Relat dels cims borrascosos

Allà dalt, on les carreteres
no gosen cloure tanta gelosia,
la venjança vindrà per creuar camins
tan alts com plens de boira.

Deixa’m dibuixar amb el dit
un petit ull, un fosc cor,
en el vidre entelat:
el voldria veure trencat dins teu
per tot l’orgull que ens ha fet
tan durs i propers.

Soc jo, soc la possessió
que entra en els teus somnis
en aquella casa que no hem habitat mai.

Ets tu, ets el maltractador
que es desperta des de fora
en aquells cims dels que no hem sortit mai.

No és una lluita de classes,
és l’amor que ens destrossa
des que ets un fantasma.

No són famílies trencades,
és el dejú que viu en nosaltres
a cada orgasme.

Fills que no han rebut
    -dels seus pares-
prou estima ni gatzares
i han criat un odi infinit.

Canta la pau eterna
des de l’altre costat;
recita aquesta lluita terrenal
    -petit i únic senyor-:
he vingut per dur-te als cims borrascosos.

Relat de la boira

Qui ets tu quan hi ha boira?

El camí a la casa era sinuós i la carretera lluïa envoltada d’arbres. Aviat vaig comprendre per què m’havia cridat, precisament a mi, el meu cosí. Ningú com jo podria entendre aquella rara situació que havien viscut durant les anteriors dues setmanes. I quan dic rara no és per crear un misteri previ a tot el que t’estic explicant, amic meu, sinó per una raó clara de lògica mundana: el meu cosí era mort, però ell m’havia avisat que l’anés a veure, justament, el dia després que el metge en certifiqués la seva defunció.

El metge em va rebre en estranyes circumstàncies, a tan sols dos quilòmetres de la casa on havia d’anar. El cotxe havia patinat per culpa del glaç que romania a l’asfalt i havia tingut un accident prou considerable. El capó va resultar destrossat pel xoc amb un arbre, el vidre de davant esmicolat i les meves cervicals tocades per culpa de l’impacte. Van tardar en venir-me a socórrer, i encara gràcies que un dels homes vells del poble havia sortit a passejar, coses que fan els vells que viuen en viles i no els que viuen a les grans ciutats -serà per això que viuen més anys?-. El metge em va acostar una fusteta impregnada d’un líquid especial i em vaig despertar. Tenia la cara amb sang, una petita ferida a la cella n’era la culpable. Aleshores, tan bon punt vaig recuperar la consciència, vaig demanar al metge si em podrien portar urgentment a veure el meu cosí.

-Gairbé el veus del tot. Que no saps que la carretera és plena de glaç? Cal conduir en compte. Entre la boira i el gel acabarem per matar-nos tots aquí. 

Certament la boira era tan intensa que em costava veure més enllà del que hi havia dins del cotxe. L’airbag, la meva sang, el reflex de la meva cara al mirall interior i la cara del metge a prop de la meva. Vaig dubtar si fer-li un petó. Però, per què li hauria de fer? No m’agradava, no en tenia ganes. El vaig empènyer com vaig poder i, després de descordar-me el cinturó, vaig eixir del cotxe. 

Per uns instants el centre d’atenció dels aldeans va recaure a sobre meu. Tothom parlaria de mi, tothom em posaria per davant del meu cosí. Mes quin sentit tindria que fos així. No podria permetre-ho, jo no volia usurpar-li el protagonisme al meu cosí. Quina classe de família seríem si ens tractéssim així.

-Doctor, deixi’m alguna de les seves eines afilades. La que faci servir en cas d’extrema necessitat per acabar amb la vida dels que pateixen, la que usaria vostè per matar algú com el meu cosí.

El metge no va dubtar ni un segon i, de dins de la maleta, va treure un tros d’acer rovellat i escapçat per la punta. Encara tenia la sang seca de l’últim assasinat. Aquell instrument no podia ser mèdic, era impossible. Però seriviria, si més no, per clavar-li al doctor amb força just després que me’l donés.

Relat del somriure

Ni sóc el senyor del meu destí, ni el capità del meva ànima.

Les veles estan trencades i el meu cor destrossat.

Com pot gosar dir, l’altiu,

recolzat sobre l'estrella,

que controlo i guio els meus passos…

si els meus peus ploren sang desesperada,

si les meves mans criden pors esmicolades,

si els meus ulls preguen per dies sense nits,

si els meus llavis anhelen perdre’s en els teus.

Darrere del somriure de la gent,

amagat entre els artells i els seus dits,

s’escampa la boira que no avisa,

s’allunya la valentia que enarbora la bandera

estripada, avui, pels quatre costats.

No em diguis que rigui,

no em demanis que sigui feliç,

tota la buidor que m’emporto de tu

m’arrossega com una llosa

al fons del mar.

Pesarà l’angoixa de saber-te,

m’endinsarà la desesperació de fer-te,

m’enfonsarà el record de besar-te.

Relat de dilluns trist

Dilluns trist, diuen. Dilluns blau, somriuen. Entre el regust de les llimones exprimides, els seus ulls s'obren amb dificultat. Sota l'aigua de la dutxa se sent sola, però gota a gota el seu cos es vesteix d'un reconfortant vestit. El raig d'aigua l'acaricia com quan ella estava acompanyada. És un moment solitari, però comença a no ser-ho. El vidre del mirall s'entela i l'ambient es carrega d'un aire misteriós. Sembla que hi ha boira allà dins. Ho sembla de tal manera que no es pot veure més enllà d'un pam de distància. Voldria no estar sola. Ho desitja amb totes les forces. Ho suplica als seus Déus corromputs.

A través de la seva obscura cabellera, l'aigua troba diferents canals pels que relliscar i caure cos avall. Els llavis humits serveixen d'instrument de precisió pel gota a gota. El seu nas prominent fa de trampolí mortal. Salta l'aigua i evita reposar, com fan algunes gotes perdudes galtes avall, en el mentó prohibit. Aquest salt és llunyà, olímpic, prominent, però no adquireix suficient impuls com per evitar xocar contra els majestuosos pits que esperen el contacte més calent del moment. Ella prova de treure's l'aigua de sobre, però no pot, ni vol. Aquella boirina li permet jugar a no sentir-se sola. Aquell raig constant l'ajuda a somniar amb unes mans pecaminoses. L'entrecuix, completament net de vellut, acaba sent un imant per a les seves mans. Recolzada contra la paret, estimula els seus somnis fins al punt de cridar un nom. El crida i tanca les cames. Després s'avergonyeix. És aleshores quan se sent afortunada d'estar sola i que ningú l'hagi sentit.