És així com la ciutat canta?
Els cotxes, els autobusos i les motos barallant-se.
Tot d’una un home intenta creuar;
mal pas el de vianants, no cenyit, no advertit.
Són traces blanques que volen ser vermelles.
El clàxon, els crits. Les amenaces que volen
entre finestres mal tancades.
És matí d’hivern i els homes es relacionen
entre ànimes molt ferides.
Al fons, nens sense pares; mares sense nens.
Rialles i jocs al parc, pols sobre l’asfalt
guanyat un dia més després
de la mort sobtada.
Si no hi ha ganivets hi ha vida,
però encara n’hi ha, dins de butxaques,
a tocar de dits dolguts,
de camins perduts,
de somnis que esborraren
el dia, la tarda, la nit.
A totes hores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada