Relat de Philadelphia

Un home mira a l'horitzó. L'autobús passa pel seu costat. CCR em crida a l'orella i jo me'l quedo mirant. La IA ja fa la feina per mi. Serà aquesta la meva darrera intervenció? S'acabaran les meves paraules per no destorbar qui navega entre zeros i uns?

Anys enrere, aquesta mirada era diferent. Sense cap punt on concentrar-se. La soledat l'atrau i el fa sentir còmode.

Qui som? A on anem? Realment importa això quan només una manta ens acompanya? O precisament és aleshores quan busquem respostes inútils a preguntes gastades?

No hi ha cigarretes pel carrer, se les hauran fumat totes. L'olor de plàtan explota i la meva llengua rebota. Quins carrers són aquests que em criden de nit com si jo tingués un silenci per a tots ells?

Navegaré cap a Philadelphia i esborraré el camí fet per tornar-lo a fer fins que la mort em vingui a buscar.

Relat de la torre de cristall

Escolta, oh, penosa nit! No has aconseguit que la dalla em tallés el coll mentre dormia. Tu, que em converteixes en esclau dels teus deliris. Tu, que em transmets la paüra dels qui ja no hi són. Tu, que no goses dir-me el teu nom. Tu, seràs pols eterna entre les meves mans.

A poc a poc, com un record oblidat, gra a gra, d'un fruit podrit, tot el món s'ha enfonsat. Ho he vist. He vist la Torre de cristall. L'he vist tan lluny que m'he sentit a prop de les desgràcies que li anaven a succeir.

A dalt de tot, a cada pas que donava, Cassandra rebia un cop més fort. Jo cridava sense veu, ella volia parlar-me sense auspicis. Qui t'ha robat la paraula? Qui n'ha fet silenci del teu verb? Res del que preveus val ni una molla de pa. Tan penosa has esdevingut que ja ni tu et creus les teves profecies! Torneu-li, si us plau, el mirall de la mort trencada perquè jo m’hi pugui comunicar.

En acabar l'apocalipsi, entre les runes, m'he trobat el cadàver d'un infant amb el rostre cremat. No sabria dir-vos si era jo o la meva maldat, però aquells ulls tan tristos i perduts m'han dut al llit on dormia entre crits ferals. Per un instant he abandonat el somni fet realitat i m'he despertat en un somni impostat. Jo era allí, dormint plàcidament, quan algú entrava a la meva cambra i la meva ment s'activava lentament. No podia moure els braços ni cridar. El meu cos inert reclamava auxili urgent. Mes entre els morts no hi ha qui es mogui si Morfeu està actuant. Tot i voler-ho evitar, he tornat a notar aquelles mans fosques entre les tenebres prement fort el meu coll i, quan per fi veia Caront demanant la meva mà, quan ja em creia que la barca em salvaria d'aquell atroç moment, l'aire ha entrat  a raig i m’ha cremat la gola com àcid mortal. No! Altre cop era viu entre somnis i no podia morir per viure despert.

Tot continuava igual entre les tenebres brutes que rodejaven aquell infant cadàver que reposava sense calma ni repòs etern. Aleshores, aquell cos tan tristament abandonat entre pedres sagrades del que un dia va ser l'imperi més gran del meu món s'ha partit en dos. Ha esdevingut així perquè la meva navalla afilada m'ha suplicat obrir-lo en canal. Quina ha sigut la meva no sorpresa en observar un bec menjant-se esquifits cucs a dins de les seves entranyes. Amb un plomatge tacat de sang, ell era allí dins, sense gàbia ni amo que el manés. Tan sols amb la llavor implantada per la pena dels seus pares, la seva mirada desafiant em parlava sense nom, terror de sintaxi que em cremava les orelles. Terrorífic instant en què sense voler-lo escoltar l'he sentit des de dins del nen, i des del més enllà. L’he sentit afirmar "Mai més" i m'he posat a plorar.

Relat de les hores

I
La nit necessita una foguera.

II
No li demanis aigua, que mai no n'ha comprat. A la font de la muntanya, al pou dels afores, al riu quan baixa cabalós, o al mar omplint la seva boca: De llavi en llavi la roba cercant la soledat.

III
Fixa’t que desgraciada és la seva vida. Mentre uns la volen per fotre-li la mà dins del pantaló i tocar el pastís (que tenen totes); uns altres la volen per fotre-li la mà a la butxaca i robar-li els calers (que tenen totes).

IV
-Mirall, mirallet, qui és la més guapa?
-La més guapa de totes soc jo. A l'insta i al TikTok.
-Però jo vull sentir-me valorada, mirallet. Vull deixar de sentir-me sota terra com un cuquet.
-Potser que deixis de tractar-te com un bistec que alimenta dels afamats el bec.
-Però jo vull ser única, mirallet. Vull pujar ben amunt com un ocellet.
-Potser que comencis a creure en tu com a persona, no com a imatge nul·la.
-D’acord, mirallet; però soc o no soc la més guapa quan tots estan sobre meu i em sento adorada?

V
Hi ha qui confon ser lliure i valorar-se amb ser escalava i prostituir-se.
Hi ha qui s’opera la cigala creient-se que ha de ser admirada i de revista.

VI
Perdedors d’arreu del món: Alieu-vos, digueu adeu. Agermanats, amb les mans ben agafades, canteu altre cop la Vall del riu vermell. Serà un enterrament. Algú portarà flors i un altre besarà la seva foto.
Perdedors que viviu en la soledat del fons del pou: Agafeu-vos ben fort i donem-li un homenatge. Crearem un passadís i deixarem que marxi per sempre més.
Perdedors esgotats de perdre: No repetiu les mateixes paraules de sempre. Tapeu-vos les boques els uns als altres. S’han esgotat ja els discursos eterns. El cadàver marxa i el músic fa la música sonar.
Perdedors humiliats i maltractats: no seguiu arrossegant-vos per terra. Assumiu la derrota i emuleu Ulisses dalt del vaixell. La sirena ja no us farà més mal, perquè ja us l’ha fet tot.

VII
La Mort ve de dia.

Relat de la cova

És evident que el sol surt cada matí. Tu el fas sortir. S'hi està allà tot el dia, obert, parlant amb les plantes, il·luminant altres ulls. Només marxa de nit, molt de nit, en hores tardanes en les que ja no tenen força els seus raigs.

Se m'acut, amagat en una cova, lluny de la seva claror, treure el cap i demanar-li a qui il·lumina. Se m'acut no perquè em cregui valedor de cap dret, sinó perquè quan el sol no t'il·lumina a tu, però segueix sortint cada dia, és per algú altre.

Se m'acut però se'm nega. I torno a la cova. I sol en la foscor veig com en la vista llunyana aquella escalfor solar continua tot el dia cremant altres ulls que ja m'han suplantat.

Relat dels honoraris

La nit aquella,

la que no vas escriure cap  cançó,

la que no vas demanar-me perdó.

 

La nit olbidada

dins l'amargor 

de l'alegria 

de no veure't més.

 

Romania el meu cap,

com romanen

les absurdes mirades

dels vidents astrals,

sobre la llosa freda.

 

Passaren solsticis

i em mataren

els vicis

dels que m'amaren.

 

No cal que vingui,

ara, no cal,

demaneu-li que no gosi,

que no gosi entrar.

 

Em bull la sang

abans de morir

tan sols de saber

si és del mossèn

aquella ombra 

que em vol dir l'oració.

 

Si tu no hi ets

de res em val,

de res em sobra tot

per aquest ganivet feixuc

-dur i profund-

dins d'una carta

d'aquesta tristesa meva.

Han trinxat el meu cos

uns operaris.

He preguntat

d'on venien:

tenien cara de soldat.

Tan sols desitjaven

els seus honoraris

per fer la feina

i veure'm enterrat.

Sota el sol inexistent

d'aquella nit

-de la nit aquella-

perdo la memòria.

 

Hores eternes,

cabells enredats

reposant sobre el pit.

No cridis a la mort

-no juguis tot sol-

que aviat 

serà tan aviat 

que es farà tard

i serà massa tard

per llevar el dol.

Relat del pacte

Si fem un pacte
que sigui just;
ni teu ni meu,
que l’altra mort
s’endú el que vol
i, a vol curt,
sempre perdrà
l’esperança
de caure sobre
l’arena molla,
allà, a la platja.

Si recollim
la nostra sorra
que sigui dura,
que ens marqui dur
i roig l’esquena
de tant besar-te
amb toves llàgrimes
que no vas dar-me.

Si rompem hores
que siguin lleus
de dia i blanques,
que Negra Nit
ens custodia
de la mirada
furtiva i
molt envejosa
del trist desig
que courà sobre
l’home grisenc
que no frueix
del fort plaer
de la llum ferma
d’aquesta lluna
cercant adés
il·luminar-me.

Relat de plena

Plena del vermell de les cortines
que no tapen ni un bri de la teva pell
bruna de rebre el sol etern;
agafes la copa com agafes
el membre que no vols deixar anar.

Clavaries set puntes al meu cos
sense conèixer les set nafres
sagnants que et fan més religiosa
del que et pots imaginar.
Tens un Credo i el segueixes,
tens una bíblia i la llegeixes,
tens una ermita i la visites;
cap d'aquests llocs llueix la creu 
que deuria dur un emplaçament
sagrat com el teu cos, nu, 
exposat als quatre vents de la tempesta
que és el meu cos, nu,
demanant carn sobre carn
per viure el moment per davant del demà.

I la llum del dia esdevindrà suor seca
sobre els cossos arreplegats
en un racó de l'ample llit,
fet petit per anhel de juntar-se
com aigua i aire en humida nit.

Relat dels peus

Els peus glaçats i el cor a cent
per hora no hi va, podria; però
aquesta carta mai no arribarà.

Em sento fred a l'ombra de qui

no ha estat al sol. 

Pedalejarem pel pla, 
per aquells camins plens de gent
a l'estiu i tan buits ara.

Ens agafarà la nit i tu voldràs la meva mà

en l'ampla via vora el riu;
allà on els joves van venir ahir i demà,
a gastar les hores els uns amb els altres
ben a prop, com ens agradaria estar
a tu i a mi i, per què no dir-ho,
a qualsevol que no desitgés la distància,
les mans netes i la màscara de carnaval.

Metre i mig no és prou per res, ni tan sols
per oblidar-me de tot el que ens hem fet.

Relat de l'udol

Miquel treballava de nit, 

treballava les mentides que havia de dir. 

Faules que l’arrossegaven perdut

als cingles dels desitjos cremats. 

“No segueixIs aquest camí, 

endreça la vida, 

sigues pulcre amb tu mateix,

trenca el teu passat ple de merda i de traïció”.

Si només tingués un instant,

si pogués veure la veritat davant seu:

una gota al palmell de la mà

i tot seria diferent. 

Miquel seguia sense dir res,

continuava el seu sender

lluny dels verbs que li feien mal. 

Cada nit igual, 

de matí el mateix:

una fal·làcia 

i el seu posat impassible;

un somriure que ho nega tot.

Mes els llops udolen fort,

els seus crits se senten més lluny que a prop.

Tornarà altre cop, 

ho farà ahir, demà.

I tal volta, les banderes cauran,

una a una, sense pal.

Relat del clàxon

És així com la ciutat canta?

Els cotxes, els autobusos i les motos barallant-se. 

Tot d’una un home intenta creuar;

mal pas el de vianants, no cenyit, no advertit.

Són traces blanques que volen ser vermelles.

El clàxon, els crits. Les amenaces que volen

entre finestres mal tancades. 

És matí d’hivern i els homes es relacionen

entre ànimes molt ferides.

Al fons, nens sense pares; mares sense nens.

Rialles i jocs al parc, pols sobre l’asfalt

guanyat un dia més després

de la mort sobtada.

Si no hi ha ganivets hi ha vida,

però encara n’hi ha, dins de butxaques,

a tocar de dits dolguts,

de camins perduts,

de somnis que esborraren

el dia, la tarda, la nit. 

A totes hores.

Relat del castell

Una obscura nit de 1613 han trobat el cap del príncep al llit de la cambra del revolt. Torneu a portar el senyor notari, el poble no es creu que sigui ell. Feu venir el jutge de matinada, cal comprovar si el degollat és aquell que somreia quan la bella dama el cridava.

Soldats i gent de carrer han fet un funeral sobri. Han sobrat fins i tot els capellans que embruten la seva capa. No han volgut saber res de qui predicava el cor abans que el cel. Tampoc han vingut ni reis ni prínceps d'altres reialmes; l'únic regnat amb el que ell creia -deien- era el de l'amor. 

Cop de pala amb sorra, cop de fe sense vida. Encara que han trobat qui volgués enterrar-lo. Arrelaran els ossos entre els arbres del bosc; creixarà lliure un arbre en mig de la natura; serà sempre llavor de nova vida verda entre la boira espessa del feréstec món al qual pertany.

A l'obscura rutina de 2020 han trobat una carta amagada entre els llençols. Ningú no s'atreveix a obrir-la. Ve tacada de sang; sang reial, diuen; sang del poble, creuen.

Obre-la amb compte, princesa, no vessis ni una llàgrima més damunt dels teus llençols tacats d'homes impurs i sense natura. Vigila la missiva no se t'endugui altre cop al bosc, lluny de les pedres i els homes. Tingues cura dels teus vestits, de la teva trista hora en què tot és i res passa.

No et moguis, amaga la teva cara sota el coixí. Res succeïrà ni avui ni demà. Ningú no perdrà el control i seràs una més entre els cortesans de senzill somriure.

Relat del desmai

M'alegro per tu, vent del Nord, que trobes nous camins pels que fluir sense l'embat destructor del temps ressonant dins teu. M'alegro per tu, que cerques nous rius per on navegar oblidant el vaivé de la dura escomesa de les onades del mar picant contra la teva fràgil nau. M'alegro per tu, que busques noves paraules amb les que formar bells poemes sense sang ni llàgrimes.

M'alegro tant per tu que, quan la nit cau sobre les estrelles sense llum, t'imagino brillant en altres galàxies i el dolor se'm fa més planer sota el desmai dels somnis perduts.

Relat equivocat

Cavalcaré de nit

escoltant la remor del vent vençut.

Em dirà que m'equivoco,

ara i demà,

quan respiro l'aire que m'he endut.

Cavalcaré de nit

sol i amarat en la pluja en què m'he perdut.

Somiaré al vespre

lleus paraules robades

a la indiferència prestada.

Veuré el sol amagar-se

poruc de tanta desconfiança,

atemorit per les fulles caduques de l'albada.

Sentiré la sortida entre les cames, 

davall de cossos nus

esquitllant l'ànima ofegada.

Relat del punt

En el punt i coma, no hi ha un catorze;

no hi ha un demà, 

ni una carretera amb llums

ni un home alçant la mà.

Si fos un punt i final

no podria respirar,

la pausa seria eterna

i el buit començaria a explotar.

Mira com juguen els animals,

són salvatges, són purs,

són urpes clavades en pell

i ullals de llop ferint-se els cors.

Mira com es curen les feres,

semblen cadells abraçant-se

en la infinita nit que,

adés i ara, han aturat

l’arena, la pols i la remor

del temps que els colpeja.

Dona’m lletres,

els cobrirem els cossos

de paraules dolces

i oracions complexes.

Dona’m sintagmes

perquè s’envoltin

les seves nueses

i coguin passions estel·lars.

Relat de finits

No trobo les claus del meu vell Ford de color negre. Les he buscat per tots els pantalons estripats que vaig cremar superats els vint-i-cinc. No trobo el reflex d’aquell mirall que em cegava quan l’alba em venia a buscar a dalt de la muntanya.

He odiat les paraules més amargues de la netedat absoluta. He nedat per rius de llàgrimes oblidades cercant aquell dia que vas marxar. He cosit totes i cada una de les venes que ara m’omplen buides les meves nueses.

Pintarem els carrers de revolts i notes dures. Cantarem les rodes que ens acompanyin en el darrer trajecte de matinada. Conduirem tota la nit amb en Murphy xisclant les cordes més tristes. 

No lluirem ni les robes bones ni les bones rodes. No ens amagarem a la llum de les sirenes. No ens mutilarem la llengua amarga. No ens privarem de tornar quan la vellesa ens prengui els grans de sorra de la joventut.

Relat d'emmudits

Les ungles mal pintades,

els mitjons canviats,

aquells cabells despentinats

i el cor bategant a mil per hora...

Diran després que tot és normal.

Però aquí, tan lluny del món real,

la nit serà del coll perfumat,

de l’orella mossegada,

del coll salvatge,

dels crits emmudits

entre les meves dents.

Estrella del cel,

caus per fer-me mal,

per esquerdar-me el cor,

per fer-me trontollar en plena brisa matinal.

Tingues compassió,

No em miris,

Ni em busquis, 

ni em desitgis.

Estrella de vainilla,

has sentit mai les cames

cridar per abraçar-se?

Res és tot quan

la foscor s’apodera dels que

neden contracorrent.

Aviat la nit serà perillosa.

Relat de Blai

La grassa del bar de la cantonada no para de mirar-se el jovenet ros que no arriba als vint anys. No és mitjanit, però els llops ja naveguen pels carrers amb les seves millors gales. Noietes primes i maquillades inunden una rambla que no té sortida al mar. Se sent un soroll repetitiu que recorda a les xapes de les ampolles caient a terra. 

Ella s’arrossega com les serps, es muda de pell i treu la llengua cada cop que li demanen. Algú sortirà ferit aquesta nit. Els policies locals vigilen la zona buscant aquell invertebrat nocturn. Les farmàcies estan obertes i els preservatius trencats. No hi ha poetes sobre les taules brutes de sis guiris torrats.

Algú canta la cançó del carrer Blai mentre els nois segueixen buscant Loli la Gordi, ningú els hi dirà que no, però sembla que el terra acabarà mullat de birra i els hi costarà més de vint la jugada. 

Els germans negrets tenen la cantonada agafada i els llatins els miren de reüll, s’espera tempesta a dos d’una. No hi passejaran ni menors ni noies fleumes que no trepitgin fort. Serà l’hora dels okupes i les punkis, reunides amb l’as sota una màniga transparent.
Ella ho tenia tot, ella ho va deixar a terra i va seguir els passos de l’asfalt. Serà una melodia divertida i harmoniosa, un jazz trencat que no podran cantar ni els més agosarats. És la cançó del carrer Blai, la que xiulen els desesperats nocturns que udolen davant d’uns llavis llatins. No hi ha esperança ni fe, només vidres xocant sota l’atenta mirada d’una veïna en camisó de lli. El Mossèn s’ha oblidat de pregar pels nois, que sortiran corrents darrere d’un exiliat de Mali; si el troben l’ajudaran, sinó caldrà més sopa de caldo, la de gel, la de la llimona, la que tortura fins a altes hores de la nit quan ningú vol tornar sobre el coixí.

Relat de la pedra

Dimarts, les vuit de la nit.

Fa estona que en Joel es mira la seva preciosa pedra estàtica. La va trobar ara farà molts anys, a dalt de tot de la muntanya. Cada dia ha recordat aquell precís moment en el que, per fi, havia aconseguit acariciar aquella pedra mítica. Tants anys d’estudi, tantes hores invertides en la seva carrera d’arqueologia, li havien servit per crear-se unes expectatives quimèriques. Però, vés per on, al final va aconseguir trencar totes les regles predictives i es va fer amb el control de tot plegat.

No va ser fàcil, havia d’analitzar molt bé la situació, havia de tenir-ho tot preparat per quan arribés el moment. Els apunts tancats a la cartera, la cartera penjant de les espatlles, les espatlles carregades de forces. Un mapa, un llapis, moltes idees i uns camins per trobar.

Qui camina de nit pot tenir por, però també la pot vèncer i arribar de matinada al seu destí. Joel, no desesperis, hi arribaràs. Mira’t les mans, bregades de sentir aquelles veus llunyanes. Observa els teus peus, contents de tan caminar.

A dalt de tot esperava una suau brisa, el sol irradiava amb força una petita fortificació. Per entrar-hi en Joel va haver d’ajupir-se, semblava feta per a nens. Com estava segur dels seus actes, es va posar de genolls, va obrir una porta de fusta mig trencada i es va endinsar dins de la foscor que aquella cambra  proporcionava. A palpentes va haver de descobrir quina era la pedra que buscava. Tantes hores d’aprenentatge havien de servir-li d’alguna cosa. Tanmateix, no va ser el coneixement el que li va ser útil, sinó les veus interiors, el cor i els seus sentiments, qui van avisar-lo, només tocar la pedra, que aquella era la que buscava.

Ja podia trencar amb tota la seva vida, podia baixar de la muntanya cridant i cantant. A partir d’aleshores tot seria diferent! Aquella pedra viuria amb ell per sempre més i ell sentiria tots els colors als seus ulls. Mes no va ser això el que va succeir.

Dimarts, les nou de la nit. 
Fa estona que en Joel es mira la seva preciosa pedra estàtica. 

Relat de frau

De nit sortia a comprar tabac, de dia anava al super a parlar amb les caixeres. Es deia Roberto, conduïa un Ford de color gris. Va provar de fer-ho tot, però no va fer res.

Les estrelles caminen de tort quan bufa el vent. A la ciutat ja fa dies que la brisa és forta i deixa els carrers ben bruts. Caldrà que algú vingui a ajudar-lo. Seu aquí, vull parlar amb tu. I aquestes frases gastades abans de donar-li un cop de puny a la boca i deixar-lo sagnant durant una bona estona. Necessitarem ajuda per netejar-ho tot si es nega a acceptar la realitat, la nostra realitat. Pareu, pareu. Cridarà com si fos una truja en ple mes de març. No hem feu això. I d'altres pregàries no apreses a l'escola cristiana a la que va anar. Es confondrà, es pensarà que serem dos. Suplicarà tant fort que li retronarà el cervell i se sentirà alleujat quan les dents se li caiguin a terra. No usarà més aquesta llengua bípeda que tant de mal va fent, no gosarà dir el meu nom, ni el de l'altre, si és que hi hagués algú més.

-->

La nit caurà del cel com els quadres van desaparèixer de casa seva. Sense fi veurà com tot allò es converteix en el pa de cada dia, la sopa que haurà de menjar fins la fi dels seus dies, sense queixals i amb els llavis partits. Diuen que diu ja més bogeries de les que deia quan era lliure. No parla d'aquells dies en els que sortia a comprar qualsevol cosa per no comprar res. I és que a vegades Hades pren les armes i deixa els sants barons lligats de mans a l'espera que el seu rei els vingui a buscar. Una espera que no arriba mai. Un final que se succeeix un  cop i un altre mentre ell diu una mentida rere l'altra.

Relat de gruixuts

Amb les seves mans, grans i rudes, amagades darrere el cos, l’home camina no sap cap a on. La seva panxa dibuixa la silueta a contrallum, deixant de taló de fons un sol que ataca directament els ulls, just abans de desaparèixer fins l’endemà.

El pas és lent, però segur. Ningú no diria que podria caminar i caminar fins que arribés l’albada i, tot seguit, seguir caminant i caminant, fins que arribés la nit. I no ho farà, tan sols s’asseurà i pensarà, amb el seu gran cap, de dimensions considerables, sempre ple de sopa bullint.

No és fàcil mirar endavant quan et treuen el que més estimes. No és senzill pensar en el demà, si no saps amb qui dormiràs avui. A vegades, els homes grans, grans com gegants, panxuts de braços gruixuts, ploren de nit, ploren de dia. No se n’amaguen i deixen que pel nas regalimi la tristesa de la soledat.

El destí és cruel fins i tot amb els que tenen sort; tinguin o no tinguin aquella mirada perduda, on els pensaments tracen esperances per aprofitar el dia.