Era migdia,
entre crits de nens de la ciutat
molt lluny de la badia,
ell i jo encaràvem la soledat.
Mira per la finestra,
estigues ben atent,
de tots els caps que veus,
només un l’has de fer batent.
Passaven els cotxes lentament,
clàxons i improperis,
més propis de la gent
retinguda en captiveris.
No distreguis la teva ment,
ara sortirà un colom
o un albatros abrivadament.
Dispara-li segur el teu plom.
Pensa en tu; les llàgrimes teves,
la boca trencada
i les alegries seves.
No és l’ocell, és la vida afusellada.
El vell mariner ens escolta,
han passat més de mil anys
i encara se’n coneix la revolta.
És ell i els seus afanys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada