Relat del que crec

Crec en l’aviat quan tot esdevé tard.
Crec en res pujant dalt de la carena
per veure millor
com s’acaba aquest trist món
sense repòs
pels qui ho varen donar tot
i no trobaren l’amor.

No crec en mi quan em miro al mirall.
No crec en res baixant als cercles de l’infern
per trobar-me amb Hades
i reclamar-li el dolor
que he escampat sense
pietat entre els que m’han estimat.

Tira els daus i que surti un set.
Estira la mà i roba’m el cor buit.
Retira’m la paraula i fes un camí nou.
La meva sort ja l'ha triada Déu.

Relat del vòmit

Impossible que passin les hores

en la fosca nit del vòmit.

L'estrella ja no il•lumina i el camí

cap a la son és impossible.

Batec,

ganivet,

clava i colpeja

com batega la mort,

com s'endú tots els camps sembrats

amb la falç afilada.

Morfeu, ajuda'm;

Hades, reclama'm.

Pel bé d'un cos que navega

sense brúixula ni esperança.

Pel bé d'un salt inútil

que acaba amb el quadre negre.

La veu del profeta

ressona dins la vall.

La vall del turment

i del calfred.

La vall del buit

i la no resposta.

Seran altres braços,

altres veus,

altres mirades,

Les que alçaran

el gest,

el bes,

la vida i el somriure.

Seran altres cucs,

altres taüts,

altres veus trencades,

Les que baixaran

el plor,

el dol,

la mort i el dolor.

Relat de frau

De nit sortia a comprar tabac, de dia anava al super a parlar amb les caixeres. Es deia Roberto, conduïa un Ford de color gris. Va provar de fer-ho tot, però no va fer res.

Les estrelles caminen de tort quan bufa el vent. A la ciutat ja fa dies que la brisa és forta i deixa els carrers ben bruts. Caldrà que algú vingui a ajudar-lo. Seu aquí, vull parlar amb tu. I aquestes frases gastades abans de donar-li un cop de puny a la boca i deixar-lo sagnant durant una bona estona. Necessitarem ajuda per netejar-ho tot si es nega a acceptar la realitat, la nostra realitat. Pareu, pareu. Cridarà com si fos una truja en ple mes de març. No hem feu això. I d'altres pregàries no apreses a l'escola cristiana a la que va anar. Es confondrà, es pensarà que serem dos. Suplicarà tant fort que li retronarà el cervell i se sentirà alleujat quan les dents se li caiguin a terra. No usarà més aquesta llengua bípeda que tant de mal va fent, no gosarà dir el meu nom, ni el de l'altre, si és que hi hagués algú més.

-->

La nit caurà del cel com els quadres van desaparèixer de casa seva. Sense fi veurà com tot allò es converteix en el pa de cada dia, la sopa que haurà de menjar fins la fi dels seus dies, sense queixals i amb els llavis partits. Diuen que diu ja més bogeries de les que deia quan era lliure. No parla d'aquells dies en els que sortia a comprar qualsevol cosa per no comprar res. I és que a vegades Hades pren les armes i deixa els sants barons lligats de mans a l'espera que el seu rei els vingui a buscar. Una espera que no arriba mai. Un final que se succeeix un  cop i un altre mentre ell diu una mentida rere l'altra.

Relat de vares

No és capaç de saber si les seves accions són fruit dels excessos, o si els excessos són fruit de les seves accions. Però lluny de caure en el patetisme religiós, sent el sentiment de culpabilitat dins seu. No ha fet res. No ha matat ningú, però ha tingut el ganivet ben afilat a les mans durant una estona.

Mira el rostre de la seva víctima i pensa què hauria sigut si, finalment, hagués clavat aquella arma al seu cor. També reflexiona sobre la desconeixença d’algú que dorm plàcidament, sense tenir consciència de viure amb un criminal potencial.

Tots som culpables, tots ens sentim malament, però només alguns poden dormir sense tenir càrrecs de consciència. Són els missatgers de l’infern, que vaguen pels camins captant ànimes pures i les corrompen mentre riuen. La culpa, però, no és dels missatgers, ni tan sols no és d’Hades. La culpa és de l’oracle del bé, que dictamina resultats complicats sota una injusta vara de mesurar.

Mentrestant, l’assassí s’allunya del ganivet, no fos cas que se l’acabés clavant a ell mateix.