Relat de Patti

Potser soc com ma mare,
potser soc com Jesús plorant.
S’oblidaran ara
de veure’m com un amant.

Lot cridant -no tanta sal-,
Abel criant abelles mortals;
marxaran els núvols de dalt
quan ens clavin aquests pals.

Fa temps que oblido la rendició,
no tornis a demanar-me pietat
ara que he aconseguit odiar el perdó.

Vola amunt, torre de Babel:
aquest llibre sagrat
sona a Patti damunt del cel.

Relat de la nimfa

 Ella és nimfòmana,
si no folla amb tu
o farà amb l'altre.

Petita meuca riallera
que agafa amb la mà oberta
el fal·lus erecte sortejat. 

Canvia de llit 
escoltant la melodia 
de l'atzar a cada instant.

No tindrà mai un cos
enganxat al seu
per voler-ne massa sense repòs.

Ella és una nimfa,
si no canta sota d'un arbre
o farà sota d'un altre.

Petita dolça mel
que s'enganxa sota
l'escorça del roure alçat.

Canvia de lliris
aletejant les fràgils ales
de flor en flor anant. 

No tindrà mai un jardí
florint en el seu
per cercar-ne massa sense fi.

Relat del castell

Una obscura nit de 1613 han trobat el cap del príncep al llit de la cambra del revolt. Torneu a portar el senyor notari, el poble no es creu que sigui ell. Feu venir el jutge de matinada, cal comprovar si el degollat és aquell que somreia quan la bella dama el cridava.

Soldats i gent de carrer han fet un funeral sobri. Han sobrat fins i tot els capellans que embruten la seva capa. No han volgut saber res de qui predicava el cor abans que el cel. Tampoc han vingut ni reis ni prínceps d'altres reialmes; l'únic regnat amb el que ell creia -deien- era el de l'amor. 

Cop de pala amb sorra, cop de fe sense vida. Encara que han trobat qui volgués enterrar-lo. Arrelaran els ossos entre els arbres del bosc; creixarà lliure un arbre en mig de la natura; serà sempre llavor de nova vida verda entre la boira espessa del feréstec món al qual pertany.

A l'obscura rutina de 2020 han trobat una carta amagada entre els llençols. Ningú no s'atreveix a obrir-la. Ve tacada de sang; sang reial, diuen; sang del poble, creuen.

Obre-la amb compte, princesa, no vessis ni una llàgrima més damunt dels teus llençols tacats d'homes impurs i sense natura. Vigila la missiva no se t'endugui altre cop al bosc, lluny de les pedres i els homes. Tingues cura dels teus vestits, de la teva trista hora en què tot és i res passa.

No et moguis, amaga la teva cara sota el coixí. Res succeïrà ni avui ni demà. Ningú no perdrà el control i seràs una més entre els cortesans de senzill somriure.

Relat del fuster

-Ja no m'estimes.

-Sí t'estimo.

-Mira'm als ulls.

Vaig fer una pausa, no volia alçar el cap de cop. Tenia les mans ocupades amb les eines. No és fàcil ser fuster i tenir el cor de pedra. Després li vaig fer cas i mig balbucejant i amb els ulls clavats de fit a fit, li vaig dir:

-T'estimo, és clar. Però no com abans. He après a estimar-te d'una altra manera. 

El seu rostre va romandre immòbil, però els seus ulls tristos van alliberar dues llàgrimes. Ella mai no plorava. Només ho feia quan estava contra la paret i no tenia alternativa. I quan ho feia era un drama. Se la sentia per tot arreu del pis, amb el cap amagat sota el coixí i sanglotant a cor què vols. Aquest cop, però, va ser diferent. El cor ja feia temps que estava apedaçat. No hi havia ningú capaç d'arreglar aquella foscor interna.

Amb més coratge que cap, vaig continuar:

-Suposo que he hagut d'ajudar-me. M'he sentit sol, abandonat. Ho he intentat cada dia, cada dia. Oblidant-me sempre de l'ahir. Però quan t'acostumes a menjar fems, al final, ja no demanes pastissos.

Les flors del jardí estaven pensides. No hi ha res més trist que unes margarides caigudes i pelades. Ni sol, ni llum, ni aire. Només el buit envoltant la cambra.

Recordo aquell dia que em vas deixar d'importar tu, i ella. A mi només mimportava pintar bé l'escala que duia a la terrassa. Recordo aquell dia com el dia que vaig néixer.

Relat dels documents

Documents blaus. Tecles negres. Gots marrons. Només la música posa colors als objectes que usem habitualment. Pastilles blanques. Begudes límpides. Aire transparent. Una soga prement fort el coll. Algú s’ha deixat el televisor encès. Un parell d’homes canten en un idioma conegut. El so de la guitarra ofega els crits d’auxili que no volen sortir.

Van tocar el timbre, ho van fer la setmana que ve. No saben si obriran la porta, va passar fa ja tant temps que potser a hores d’ara no hi ha ningú. Escolteu la nit, demana el sord quan puja escales amunt. La manca li agafa el braç, va amb molt de compte; la barana està tan trencada com el seu cor des del dia que li van arrencar. Doctors i policies darrere de bombers i poetes. A dins del pis hi ha un incendi de paraules funestes, ningú no sap qui l’apagarà.

Al tercer segona hi vivia una família. Alguns veïns en controlaven les entrades i les sortides. Segons les bases de dades, els canvis eren constants. Segons les males llengües, la desconeixença era absoluta. No tots els documents d’identitat revelen com són les persones. No totes les persones es donen a conèixer abans de morir. El fill saltava les escales de tres en tres quan baixava, mai ningú no va patir per si queia de cap. El perill no era en els graons, potser residia entre les mans: Aquell dit anular amb el que s’unien les grapes mentre accedien al pis, aquella ungla trencada la nit salvatge del dijous.

Al bar de sota sempre es demanava un cafè amb gel, tenia pressa per fer les coses amb calma. El cambrer, de procedència xinesa, l’atenia amb tanta pulcritud que sempre acabava tot brut. Un dia se li va bellugar la mà en el moment menys adequat, la camisa es va decorar de forma inoportuna. Algunes taques són mapes per qui vol trobar els camins que mai no esperava recórrer.

 L’olor de cafè , deia la mare, és nostàlgia encoberta de tristor. No recordis si no vols descobrir la veritat. No preguntis si no desitges despullar les mentides. A partir de dues mans examinant fets passats gravats en color marró, la corda penja del sostre i el cos es mou suament.

A l’estiu les orenetes tornaran a amagar-se sota el balcó. Els nius s’ompliran de vida i la música seguirà sonant al compàs del blat daurat. El vent empeny l’espiga, és el vaivé del  marcapassos del trompetista del fat. El pèndul es mou sense que ningú el pugui parar; no és el rellotge, que ja s’ha aturat per a ell, és el cos extint que clama perquè algú el plori.

La pluja no pot entendre la rancúnia incessant de qui ha patit el mal. Quan obrin la porta, el xàfec no serà d’aigua ni de llamp. Algú haurà d’apagar el televisor.

Relat d'escarabats

Duia llenceria d'estampat lleopard. D'aquella que no se sap mai si és de rica, de meuca o de punk. Li havien posat tot just feia unes hores, després de pintar-li els llavis amb carmí roig i els ulls amb un blau cobalt. No vaig entendre mai si volien que semblés una bandera d'un país llunyà o si, per sorprendre'm, volien que algú es posés calent mirant-la.

No vaig col·laborar amb les preparacions de l'enterrament, però haig de confessar que veure-la allà al mig, tan arreglada, em va causar un benestar que feia dies que buscava. Recordo la música sonant, aquells violins de tercera categoria enfilant unes notes cap al cel llunyà, tot era inabastable per mi.

Van demanar-me que m'estigués quiet, que no digués res, que no fes cap estupidesa, però no em vaig poder contenir, va ser impossible. Era normal que succeís. Ella al mig de la capella. Els assistents mirant. Totes les mirades clavades en el seu bell cos. La seva silueta sense dissimular l'angoixa viscuda en el temps recent. No van gosar vestir-la, sabien que hauria sigut molt pitjor. No sé com el capellà va accedir a donar-li l'últim adéu en aquelles condicions; és el que té tenir bones influències en el món de la creu. Ella lluïa els quatre cabells mal posats i aquell conjunt que m'havia tornat boig anys enrere. Res més.

Era tot tan fràgil que quan vaig acostar-me, més d'un dels assistents va pensar que a mi també m'enterrarien. Res es contagia més ràpid que la tristesa. Va ser veure algú plorar i començar un gemec gegant que ningú podia aturar. Els músics, que ni ens coneixien, van desafinar més que mai, se saltaven les notes i no en donaven una del dret, va ser tan espantós el concert que vaig haver de demanar que paressin. Els hi vaig donar permís perquè ploressin, perquè es traguessin els mocs que els hi penjaven del nas. Després van seguir amb la processó. Tot ha d'acabar bé si es vol viure en pau. Però aquell record, el d'ella estirada amb les cames obertes i les mans darrere del clatell, no podré treure-me'l mai del cap.

Vaig encendre una cigarreta. Feia molts anys que no fumava. La vaig encendre en honor seu. Sempre va odiar que fumés. Quan ja m'havia fotut un parell de calades li vaig passar a ella. Sabia que allò no li podia fer mal. No. Segur que no es moriria per un parell de tirets. El fum no podia destrossar-li aquells pulmons tan cardats. Era impossible que emmalaltís. Li vaig col·locar la cigarreta a la boca i em vaig aprofitar d'ella tan com vaig poder.

Amb el pas del temps he après a entendre perquè al final va venir la policia a treure'm d'allà. Vaig partir-li la cara a tothom que va intentar desenganxar-me d'ella. Me la vaig fer allà al mig, a sobre de l'altar. El sacrifici sagrat en la seva màxima esplendor. De ben segur que ella hauria cridat si hagués pogut. Però no podia i havia de fer-ho jo. Cridava i empenyia per ficar-li ben endins. Ho havia de fer pegant a qui s'apropava, els feia fora i els amenaçava de perforar-los el cul amb el ciri major.

Els dies següents van ser en blanc, d'un blanc religiosament catòlic, verge, sense pensaments impurs ni maldats enrogides. Ells van creure que m'havien guanyat la partida, van creure's millor que jo, però ara que ja sóc lliure, lliure com els escarabats que treuen el cap pels forats, visito sovint les esglésies i em pujo als altars buits i silenciosos. Ho faig de nit, amb una perversitat immensa. Em vesteixo amb llenceria de dona, d'un estampat de tigre gairebé fluorescent, el mateix que porten les jovenetes que volen cridar l'atenció, el mateix que les multimilionàries compren a París la nuit. Em vesteixo per l'ocasió i recordo el nostre últim adéu. Tan a prop, tan lluny. Tan vius, tan morts. Entre tants crits, entre tant silenci. Alguns cops abans, alguns cops després. Qui ens estarà mirant... 

Relat de suïcidis

Just quan ell saltava de dalt a baix de l’edifici, la Maria estava veient un programa de la tele sobre els dinosaures. Al seu costat, de la Maria, no pas de l'home que saltava de dalt a baix, hi havia el Miquel, un noi de vint-i-cinc anys que no coneixia la Maria, però que estava content d’estar a casa seva i ben a prop d’aconseguir tocar-li cuixa. La Maria va mirar estranyada el Miquel i li va preguntar què feia a casa seva. Ell, el Miquel, no pas l’home que queia a una lenta velocitat des del terrat cap a l’asfalt, li va contestar que no ho sabia, però que la remota possibilitat de fer-li un petó i despullar-la li agradava molt.

Els dos es van mirar sorpresos, no es coneixien de res; feia una estona no estaven junts i, ara, contemplaven la possibilitat d’unir els seus llavis (els de cadascú amb l'altre, s’entén) amb gran passió. Val a dir que en situacions com aquestes hi ha una reflexió que sovint li passava pel cap, al senyor que estava a mig camí d’obrir-se el cap en xocar contra el terra. Era un pensament poc filosòfic, però molt racional. L’home i la dona se sorprenen pel que no tenen previst i reaccionen de diferent manera segons amb qui actuïn. Imaginem-nos, per un casual, que el Miquel és lleig, i quan diem lleig ens referim a una manca de bellesa tal que vinguin ganes de girar el cap en veure’l. Creieu que la Maria acceptaria que aparegués al seu costat, dins de casa seva, un home que semblés un monstre amb intencions de fer-li un petó? I a l’inrevés el mateix, no sigui que se’ns acusi de sexistes, per pensar en una direcció i no en una altra; si la Maria no fos tan bella, tan esvelta, tan sexual, creieu que el Miquel no sortiria corrents d’aquella casa?

Ambdós es miraven intentant no pensar la causa de l’aparició misteriosa del Miquel al sofà de la Maria. Les mans agafant-se tendrament. Els llavis cridant-se i apropant-se sense presses. Les calces d’ella ben humides. Els calçotets d’ell ben comprimits.

Finalment, sense cançó de fons ni filtres fotogràfics ensucrats, els dos es besaren amb la intenció de despullar-se completament, de fer l’amor, de llepar-se de dalt a baix, de moure’s sense parar, de gemegar sense importar molestar o no els veïns... es besaren i sentiren un soroll, un espetec. L’home que se suïcidava havia foradat el sòl.

Relat d'enamorats

-Quan arriba el mes de febrer, algunes dones es posen nervioses, no dormen, no paren de parlar, tremolen i entren en un estat hipnòtic propi d'una pel·lícula de terror. 

Així comença la classe el Doctor Mateu, especialista en psicologia masculina de la Universitat de FringeTown. Com és d'esperar, algunes de les alumnes protesten i el cataloguen de masclista, alguns nois també ho fan; però la majoria, tot sigui dit, riuen i mouen el cap afirmativament. 

En acabar les classes, nois i noies marxen de l'aula i el Doctor es queda per preparar el regal que té per la seva dona. Ha comprat un conjunt de roba interior vermell, ell creu que és sexy, perquè la venedora li va dir que només donar-li a la seva muller ja la tindria contenta tota la setmana. També li ha comprat unes arracades, s'ha deixat un bon pessic, així que també espera un gran resultat amb aquest present. En sortir de l'escola passarà per una floristeria, comprarà un ram amb 17 roses, les mateixes que li va regalar el  dia que es va declarar. Però abans vols acabar un poema que va començar ja fa dues setmanes. No el reproduirem aquí per no ferir la sensibilitat del lector, però sí anotarem que acaba amb un formós "San Valentí, oh, qui dia més bonic per una família tan unida".

Carregat fins a dalt, amb el ram de flors, els regals i el poema, envia un missatge a la seva dona, queden "on sempre" i "amb el de sempre". L'estrès del moment fa que estigui a punt de perdre el mòbil mentre escriu el missatge. Se li cau, el recupera. Puja a l'autobús, baixa "on sempre" i entra a l'habitació del motel. A dins l'espera la seva amant, només vestida amb un camisó, estirada sobre el llit i amb una ampolla de cava preparada per ser devorada. 

Els guionistes riuen, l'actor no s'ho pot creure. S'ha equivocat. Els nervis l'han dut on volia l'instint i no pas a casa seva. Hauran de repetir l'escena...