Cel clar d’hivern
de Barcelona em fas estar,
en dies de bufanda com avui,
enamorat fins el moll de l’os.
Os podrit de ràbia i de dolor.
Oh, sí; oh sí,
os corcat per dins i embellit per fora
per dicotomia permanent del camí
en el que erren els nòmades
sense pany ni clau.
Amb el tic-tac clavat
com pistola romanent al clatell
aquest jorn tan bell
i sorprenent en la mesura
que tot es torna blau d’un gris
melangiós d’allò que es té,
es tenia o es volia.
No em preguntis,
oh, amant interlocutor,
qui és l’ésser que no plora
per falta de llàgrimes
quan al mirall n’hi sobren
a totes les hores mortes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada