Sóc groc quan avantposo
el jo que no existeix
en somnis perduts d’infantesa.
Sóc verd les matinades.
Respiro els anhels que no trobo
en caixes buides de tristesa.
Sóc vermell al creuar,
cec, embogit, embravit,
el passadís de la calor estesa.
Sóc blanc en la tortura
dels meus jo i la fulla caiguda,
sobre el cop d'asfalt fet sorpresa.
Sóc negre sempre.
Adés adés, negre en la foscor dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada