Relat de l'enroc

De les batalles guanyades, la gent en crea estendards que promou
a xarxes efímeres i diaris gastats que ningú llegeix.

De les derrotes, cruels i desfermades, ningú no en parla, ningú no les veu
a la llum de la lluna o sota el sol brillant i asfixiant de l'estiu.

Us parlaré avui de la derrota més atroç que els meus ulls van poder veure
una nit d'obscures sensacions i d'oïdes perfilades en les que creure.

No hi havia ni dames ni reis, cap taulell en què portar un enroc
traïdor i calculat entre els moviments estratègics d'uns alfils perifèrics.

Sense cap sereno vigilant les cantonades ni els canvis de guàrdia,
es van viure moments d'alt risc capitanejats per ombres desconegudes.

Sense cap vanitat ni desig de mort, els carrers van desaparèixer
i els camins es van obrir cap al final, allà on no comença ni acaba la llum del fanal.

Desesperats, els protagonistes no tenien ni guió ni hora de sortida,
demanaven ajuda amb crits d'auxili, però el poder del no-res era superior a cap mentida.

Pujaven els cors grimpadors per balcons inexistents, buscaven ànimes
que ploressin sota una pluja dement, buscaven com convertir-se en mutus servents.

La destrucció, camarades, acaba sent el leitmotiv de tota obra que no comença
ni acaba, quan qui l'escriu només creu en la mort com a sortida d'un somni ple de venjança.

No us pregunteu per què van voler caure des de més a dalt que nosaltres,
no us qüestioneu les accions dels altres, la Bíblia i l'Alcorà s'assemblen al Torà.

Ara ja no queda ni la història ni la ràbia. En el desert de Mahoma cavalquen
uns cavalls sense genets, i tan sols relaten la història els vells als seus nets.

Canvia't les sabates i pregunta't què has fet tu perquè tot vagi així,
jo continuaré errant entre les aigües de la mort, allà on em porti Caront.

Relat d'auxilis

Se senten crits d’auxili. Són tres noies, xisclen tant com poden. Al principi no s’entén què demanen, tot i que és obvi que necessiten ajuda. Després es poden comprendre, més o menys, les seves paraules: “Auxili, auxili, que algú ens ajudi”.

Sembla, pel que diuen, que corren perill. Però les percepcions sovint no es corresponen completament a la realitat. Elles estan bé. No tenen cap tipus de problema. No s’han fet mal. No estan tristes. Les seves vides no corren perill.

I doncs? Què passa? Al seu costat, un home resta estirat. La seva pell llueix blanca i les parpelles li cobreixen els ulls. No hi ha sang al voltant; però es pot deduir amb facilitat que s’ha desmaiat.

Atrets pels crits s’acosten un policia, un bomber, una oficinista i un jugador de petanca. Tots ells intenten, a la vegada, parlar amb les tres noies que criden. Ni l’espectador, ni el narrador, ni els propis protagonistes aconsegueixen treure aigua clara de tot l’embolic. Mentrestant, l’home agonitza. Si tingués el més mínim de forces, s’alçaria i els esbroncaria, per no ser capaços d’organitzar-se en un moment de crisi. Però com el seu estat vital penja d’un fil, no aconsegueix ni tan sols moure un dit.

Esperant la resolució dels qui formen aquell debat, un home de la funerària comença a omplir papers. Ell mateix agafa la cartera de l’home que resta al terra i en treu el carnet d’identitat, la targeta de crèdit el telèfon de contacte; per poder avisar als familiars d’on se celebrarà l’enterrament.

Les campanes del poble comencen a tocar a morts, les gavines omplen la plaça, la banda del poble organitza una marxa fúnebre i tot sembla que aviat hi haurà algú dins de la caixa de fusta. Esdevindria tot més ràpid si el col·loqui que s’ha format al voltant de l’home desmaiat s’acabés aviat. Però no és així. Tot acaba, vés per on, amb l’arribada d’un altre personatge, una superheroïna que apareix vestida de santa. Porta dues ales enganxades a l’esquena i una corona daurada sobre els seus abundosos cabells. Qualsevol que la veiés pensaria que ve per emportar-se’l al cel. Clar que el moribund ni la veu i, per tant, no s’espanta. La nota, tot just després, quan li practica la reanimació. No marxa, com tot feia pensar, al cel, sinó que testant els llavis prohibits, descendeix directament a l’infern.