Un dia o altre
havia de passar. Els homes que surten a llaurar la terra, tot sovint, acaben
fent-se mal amb la falç. A ple sol, suor per la pell, barret de palla, camisa
de quadres, cames cansades. Les hores no acaben mai i el cos, algun cop que altre,
es despista.
El braç funciona com una màquina que no s’atura. Zas, zas. Talla
el blat quan toca. Estripa la terra quan és necessari. I entre moviment i
moviment, un moment d’inflexió. O més aviat de flexió. Els genolls no poden amb
el pes, defalleixen un sol instant, s’obliden de la seva voluntat eterna de
sustentar el cos.
Una brisa d’aire acompanya l'escena. Fa estona que els grills han abaixat el volum. Fins i tot les fulles es mouen
una mica. La calma de la sequedat del migdia ha donat pas a un vespre més
agraït. L’aire fresc ajuda a tranquil·litzar aquells cossos a qui els costa
respirar. Com el d’ell, que no troba la seva mà i la busca com pot,
arrossegant-se entre les herbes, perdent tanta sang que aviat confon el prat
amb el mar, els insectes amb els peixos, el sol amb la vida, la mort amb la
il·lusió, el record amb el futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada