Recordo quan em vaig comprar
aquell vestit negre, lluent, cobert de la pols que feia que brillés sota de les llums.
Les meves sabates semblaven miralls, el públic aplaudia, el meu barret era nou
i organitzava els meus trucs. A tu se't queia la baba.
Ara vaig brut, els pantalons estan arrugats i
llefiscosos. Combinen bé amb el vestit ple de forats, on no puc amagar els
mocadors quan els nens m’observen.
Em mires i plores. Sents llàstima
per mi. No sóc el que era. No em veus amb aquella il·lusió i sentiment que t’omplia
abans.
Els aplaudiments del públic són ara rialles.
L’orgull és vergonya. L’admiració és deshonor. Ningú s’atreveix a quedar-se al
meu espectacle més de deu minuts. Només un parell de joves, embriagats a més no
poder, es queden per convertir-me en el seu bufó. Enlloc de conills trec brossa
de dins del barret. Ja no tallo esveltes dones dins d’armaris de caixa de pi. M’acompanya
la senyora soledat, no la puc fer desaparèixer mai.
Certament, jo he canviat, més potser tu les ulleres
has mudat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada