Tots tenim les
nostres coses. Les nostres aficions, gustos, secrets, desitjos ocults i actes
depravats que no diem mai a ningú. Com a escriptor només puc fer una cosa,
oblidar-me de tot i entrar en una ment nova, diferent, que viu coses
intensament. Així ho faig viatjant dins d’aquesta noia, tan bella que
cap ploma mai no podria descriure.
Quan la lluna
plena il·lumina l’habitació d’aquell pis, ella tanca els llums. Resta sola.
Estirada. Vestida. Li agrada tant mirar per la finestra que assenyala el satèl·lit
blanquinós i li demana que s’amagui, amb ella, dins del llit.
El seu marit no
ve a dormir, tota la setmana que és fora, treballant. Ella aprofita per jugar
amb la seva amiga, la imaginació, i donar-li un cop de porta a l’estancament
que li ofereix cada dia el seu home. Entre els llençols, la lluna i ella parlen
en veu baixa. Per fi pot dir tot allò que normalment no li deixen. No escolta cap
negativa. No sent cap burla. Els seus desitjos són compresos i ningú ni res pot
aturar-la.
Sense obrir els
llums, va al lavabo. Entra a la banyera, tota vestida, i pensa. No sap què ha de
fer. Però vol fer-ho. Un dia li va suggerir a la seva parella. Des d’aleshores
que ja no li explica cap intimitat més. Es despulla del tot. S’estira a la
banyera. No obre el pas d’aigua. Està molt nerviosa. La mà li tremola. Pensa
que si es toca una mica potser es calmarà.
De sobre se
n’adona que no ha tancat la clau del pis, s’alça i va corrents a tancar. De
tornada es veu al mirall. Li agrada el que veu. S’encén i torna a pas lent fins
al bany, on acaba posant-se altre cop dins la banyera. Ara sí, pensa. Es toca,
fa. S’acaricia. Té l’entrecuix ben net, sense pèls, rasurat. Tota ella està ben
neta per fora. Però aviat s’embruta. Es deixa anar. S’eximeix. Executa aquell
acte prohibit i, mentre mou els dits amb rapidesa, mentre el clítoris sobresurt
entre els llavis vaginals, mentre nota que entra al món de les perversions,
allibera l’esfínter. Es ruixa la mà, s’esquitxa el cos. S’embruta de tal manera
que la font li deixa la mà mullada i calenta. Tan calenta que no pot evitar
endur-se-la a la boca. Es mulla els llavis. Ho tasta. Li agradaria que el seu
home fos allí, experimentant amb ella. Però està sola i ho estarà per sempre.
I jo tanco el
relat sense voler afegir cap frase moralitzadora. Un punt i final serveix
suficientment perquè cada lector encabeixi tot el que ha llegit i ho faci
viatjar en el seu interior, tant si és brut com si és net.
