un anell al dit polze.

No és el primer dia que ho fan, ni el segon. Ja fa més d’un any que comparteixen el mateix recorregut, el mateix autobús, el mateix xofer, els mateixos seients. Ell és el primer en entrar-hi, just després del conductor. A la parada inicial de la línia pugen cada dia i se saluden amistosament. Ell pren posició i espera amb delit que el recorregut arribi a la meitat de trajecte. És aleshores, quan l’autobús va ple de gom a gom, que arriba a una de les estacions més cèntriques de la ciutat. Allà hi baixa gairebé tothom. Naturalment, ell resta quiet, observant com entra per la porta la seva companya de lectures. Quan es veuen, somriuen, només això. Un lleuger i discret somriure. No es diuen hola ni adéu. Amb els gestos en tenen prou. Ell no sap quina carrera estudia ella, però pensa que va a la universitat, perquè sempre porta carpetes que així ho testifiquen i, a més, la parada a on baixa és on s’ubica el campus universitari. Ella no coneix quin és el destí de l’home de cabell gris, però s’imagina que deu anar a visitar la família.

El capítol tres està a punt d’acabar, però és moment de separar-se. La noia tanca el llibre, baixa de l’autobús i l’home es queda sol a la part de darrere. Quatre parades més i arribarà al seu destí, final de trajecte. Allà baixarà i s’acomiadarà del conductor. Esperarà assegut en un banc mig trencat i, quan el següent autobús obri les portes, pujarà el graó que separa l’asfalt del vehicle pesant, saludarà el nou conductor i s’asseurà a l’última fila. En aquest horari no hi ha cap noia que comparteixi lectura, però a mig recorregut una altra jubilada sempre s’asseu al seu costat per gaudir de la seva companyia durant unes quantes parades. Ambdós es coneixen perfectament, saben quines són les seves aficions, quines famílies els esperen a casa, quines aventures van viure quan eren joves...

Dues dones, dues sensacions, dos mons dins d’un mateix recorregut. L’home de cabell gris aprofita cada instant que viu, mentre alguns, quan el miren, es compadeixen de què sigui un jubilat que passi el dia a l’autobús. 

Relat de màscares

A la part vella de la ciutat, la que realment formava l'eix vertebrador de l'urbs, hi havia una botiga a punt de desaparèixer. Els veïns estaven disgustats, era un emblema i no volien que deixés de formar part del seu entorn, però el cert és que cap d'ells comprava en aquell local. Hi venien màscares de tot tipus, però fetes amb un procés acurat i elaborat que, juntament amb els materials que utilitzaven, convertien aquells productes en quelcom de luxe. Com hi havia poques vendes i el propietari de la finca demanava més pel lloguer, el futur semblava inalterablement abocat al desastre.

Abans que es baixés la reixa per última vegada, ell va anar a fer l'última compra. Va gastar-se la meitat del seu sou en comprar màscares. La quantitat era alta. La qualitat encara més. Les va guardar en una maleta i se les va endur a casa.

Pocs dies després llegia la notícia del tancament definitiu al diari de la ciutat, tothom es posava les mans al cap, i tothom inclou tota aquella gent que mai hi va comprar res. Ell, però, tenia una maleta plena de màscares. I les volia usar.

Sabia amb qui ho faria. Sabia com ho faria. Però encara no estava segur de quan succeiria. Només les màscares, res més. Ni vestits del Segle XIX ni perruques estridents. Ni tan sols roba interior per decorar les intimitats. Una màscara per a cada persona. Tal i com esdevé en el dia a dia de tothom. Una màscara per a cada engany.

Relat de qualssevol

-Hem de viatjar més enllà de les altes muntanyes de l'horitzó. Creuar el desert i tornar per la riba vermella, aquella que rodeja el poblat dels homes pobres. Tot ho hem de fer abans de què ell acabi de llegir el seu llibre. Del contrari, aquest serà, per sempre més, un amulet més guardat a la tauleta de nit.

-Em dius tot això sabent, del cert, que faràs tot el possible per no arribar a temps. El teu tic nasal et delata. Quan et poses nerviós inhales pels narius constantement, provocant que se't pugi el llavi superior. No saps mentir.

-I això... importa? Vine aquí, despulla't, comencem el viatge i intentem que no acabi mai.

-Els tiquets són massa cars. Vesteix-te. No estic interessada en aquest tipus d'aventures. Busco una cosa més seriosa, ja saps, anells, diamants, vestits, diners per poder gastar sense pensar.

-Qualsevol que et senti pensarà que ets una meuca.

-Qualsevol que em senti pensarà, si té diners, que sóc el que està buscant. Llàstima que tu no en tinguis.