Relat del maltractat

No és poesia social reconèixer
que t’han humiliat,
que t’han maltractat,
que has sigut la puta del joc
i que s’han rigut de tu,
entre poques caramelles,
en una reunió de veïnes
        malparides
que treuen les fitxes del parxís
per posar-les sobre
el tauler de la vida
i escopir-se a sobre,
les unes de les altres,
        com putes
mentre riuen i s’enriuen:
perquè la virtut de qui no té vida
sempre serà la de destrossar
de libèl·lules les...
ales,
potes,
antenes…
i enganxar-les sobre papirs gastats
amb una agulla clavada
dins del cos:
el meu cos.

Kafka ressuscitat
és més digne que qualssevol
dolors que em pot haver creat
una ànima empobrida
i solitària
a qui ningú mai no ha estimat.

Relat de les aigües

Quan Moisès va obrir les aigües no s'esperava que, dins del diluvi letal, aquells aiguats li caurien a sobre fins ofegar-lo com si fos qualsevol peix sense bronquis ni nom propi.

Aviat les llàgrimes seran bales. Com si fos una crisàlide, la mutació esdevindrà dramàtica, però ha finalitzat a temps. 

Quan Jesús va repartir els pans no va tenir en compte que, per molta gent que l'estimés, ell era un tros de pa qualsevol, no pas el sagrat que tant predicava.

Aviat els plors seran riures. Ben al contrari del traç de Kafka en aquella habitació horrible; un cos mig mort, que es cobria amb el coixí del dol, ballarà ara la dansa de la llibertat, nu, sobre arena i pedra; sobre aigua clara i fresca; amb plaer de joventut.

El dia que va perdre la seva estrella, entre plors, va veure com un altre la va trobar. Brilla estrella, brilla, que algú et veurà.

Relat de l'escarabat

-->

Quan he notat la teva presència he cridat a Eol, però les portes del bus eren tancades. Sense vent no hi ha sortida. He provat d'amagar-me sota la vergonya de qui abaixa les parpelles i tanca el cor, però el record és com un llibre gastat, usat; sempre és allà per tornar-lo a obrir i ballar sota la làmpada trencada.

Com Samsa, he abaixat les antenes i m'he recolzat al respatller de la teva cadira. Tu has mirat el trànsit amb els teus ulls tan fins... tenies els cabells atzabeja xops i les teves mans s'agafaven els prims dits que es movien nerviosos. Si haguessis sabut que jo era tan a prop, t'hauries canviat de cadira. El bus no era ple, hauries anat a qualsevol lloc que fos lluny d'un insecte com jo: Sense cridar, sense espantar ningú, car d'escarabats humans n'has vist centenars.

Sense fer soroll he provat de dir-te adéu. Un adéu tants cops repetits en l'ahir, però que sempre ha costat de sortir. No intentis sentir-me, he cridat amb totes les meves forces. Aviat sortiràs i altre cop la brisa m'abandonarà per sempre més, he dit resignat movent les antenes a poc a poc.

Has vingut a buscar-me, has vingut a veure'm. I sóc tan poca cosa que no m’atreveixo a dir-te res, només m'amago entre els seients i espero que marxis per respirar profundament; aleshores seré altre cop tristament lliure i abandonaré el meu estat coleòpter.

Com dos cavalls salvatges el poema va durar ben poc, com dos genets descontrolats vam perdre la drecera del camí del bosc. Ara baixes de l'autobús. La deessa s'escapa altra volta de les meves mans, ni carícia, ni bes sincer; ella sap que la miro, jo dissimulo en la meva menudesa. I en la distància m'agradaria jugar a l'escarabat bum-bum.